No són pocs els que, tot i no haver llegit al poeta, han repetit alguna vegada els seus famosos versos “La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat”. Pertanyents al seu poema Llibertat, aquests versos no només il·lustren com de llegit és Margarit, sinó com la seva poesia ha calat fins i tot entre els no lectors, convertint-se en part d’un saber compartit.
Joan Margarit (Sanaüja, 1938 – Barcelona, 2021) pertany a aquest grup selecte de poetes on el punt de partida resideix en els ensenyaments de la vida. Margarit fa exactament això, va despullant la vida, les virtuts i les misèries que amaga la veritable i profunda existència de l’ésser humà: descarta la brillantor fútil i efímer, les convencions i llocs comuns, la mentida i la farsa.
La poesia de Margarit s’ha desenvolupat traçant un itinerari personal, no adscrit a cap estètica de grup, el que fa difícil enquadrar-lo en cap generació poètica i dota al seu recorregut de plena singularitat. La seva obra no és intel·lectual sinó que fa referència a fets, des dels històrics als personals, des de les seves sensacions davant el paisatge, a la música o els textos d’altres escriptors i poetes.
Molts mestres ressonen al llarg de totes les seves pàgines, en què el poeta no només es mostra deutor -Rilke, Ausiàs March, Catul, Baudelaire, Hölderlin, Kavafis, Bauçà…-, sinó que reflexiona sobre els grans temes presents en la seva obra: l’amor, la religió, la filosofia i la soledat.
La poesia de Margarit mai deixa indiferent i presenta alhora una duresa i tendresa amb un estil auster. El desencant dolç dels seus poemes ens envolta com si fos el relat de molts episodis de les nostres pròpies vides. Per aquest poeta, els seus poemes són “una eina per viure”.
Margarit va saber construir -com a bon arquitecte- una escola literària i emocional que seria la base d’obres com Càlcul d’estructures, Casa de Misericòrdia, Els primers freds, o Es perd el senyal, alguns dels seus títols més celebrats. Fou l’encarregat de traduir Rilke, RS Thomas, Thomas Hardy i Elizabeth Bishop, tot i que un dels seus llibres més recordats i plorats és Joana: la col·lecció de poemes que va escriure durant la malaltia i mort de la seva filla Joana als 30 anys.
Des de la seva infància en la postguerra sòrdida, gris, repressora, de la derrota, l’inacabable, perdurable dolor per la pèrdua, Margarit ens ha anat obrint la seva ànima, els seus sentiments. Com reconeixia sovint el poeta, escrivia per consolar els solitaris, escrivia amb l’esperança que el lector trobarà consol i refugi en uns poemes que, confessava, després de rebre el premi Cervantes, podran arribar a més gent.
I com esdevé amb la bona poesia, ens identifiquem amb ella. Ens nodrim de paraules i, per què no, habitem en elles. Margarit representa la poesia i la veritat. Una veritat lúcida.
“Perquè la poesia, que de vegades comença
sent un paisatge on arribem de nit,
acaba sent sempre un mirall
on un està llegint els propis llavis”.
Catalunya Plural, 2024 
