Ma mare, la meva lectora més fidel, encara suporta avui la meva inevitable tendència per preguntar qualsevol per què. És quelcom molt sa, doncs la curiositat ens manté joves, si bé al meu cas els interrogants em condueixen a voler eliminar-los sigui com sigui.
Vagi per davant que aquí no ho he aconseguit, i tan sols puc albirar suposicions, bastant fonamentades, amb el defecte de no poder rematar la feina mitjançant la certesa. Com sóc conscient d’explicar-vos una obsessió cercaré de ser molt didàctic.
Si ara descendim pel carrer de Sant Quintí al seu tram comprés entre Indústria i Còrsega gairebé no detectarem anomalies. A la fi d’aquest tros el carrer forma un estrany, visible al taller mecànic de la cantonada i a la casa meandre de Xifré, frec a frec amb la plaça de les tortugues d’aquest límit fronterer. Com manego mapes de la zona sé del desajust d’aquestes peces. L’immoble de desviament ens remet al nostre gran amic, el mapa canònic dels anys 30.
En ell, el tornem a publicar per si ets pioner d’aquestes facècies, el passatge B, actual Lluïsa Vidal, i Sant Quintí formen una espècie de gran derrama per a propiciar, almenys, la sortida del curs del torrent de Bogatell envers la seva continuació a Rogent, on prosseguia el seu impecable avenç. El meu gran qüestionament es nodreix de diversos dilemes, i per a resoldre’ls haurem de recórrer a l’origen.
Abans d’anar-hi apreciem una meravellosa fotografia acolorida de 1900. Hi observem aquest confí mig buit. La imatge és molt interessant per una d’aquestes petites minúcies significants, A la dreta veiem Can Miralletes, magnífic inici per a dibuixar els carrers absents tot localitzant aquesta masia a l’alçada d’Indústria, aleshores envoltada del verd dels camps. A l’esquerra, just on Còrsega, conflueixen dues sendes, i això em conduí a inquirir més encara sobre si una era un brancal del Bogatell.
On naixia? Enric H. March, a qui els estudiosos de Barcelona no podem agrair suficientment el seu mestratge, dedicà un petit assaig a la reconstrucció del seu itinerari. A un planisferi de 1891 dono amb algunes pistes, ampliades acarant-los amb altres més recents, fins a caminar l’entorn. El Bogatell del Guinardó es bifurcava en dos a Verge de Montserrat i, vertiginós, seguia la seva marxa a la vora de Sant Quintí. Ara mateix és gairebé intangible, però la casualitat em brindà un bellíssim record d’una noia obrint una porteta de Renaixença, fins a córrer per un interior curvilini i molt sinuós, on encara no hi he pogut accedir malgrat mirar-lo frisós dia rere dia.
Aquesta entrada dirigeix cap a un miracle, doncs entre tots aquests blocs de Sant Quintí i Telègraf, per desgràcia present a la premsa de les darreres setmanes per l’assassinat d’un ciutadà xinés molt estimat al barri, destaca un espai obert, sens dubte determinat pel Bogatell, radiant envers Freser fins a alimentar els alentorns de Can Miralletes. Per cert, enganxat al gimnàs municipal del Martinenc existeix un passatge de Gènova, ignorat i remarcable perquè, just des d’aquest empinadíssim carrer, sense comparació amb la seva homòloga pepera de la capital d’Espanya, el torrent hauria d’irrompre cap al Guinardó des de les muntanyes.
No m’he oblidat de l’altre brancal, el torrent d’en Melis o de les Bruixes. A la meva infantesa era el nom d’una escola just davant la meva. Ara és un passatget cap a la ronda del Guinardó. Circulava vora la masia de Can Planas i el mas Ravetllat, per a desaparèixer on era un dipòsit d’Aigües de Barcelona i l’Hospital de Sant Pau, on el perdem per la immensitat del conjunt teixit per Lluís Domènech i Montaner, però si juguem a imaginar la seva ruta podria derivar sense gaires dificultats fins al passatge B.
Melis i Bogatell surten del mateix punt i després cobren identitat pròpia fins a unir-se, segons les meves cavil·lacions, a la meravellosa passarel·la cosida des de B i Sant Quintí. Mentre escric això us juro tenir la sensació de redactar física quàntica. Va, no exagerem. D’altra banda els documents ens presenten un servei incalculable, i a ells ens adreçarem.
Farà cosa d’un mes vaig aconseguir llegir l’expedient relatiu a la desaparició dels passatges A, B i C. L’urbanisme franquista de la immediata postguerra fou molt agressiu a tota la ciutat comtal, com si de cop i volta tinguessin molta pressa per a lucrar-se amb l’especulació immobiliària, sagnant malgrat l’Instituto Nacional de la Vivienda i l’obra d’algunes caixes d’estalvis, obcecades a omplir qualsevol forat i eliminar aquells inútils per a apuntalar les seves illes de cases. Per això mateix l’entorn dels pobles del Pla, sense excloure als altres, fou idoni per a l’operació. Amb el meu amic José Luis, nascut l’any 1943 a Rosselló amb Marina, comentàvem com els seus territoris infantils eren erms preciosos, mentre si anava cap a l’Eixample el passeig de Sant Joan feia la sensació de complet.
Aquest informe dels tres passatges, així com molts d’altres, sense anar gaire lluny concernents al de Catalunya o els d’aquell món en miniatura dels de León i Pau Hernández, no s’executà. Així i tot la Companyia d’Aigües presentà un recurs, i gràcies al mateix, a causa de les canonades propietat de l’empresa a la nostra trilogia, vaig poder consultar un mapa on especificava totes i cada una de les parcel·les. Les successives al passatge B, tancat des de, com a mínim, els anys quaranta apunten a molts horts, i aquests sense aigua són el no res. Hi romangueren dècades. L’any 1975 s’inaugurà el casal Calassanç, quadratura del cercle d’aquesta parròquia. Un dels seus ingressos és al final de B, una porta verda. Una tarda, desesperat, vaig escriure’ls un e-mail, i com la ignorància és molt atrevida em donaren una abraçada virtual i molta sort, ja que no sabien res del passat, fet on sens dubte també hi contribueix l’Ajuntament, amant de les postals i contrari a qualsevol dignitat pedagògica per a propiciar un major coneixement d’aquesta antiguitat sense majúscules.
Acabo aquest, crec, penúltim lliurament. Hi ha altres meandres dels torrents. A Indústria amb Sant Quintí un immoble té una particular curvatura. A Còrsega amb el carrer de batalla redundem al mateix. La finca del 20 de Xifré, rebel a la seva estretor per a independitzar-se de l’Eixample, és la darrera osca del revòlver. Mai oblidin dubtar si les formes violen la rectitud.
Catalunya Plural, 2024 
