«En politique, il est nécessaire de trahir soit son pays, soit l’électorat. Je préfère trahir l’électorat» (Charles de Gaulle).
Aquesta frase, atribuïda al general De Gaulle, un dels personatges europeus més importants dels segle xx, m’ha fet pensar moltes vegades sobre la gran complexitat dels processos polítics i sobre la presa de decisions polítiques en determinats moments de la història de les nacions. Em va fer entendre, de manera pràctica, una part de la definició del Dr. Isidre Molas sobre els partits polítics quan va precisar que aquests han «d’ordenar sacrificis entre el seu projecte i la realitat del país».
Així ho va fer el general De Gaulle en determinats moments de la història francesa i, en especial, en el tema, dramàtic en molts aspectes, d’Algèria, que encara ara continua essent una ferida oberta en la societat francesa. De Gaulle va ser conduït al poder per assegurar la «francesitat» d’Algèria i, mesos després, va pilotar la independència nacional d’Algèria, obrint el procés inexorable de la «segona descolonització» que afectaria especialment el continent africà.
De Gaulle va tenir moltes virtuts a l’hora de governar, però jo sempre n’he destacades dues: la seva determinació i la seva gran capacitat d’aplicar el principi de realitat per damunt del d’idealitat. És en aquest context com hem d’entendre aquesta famosa citació atribuïda, que uns utilitzen per a tornar a dir que «els polítics sempre menteixen», i altres, com jo, l’entenem com l’exercici de discerniment i sacrifici que han de fer els homes polítics que s’estimen més el seu país que a ells mateixos i que saben que la seva primera missió, com a servidors públics, és fer que avanci pels camins del bé comú, de la unitat i cohesió social. Els polítics que saben fer bé aquest discerniment són pocs, com són pocs els qui saben fer de la política un veritable «art de la convivència i justícia».
Des de la nit mateixa dels resultats electorals m’he demanat amb insistència sobre quin serà el camí que prendrà ERC, els seus líders, en les pròximes setmanes. Per tot allò que han dit durant la campanya electoral i, especialment, davant de la signatura —crec que forçada— de no pactar res amb el PSC, el camí escollit serà novament mantenir el pacte amb JxC i, a més, ara, amb la CUP. Em costa molt d’imaginar quatre anys més de desgavells, d’incompetència, de baralles permanents entre els tres partits, quatre anys més de desgovern, i em fa esglai trobar-me amb la CUP, que ha demanat públicament la Conselleria d’Interior, dirigint els 17.000 mossos d’esquadra, així com imposant determinades mesures econòmiques i socials que no faran altra cosa que empobrir, tancar i retardar més i més el nostre país. No puc imaginar-me el meu país novament governat per persones interposades; en fi, amb tres partits permanentment a mata-degolla, deixant que la gestió vagi degradant-se i gangrenant-se.
No puc entendre com aquests dirigents que diuen que estimen el seu país no s’adonen de la dificilíssima situació que vivim i que va molt més enllà de la pandèmia. No puc entendre com no veuen l’empobriment de la Catalunya rural i la seva desertització. No puc entendre com no veuen la caiguda de la indústria i el comerç, la precarització de l’ocupació, l’empobriment de les classes mitjanes i l’augment alarmant del nombre de pobres absoluts. No puc entendre com mantenen la passivitat davant la caiguda lliure de les universitats i els instituts de recerca. No puc entendre l’alarmant degradació del pluralisme dels mitjans públics de comunicació de Catalunya. De debò, no ho puc entendre.
Sé que amb l’actual JxC, malauradament ja no es pot fer res, i menys ara amb la desaparició del PDECat. Ja no tenim un centre-dreta nacionalista amb ganes de resoldre el conflicte català, i com més va més em vénen a la memòria els intransigents carlistes que, en el segle xix, tant i tant dolor i tanta misèria van portar a Catalunya. No hi ha res a fer, amb ells, perquè han decidit el camí del tot o res i, a més, se’n van muntanya amunt. I en la vida política, i a més en aquest món tan difícil, tot és massa complicat i complex per a fer política d’aquesta manera.
Davant d’aquest panorama veig només possible que ERC opti pel camí de la responsabilitat i el futur davant el caos i el declivi del nostre país. ERC ja va demostrar, en el seu moment, un sentit i compromís polític intel·ligent i institucional quan va permetre que Pedro Sánchez guanyés la investidura convertint-se en un aliat decisiu durant la legislatura. No va ser fàcil de convèncer les seves bases, però van veure –a diferència de JxC— que el millor per als catalans era precisament tenir un president com Sánchez i començar a establir ponts de diàleg i negociació.
Ara també ERC ha de decidir. Discernir i preguntar-se: què és el millor per a Catalunya? «Política vol dir pedagogia», deia Rafael Campalans, líder històric de la Unió Socialista de Catalunya. És el moment que ERC faci pedagogia a les seves bases i que, més enllà del seu projecte històric, miri la realitat actual de Catalunya i entengui que en aquest moment toca un pacte de govern amb el PSC i amb Comuns.
Amb el PSC comparteix —en termes generals— un mateix projecte i valors de caràcter econòmic i social, aspectes essencials que dissenteixen dels de JxC i les CUP. És evident que no comparteixen la independència de Catalunya, però sí la definició de Catalunya com a nació i el catalanisme com a punt de trobada per a construir un país unit i de futur. No comparteixen tampoc el procés viscut a Catalunya durant aquesta dècada, però poden compartir l’anàlisi de la situació actual i, en general, és més fàcil compartir la visió del present que les visions que fan referència al passat.
Ara bé, al PSC tampoc no li serà fàcil acceptar un acord d’aquesta mena. Ara que el PSC ha recuperat una bona part de l’electorat perdut durant la dècada passada, ara que el PSC torna a ser el referent d’un perfil de votants, pot tenir el temor de perdre’ls novament, com va passar després del primer tripartit. Les frases de De Gaulle i de Rafael Campalans li són també aplicables. El PSC també ha de discernir allò que és millor per al país i no tenir por d’assumir les seves responsabilitats.
Catalunya necessita aquesta entesa perquè al costat de la represa social i econòmica també ens cal assentar les bases d’una reconciliació dels catalans per a saber conviure en llibertat i en respecte. La divisió del país en dos blocs, les manifestacions de supremacisme de sectors de JxC i del FNC, així com l’emergència —a l’altre extrem— de VOX amb l’espanyolisme més ranci i falangista, són dues novetats molt preocupants que no faran més que agreujar i promoure polítiques identitàries extremes amb les tensions i ruptures que això suposa.
Estem en un moment clau: podem esgavellar definitivament el país o podem assentar les bases per a la reconciliació i la represa. Aquest és el dilema d’ERC i del PSC. Estaran a l’alçada històrica del moment?
Catalunya Plural, 2024 
