Els esdeveniments que s’han anat produint aquests dies en diferents ciutats de l’Estat i amb especial intensitat a Catalunya – les manifestacions pacífiques i no tan pacífiques, l’excés de l’ús de la força per part de les forces policials que s’han cobrat un altre ull, el d’una noia de dinou anys d’edat, les escenes de pillatge d’algunes persones en diferents establiments comercials – arriben en el moment en què es compleix aproximadament any des de l’inici “oficial” de la pandèmia.
Un any de patiment i d’esgotament psicològic. Un any d’impotència davant d’un fenomen absolutament nou per a tothom; una impotència que s’ha vist incrementada per la frustració de veure que les institucions no ens podien donar totes les respostes, ni tampoc fer-ho a la velocitat que haguéssim desitjat. El 2020 havia de ser un any d’esperança i de creixement econòmic. Ha sigut tot el contrari. Però l’obligació moral de cuidar-nos els uns als altres ha sufocat la ràbia acumulada.
Es pot dir que tots aquests fenòmens són independents del cas concret de Pablo Hásel, tot i formar part de les brases que l’alimenten. Ara bé: les coses no passen si no hi ha persones que ho forcen. Les persones són, òbviament, l’únic element realment necessari per a tota acció. I qui són aquestes persones que dia rere dia han decidit manifestar-se, muntar barricades, i enfrontar-se a la policia? Doncs els joves. Molts d’ells recents majors d’edat.
Alguns d’aquests joves estaran especialment motivats pels ideals revolucionaris de l’extrema esquerra. Però ni són la majoria, ni aquest fet és el més rellevant per explicar perquè s’exposen ser sancionats amb una multa que no podran pagar, o, en el pitjor dels casos, per un ull que no podran recuperar. Una dada important: L’atur juvenil a Espanya és el més elevat de tot Europa, superant el 40% de la població. Ser un jove català implica no poder mirar al futur amb optimisme. Alhora, i – això és propi de les generacions noves – els joves d’avui ja han incorporat les victòries d’ahir. Si algú ha acceptat dòcilment durant aquests darrers anys la imposició de lleis que coarten la llibertat d’expressió que permeten engarjolar per unes lletres o per uns tuits a qualsevol persona, no són ells.
Els més concrets dels elements que han contribuït a la tempesta té diversos noms i cognoms. Per exemple: Llei de Seguretat Ciutadana, “Llei Mordaça”. O Article 490.3 de la Llei Orgànica 10/1995 del Codi penal, “Injúries a la Corona”. Delicte de rebel·lió. Delicte de sedició. Etc.
Perquè tots aquests fenòmens – crisi econòmica, pandèmia, pèrdua en fe en les institucions, etc. – no haurien provocat el foc si l’espurna no hagués estat possible. Sense l’existència d’unes lleis que malmeten la llibertat d’expressió i erosionen els drets fonamentals avui, Pablo Hasél, no estaria a la presó.
El govern de Pedro Sánchez ha de liderar una reforma significativa del Codi Penal. Sens dubte, hi hauria una majoria parlamentària suficient per fer-ho: la mateixa que el va portar al poder. Què més li faltava, a aquesta tempesta, per ser perfecte? Doncs un context polític com l’actual.
Les eleccions del 14 – F han obert, de nou, les portes a un escenari d’ingovernabilitat a Catalunya. O el que és pitjor, la possibilitat de la reedició d’un govern que ha desistit sobre manera de les funcions durant aquesta legislatura. El Conseller d’Interior en funcions, Miquel Sàmper, fa el que el darrer govern ha fet de manera sistemàtica: anunciar una cosa, dir la contrària, i no fer cap de les dues. Mentre anuncia investigacions per les actuacions “desproporcionades” dels Mossos, nega alhora que aquests produïssin ferits en les càrregues al barri de Gràcia de Barcelona el darrer divendres. Desenes d’imatges i vídeos el contradiuen. Una estratègia – la de Sàmper i Junts per Catalunya – que només té una explicació: la por a perdre suport electoral en unes hipotètiques noves eleccions electorals.
Mentrestant els Mossos d’Esquadra perden la paciència perquè no tenen un Conseller que els hi doni suport, i amenacen d’anar a la vaga. També la perden els manifestants – i la gent que els recolza –, molts d’ells independentistes, que es pregunten com pot ser que un govern que els vol portar a la República no puguin ni gestionar correctament un cos – el dels Mossos d’Esquadra – sobre els que tenen plena autonomia.
I tot això mentre els partits han de posar-se d’acord per a conformar un nou govern. Ara, el suport de la CUP a la reedició del pacte Junts – ERC serà una mica més difícil. Al final, com de costum, qui pateix més és qui menys té a dir: la jove estudiant frustrada que ha de córrer de la policia només per voler un futur més digne, el botiguer al qui li han trencat l’aparador, la veïna que no sortirà de casa per por que li passi alguna cosa.
Pablo Hasél ha desencadenat la tempesta perfecta. Però ell no té la culpa; el problema ve de lluny.
Catalunya Plural, 2024 
