Ni els contenidors d’escombraries cremant ni les càrregues policials tenen res a veure amb la llibertat d’expressió. En realitat, siguem sincers, la llibertat d’expressió importa a pocs: ens preocupa poder dir el que pensem nosaltres, molt alt, moltes vegades, i que els que pensen diferent estiguin obligats a escoltar-nos. I si cal cridar per fer callar els arguments d’altres, serà perquè no ens han deixat un altre remei.
Si de veritat ens importés la llibertat d’expressió, que és una condició imprescindible per al pluralisme d’idees, sense el qual no són possibles les democràcies, ens informaríem en els mitjans de comunicació que recullen, en la mesura de les seves possibilitats, una diversitat àmplia de visions. I en realitat, el que es busca en les capçaleres de referència és, massa sovint, que t’expliquin el que ja penses amb ritme i paraules boniques.
Si de veritat importés la llibertat d’expressió, a molts que es consideren d’esquerres o progressistes seria impensable que, quan un mitjà publica informacions contràries als seus prejudicis o anàlisis amb tesis contràries a les seves posicions ideològiques, es donin de baixa com a subscriptors i demanin als seus contactes que segueixin el seu exemple.
Els que han danyat la façana de El Periódico i la unitat mòbil de RNE a València, o han cridat “vella escòria” a una senyora que intentava apagar un contenidor en flames a Barcelona, no estan “defensant fins a la mort el dret” de Hasél a tuitar o cantar les pitjors bestieses, com sostenia aquella frase pronunciada per la biògrafa de Voltaire, Evelyn Beatrice Hall, per condensar el pensament de l’estendard de la Il·lustració. Però aquests joves sí que tenen raons per estar rabiosos i farts, i qui no vulgui entendre les causes d’aquesta ràbia cometrà el mateix error que els pitjors sàtrapes: pretendre fer callar el descontentament amb l’insult i la brutalitat policial.
Una violència policial absolutament il·legítima en un Estat de dret, que té el monopoli de l’ús de la violència sempre que sigui en defensa el bé comú. I aquí ens trobem amb policies i mossos que es tornen a acarnissar amb manifestants pacífics amb l’única finalitat de retroalimentar la indignació que alimenta les protestes, legitimar així la seva desproporcionalitat i, en definitiva, demanar més mitjans personals i materials per seguir apallissant als que compleixen amb el seu dret -quan no deure- de manifestar-se en defensa dels drets fonamentals.
Molts dels joves que troben en els disturbis una via d’escapament al seu descontentament només han conegut aquesta manca d’horitzó de millora en la qual portem sumits des de 2008. Saben que difícilment van a deslliurar-se d’aquest 40% d’atur juvenil que arrossega aquest país i, en el cas dels que són independentistes, porten també tota la seva joventut esperant que els seus líders polítics compleixin amb la promesa que donarà fi a tots els seus problemes: la República catalana anticapitalista-feminista-anticolonial en la qual no hi haurà atur, ni camarades masclistes, ni mitjans espanyolistes-de-merda, ni colons castellanoparlants infiltrats en les seves televisions i ràdios que, declarant-se no indepes, tenen el desvergonyiment de manifestar-se en contra de l’empresonament dels líders del Procés, a favor d’un referèndum i, fins i tot, contraris al nacionalisme espanyol.
No és fàcil créixer així, com no ho és pensant que Espanya tornarà a ser l’entelèquia que mai va ser el dia en què els catalans i bascos es tornin espanyolistes a mort, les persones migrants deixin de robar-los els seus magnífics treballs, i els comunistes de Podem i el PSOE deixin d’imposar la seva agenda bolivariana. A cap dels dos grups podem culpar de refugiar-se en mons paral·lels: aquest no té res a oferir-los.
Però la majoria dels joves i dels adults que estan sortint al carrer després de l’empresonament de Hasél ho fan per les mateixes raons que van desembocar en el 15M: per demanar una democratització d’aquest país, una sortida a aquest enfonsament de l’ètica pública, una reconnexió entre el que s’escridassen al Congrés i les cues de la fam que veiem a la majoria de les nostres ciutats.
Aquestes protestes responen al mateix que vaig veure fa poc més d’un any a la vaga general de França, que vaig titular ‘Crònica de la vaga del ja no puc més’. Perquè era el que acabaven dient-me, a la fi de les entrevistes, els treballadors i treballadores sanitàries que vaig entrevistar, els sindicalistes, les activistes del moviment a favor de l’accés a l’habitatge, els antiracistes, els i les armilles grogues… Ja no podien més. I encara no havia començat la pandèmia.
Això tampoc va de Hasél
Llegint les lletres i tuits de Hasél resulta més que evident que el raper té poca estima per la llibertat d’expressió dels que no pensen com ell i, per descomptat, la pluralitat d’idees tampoc sembla estar entre els seus valors suprems. És més: com a demòcrata i ser humà, el pensament que es trasllueix de els seus tuits més coneguts em provoca arcades.
Si he signat el manifest a favor seu, és perquè quan defensem el seu dret a dir estupideses, estem defensant el nostre dret a dir-les i, sobretot, a la llibertat de creació i de pensament, dues de les qüestions per les quals més agraeixo haver nascut a Europa, i que més perill corren en els últims temps. No només per les restriccions legals, sinó per la tribalització en la qual està caient la nostra societat. Per això cada vegada és més habitual que grups de persones afins ideològicament en algun aspecte s’uneixi a les xarxes socials per demanar que el que no els agrada que es digui o pensi sigui delicte, elaborin llistes negres de traïdors i traïdores, i actuïn amb tècniques de lobby per fer callar als díscols. El somni humit de la Stasi.
D’altra banda, cal recordar que Hasél no ha ingressat a la presó només per la seva condemna a 9 mesos d’empresonament per delictes d’enaltiment de terrorisme, així com injúries a la monarquia i les institucions de l’Estat. Ho ha fet perquè ja tenia condemnes anteriors per resistència a l’autoritat, violació d’un local i per amenaçar un testimoni. Però, de nou, no és per aquestes raons per les quals un grup de joves intenta una vegada i una altra tombar una jardinera en un carrer de Barcelona com si fossin toros guia xocant una vegada i una altra contra un mur.
Com que no és cert que als antiavalots i els mossos no els deixen altre remei que aplicar tota la contundència en l’exercici del seu treball a favor de la seguretat de la ciutadania. Tenim unes forces i cossos de seguretat de l’Estat, com explicava en una entrevista el jutge Ramiro García de Déu, amb una estructural manca de control i sistèmica impunitat, i amb una creixent presència entre les seves files de membres afins a l’extrema dreta.
Al mateix temps, hi ha una part de la població i dels mitjans de comunicació, a més d’un ministre d’Interior com és Grande-Marlaska, que justifiquen la impunitat policial quan, sense cap tipus de temor, s’acarnissen injustificadament amb la ciutadania que exerceix la seva llibertat d’expressió de manifestar-se en contra de la censura, la repressió, la manca d’oportunitats i tota aquesta plèiade de raons que ha tornat a treure al carrer a una part de la població que ja no aguanta més.
Tant de bo defensem la seva llibertat d’expressió aprenent a través de l’escolta. Potser així no sorprèn quan, com em va passar dos dies abans de les eleccions a Catalunya, el taxista que em va portar a l’aeroport de Màlaga per volar a Barcelona em va preguntar qui preferia que guanyés. «Els que els votants prefereixin», vaig respondre. L’home em va mirar com si fos l’única resposta que mai havia esperat escoltar. «Doncs és veritat, té raó», em va contestar encara desconcertat.
El mateix és que defensar el dret a la llibertat d’expressió consisteix, fonamentalment, a escoltar, per entendre, a qui volem que deixi de ser ‘l’altre’.
Aquest article ha estat publicat originalment a La Marea
Catalunya Plural, 2024 
