Moltes d’aquestes columnes les encapçalo amb referències audiovisuals. Haig de reconèixer que és una manera d’apropar-me a un públic general, mentre alhora tracto temes d’actualitat política. Tot i així, qualsevol peça d’opinió proposa un tema amb un enfocament particular; lligat en moltes ocasions a les circumstàncies de l’autor. I el context de tots, des de fa un temps, és el d’una pandèmia que encara ens acompanyarà per una temporada.
Al juny de 2020, un ministre de l’inefable govern de Jeanine Áñez a Bolívia va comparar, en una declaració pública, al coronavirus amb el malvat de Marvel Thanos. Segons el ministre, Thanos “ens està guanyant” i els ciutadans hem de treure el millor de nosaltres mateixos i prendre partit del costat dels Venjadors. La infantilització del discurs polític i la surrealista comparació no mereixen massa comentaris.
Sí és cert que la situació socioeconòmica sembla no haver-se recuperat de l’espetec de dits de l’antagonista de Marvel. L’eclosió de la pandèmia i les restriccions de moviment i a l’obertura de negocis han tingut conseqüències immediates de dimensions que encara estan per calcular. No és estrany que àmplies capes socials mostrin el seu descontentament als carrers, desproveïts d’un futur a llarg termini i d’una vida normal a curt. De la meva generació, dels millenials, es deia que ens havíem acostumat a la precarietat i a la incertesa i que preferim un bon viatge a l’estiu que estalviar per escometre la impossible tasca de comprar un habitatge. Ara no hi ha viatges ni certeses.
Per a suportar l’impacte emocional d’aquest temps de desassossec, un petit grup d’amics dinem junts setmanalment o quinzenal -en funció de les restriccions-. No és una decisió qualsevol, ja que en escollir aquest grup formem part de la nostra bombolla ampliada. Col·lectivament hem arribat a la conclusió que ens era necessari un espai de trobada on oblidar-nos del teletreball, les obligacions i del sostre de la llar que en ocasions se’ns tira al damunt. Amb la cautela i les mesures necessàries, ens ajuntem periòdicament en un restaurant gallec del Raval barceloní, que agraeix la nostra presència incondicional tractant-nos com si fóssim clients VIP.
L’altre dia em dirigia a una d’aquests dinars, travessant el carrer Portaferrissa de Barcelona. Qualsevol que hi hagi caminat alguna vegada pels carrers propers a la Rambla sabrà de la gran quantitat de persones que acostumen a passejar per aquesta zona de la ciutat. La veritat és que se segueix observant moltes persones passejant, però cal fixar-se una mica més per entendre l’abast del desastre. Trobo al meu pas una multitud de locals en lloguer o traspàs, on abans hi havia botigues de tot tipus -especialment de calçat i tèxtil-, mentre les multinacionals encara resisteixen amb prou feines, amb molt menys personal als seus establiments. Què passarà quan s’acabin els ERTOs? Aquest pensament em travessa i m’inquieta.
Mentre alleugereixo el pas -acostumo a arribar lleugerament tard- m’adono que estic escoltant una cançó dels Chikos del Maiz. Un grup de rap de marcat caràcter d’esquerres, no us dic més; amb la que està caient. Em fixo en un cartell d’una botiga oberta que anuncia un apocalíptic “Liquidació Total”. Uns passos més enllà, el mateix rètol de cada setmana “Segones rebaixes”. Sospito que aquestes paraules estan enganxades a l’aparador d’aquest establiment des de març de 2020.
No sé si va ser Thanos o un virus estrany, però, inconscientment o no, ens hem resignat a aquesta situació d’incerta pausa vital. Individualment, només podem refugiar-nos en la nostra gent i en les nostres conviccions. Aquest segon punt és central: la prioritat d’aquesta etapa política ha d’estar presidida per l’exigència als poders públics. No volem veure eterns cartells de “segones rebaixes” als nostres carrers, hem de posar el focus en les persones i en la crisi econòmica que vindrà.
La veritable vacuna contra el populisme de dreta implica que els governs proposin mesures de rescat social d’ampli espectre. La política de pegats practicada fins ara haurà de finalitzar arribat el moment i cal esperar altura política i valentia. Personalment, sempre he considerat que és un bon moment per estudiar la possibilitat d’implantar una renda bàsica universal. Encara que potser, ho desconec, existeixin altres propostes capaces de reconfigurar el mercat de treball i de garantir una existència digna a tota la ciutadania. En qualsevol cas, la vida ha de tornar al centre.
De moment, els glopets de licor cafè de la sobretaula escalfen la incertesa. S’esvaeixen els pensaments negatius per un temps, encara que secretament pensi: i si el proper a quedar-se al carrer sóc jo? No seria ni una novetat ni tampoc alguna cosa estranya; com tampoc ho és que aquesta sabateria ofereixi descomptes des de fa un any. Fins que hagi de tancar, és clar.
Catalunya Plural, 2024 
