Gairebé sap greu acomiadar-se d’aquesta trilogia de passatges de l’abecedari. Tota aquesta sèrie, a punt d’anar-se’n per encetar-ne una novella, ve determinada per l’observació, i a partir de la mateixa he pogut traçar una Història d’un barri inserida a l’Eixample, preciós per a desafiar la seva hegemonia formal mitjançant inesperades travessies.
Al llarg d’aquests lliuraments he parlat, com sempre, de fronteres. En aquest cas concret ens ha acompanyat el límit entre Guinardó i el Camp de l’Arpa. Ben a prop hi ha altres confins.
Per a conèixe’ls hem de passejar-los, i fent-ho podrem descobrir detalls. Un pot immiscir-se als mapes per a trobar solucions, tot i així l’experiència directa és fonamental en permetre’ns comprendre els estranys i donar amb altres pistes assequibles per a tots aquells amb voluntat de no romandre a la superfície a través dels estils arquitectònics.
Si deixo enrere les nostres illes de cases predilectes i m’encamino envers Cartagena donaré, en tan sols quatre illes de cases, amb nou passatges més, tots ells de la mateixa època, aquest interval entre els vint i els trenta del segle passat, quan torrents, barraquismes i una rebel·lia geogràfica configuraren l’entorn.
Dos d’ells, segons el nomenclàtor, obeeixen a una lògica aclaparadora d’enllaç entre carrers. El passatge d’Independència i Dos de Maig es batejaren així per exercir de connexió cap aquestes vies. Aquesta explicació tan senzilla no em satisfà, si bé avui només vull introduir aquests conjunts, com si em llancés una invitació per a profunditzar més en un futur, intueixo, no gaire llunyà.
En ambdós passadissos existeixen diverses finques noucentistes, mesclades amb reminiscències de tallers, viletes i magatzems. La del 26 del d’Independència, ja no constitueix cap sorpresa, du la firma de Josep Alemany, qui té molta obra escampada en aquestes quadrícules esquinçades. El més interessant d’aquest passatge és com, just al seu homònim carrer, dóna a un pàrquing, amb anterioritat l’entrada d’un magatzem, mentre a Dos de Maig canalitza cap a la Creu Roja, inaugurada el 1924 com hospital pel rei Alfons XIII per a acollir als ferits de la Guerra d’Àfrica. La data no és casual, com tampoc ho és la seva brusca finalització a diversos punts. Al carrer Indústria ensopega amb dos passatges privats, on encara no hi he pogut entrar per a treure fotos decents. El primer d’ells es dedica a París, i ja he esmentat alguna vegada com això té una raó de ser, ja que Indústria era la continuació d’una via en homenatge a la capital francesa, posteriorment escurçada perquè la Dictadura volgué concedir un tros a Berlín, prova evident de la neutralitat espanyola durant la Segona Guerra Mundial.
Aquesta angosta anomalia, idíl·lica, fa créixer els seus enigmes per una xemeneia industrial al fons. Amb tota probabilitat correspon a un antic taller mecànic. A la seva vora ens saluda, amb la seva tanca de frustració, el passatge del Canonge Cuffi, heroi d’una guerra contra França, l’any 1794. El motiu de la salvació d’ambdós suscita el meu estupor, així com la dels seus companys d’illa, ubicats al costat de Cartagena, barrera natural entre aquest sector i el Baix Guinardó.
Igualtat i Urenya moren a dos reixats envers la plaça Henry Dunant, una de les més lletges de la ciutat comtal, una prova més del menyspreu municipal amb aquests barris, com si obrir un espai erm i tallar una cita fos suficient. Ningú acut a l’àgora, menys ara, ocupada per un seguit de carpes més aviat inútils. Alguns estudiosos han llençat la hipòtesi d’un pas del torrent de Milans en aquest rectangle ascendent i encastat per culpa de tants passatges. El d’Igualtat, mai està de més recordar-ho, es denomina així perquè, fins a 1942, Cartagena corresponia a un dels tres principis de la Revolució Francesa. D’Urenya, documentat a l’arxiu municipal des de l’agonia dels anys vint, desconeixem gairebé tot, quelcom agreujat per la deformació del seu recorregut des d’una recent reforma, on llueix molt posar unes lletres modernes per a gentrificar-lo, sense informar sobre el seu origen. Podem elucubrar, ens encanta. Alguns l’atribueixen al promotor, mentre qui escriu, sense tenir dades per a sustentar-ho, es decanta per causes relacionades amb la immigració del període, ja que aquest cognom remet a la província de Valladolid.
Als anys vint la població barcelonina es disparà de set-cents mil habitants fins al mític milió. Era la dècada del metro, construït pels murcians, vilipendiats per Macià i la seva premsa afí, i l’Exposició Internacional, motiu d’arranjaments edilicis per a amagar les vergonyes de l’ingent barraquisme, mai desaparegut per complet. Urenya bé podria correspondre a aquesta gran onada. La seva darrera caseta té aquell sistema interior amb una escala per accedir al pis de dalt, quelcom visible a altres paratges barcelonins, com, per exemple, el número 12 del carrer de l’Aviació, a Les Corts.
El més curiós d’aquest quartet és com no fou destruït per la Creu Roja, des de 1945 centre civil i ara essencial per la seva bona feina a la proximitat sanitària. Si es respectaren és comprensible pensar a un nucli poblacional força irredempt, doncs d’altra manera la piqueta o l’expropiació no haguessin tingut cap tipus de pietat amb els seus inquilins, quelcom rar si atenem a les fonts, on tots aquests indrets es consideraven provisionals i pendents d’aprovació des de 1925.
Si ens desplacem cap a la illa de cases d’Indústria, Pare Claret, Cartagena i Dos de Maig apreciarem una altra trilogia, gairebé invisible. Just davant de París i Canonge Cuffi es troba el passatge de Núria, amb una vista perfecta envers l’emblemàtic pinacle de l’Hospital de Sant Pau. Abans de la pandèmia el seu mural d’un infant abraçant-se a la lluna era un bé estimat pels veïns dels voltants, però la desídia tremenda per part de les autoritats l’ha arruïnat, i en aquest sentit no està pas de més filar una reflexió. Aquest passat diumenge s’ha donat via lliure als grafiters per a realitzar el seu art al parc de les Tres Xemeneies, al costat de la Canadenca. Amb Barcelona en Comú molts teníem esperances d’un veritable canvi, però una acció d’aquest tipus només demostra el viratge de la postaleta. Les obres dedicades a la legítima crítica monàrquica, esborrades fa escasses setmanes amb rapidesa pels serveis de neteja, valen minuts de televisió, no així la preservació del petit patrimoni i la seva minúscula identitat.
Com Nuria és tancat no puc endinsar-me a la seva conclusió, l’ínfim pas de Valls. Potser el 1930 s’ajuntaven amb Canonge Cuffi, o almenys això podem deduir des dels múltiples planisferis d’aquest sospir.
Davant de Sant Pau es troba el seu passatge, una ela on s’aglutinà indústria, ben amagada, i habitatge residencial. Les persones no solen penetrar als asfalts inútils, i així perden molta bellesa. Aquesta té l’afegit d’ocultar-nos el trajecte del torrent de Milans, més recognoscible un xic més avall, als passatges de Faustino León i Pau Hernández, per no mencionar, ops, ja ho he fet, l’evidència del de Vilaret, just quan el curs fluvial confluïa amb la carretera d’Horta.
El passatge de Sant Pau és el darrer de la barriada. El mapa canònic de 1931 brinda la possibilitat d’un altre més, aniquilat sense existir, junt a l’avinguda Gaudí, inaugurada el 1927 en honor a Miguel Primo de Rivera, avui en dia magnífica per la seva agitació ciutadana, un cop els turistes s’han esfumat per raons ben sabudes per tothom.
A Gaudí, celestina de Sant Pau i la Sagrada Família, brillen els fanals desterrats del Cinc d’Oros, la cruïlla de Diagonal amb passeig de Gràcia. Els recuperà l’alcalde Maragall als anys vuitanta. Aquesta avinguda marcava una altra frontera a terrenys més aviat eixorcs, com si tot fos una eterna construcció, a on tornarem perquè, com deia Julien Graq, la forma d’una ciutat canvia més de pressa que el cor d’un mortal, frase aplicada pels governants malgrat la seva ignorància, històrica i literària.
Catalunya Plural, 2024 
