La contaminació i els residus que hi col·laboren són un tema que a poc a poc va ocupant portades de diari, però encara no s’aconsegueix que aquesta importància traspassi a les pràctiques institucionals. Així ho veuen com a mínim fins a 16 organitzacions que després d’analitzar durant anys la normativa espanyola i confrontar-s’hi, han decidit denunciar les institucions espanyoles per la seva gestió dels residus davant de la Comissió Europea.
“Totes les prospeccions sobre la preparació per a la reutilització i reciclatge en 2020 obliguen a pensar que a l’Estat espanyol no complirà els objectius establerts per la Directiva 2008/98 / CE”, diu la denúncia presentada per aquest grup de col·lectius. És a dir, no confien que res canviï tot i estar davant d’una situació extraordinària.
Com explica Julio Barea, membre de Greenpeace, ara estem davant d’un procés legislatiu molt important que és l’aprovació abans del mes de juliol d’una nova llei de residus que transposi diferents directives europees, una d’elles és la famosa directiva sobre els objectes de plàstic d’un sol ús. Barea diu que ara per ara els textos que el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic té sobre la taula els hi generen diversos dubtes i creuen que cal millorar-ho moltíssim abans que aquest passi al Consell de Ministres, que aquest l’elevi a les corts i comenci aleshores el debat parlamentari amb les pertinents esmenes dels grups, etc.
“Creiem que s’estan relaxant perquè el text que ens han presentat, i que de fet van fer públic per a tothom, el veiem molt fluix, sent benevolents…”, apunta Barea, que afegeix que “de nou s’està claudicant als interessos de la indústria”. Assenyala així el cas de l’empresa Ecoembes a qui l’estat està fent massa concessions al seu entendre. “L’any 2011 amb l’última llei, la que tenim ara, va passar el mateix. Ecoembes i la indústria van formar un lobbie brutal i al final la llei va deixar fora moltes coses que haurien d’haver entrat. Hem perdut 10 anys i ens trobem en la mateixa tessitura”, denuncia en nom de Greenpeace.
I és en aquest sentit davant aquesta oportunitat i alhora davant aquest perill que fins a 16 entitats s’han coordinat per denunciar l’estat espanyol. Entre elles, Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), Clean Ocean Project, Estratègia Catalana Residu Zero, Ecologistas en Acción, Greenpeace o Rezero. Segons les entitats, i com ens explica Barea, “per exemple Ecoembes no està fent gens bé el seu treball, però part dels incompliments que està fent els fa perquè Espanya la deixa. Al final és el regne d’Espanya el qui ha delegat o ha autoritzat o ha deixat que sigui Ecoembes qui gestioni els residus de plàstic i Ecovidrio els de vidre i no els està qüestionant”.
Segons les últimes dades presentades pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, el reciclatge de residus municipals a Espanya se situava en el 35% el 2018. I, no només aquesta xifra insuficient ha empitjorat en els últims anys, sinó que a més l’Estat espanyol no ha posat en marxa cap de les polítiques que la Comissió Europea li ha anat recomanant en els últims anys per arribar a l’objectiu del 50% el 2020. “Resulta evident que l’incompliment és un símptoma clar de la ineficient gestió dels residus a Espanya”, han sentenciat els denunciants.
Balears, Navarra i Catalunya a mitges entre Europa i Espanya
Les dues legislacions més avançades a nivell estatal són les de Balears i Navarra. Catalunya, segons ens explica Barea, “està a punt de treure un text bastant bo”. Segons apunten, és de les comunitats que millor estan gestionant els residus, però això no vol dir que estigui bé, ja que com diu Barea: “ni tan sols arriba a la meitat del que haurien d’estar fent… Imagina la resta de l’estat!”. I és que en aquest sentit, si bé hi ha territoris com Catalunya, Navarra o Balears que han fet una aposta per impulsar mesures concretes de prevenció i gestió dels residus, aquestes segueixen incomplint els objectius marcats per la Unió Europea i “es veuen arrossegats per un Estat espanyol immòbil”.
Alguns dels avenços d’aquestes comunitats serien per exemple que per primera vegada una administració autonòmica feia un pas endavant aportant dades reals del territori trencant així de forma esperançadora amb l’opacitat del sistema oficial de recompte de dades que les entitats denuncien. És el cas de Balears que a través del seu Govern va fer públic un informe propi on es constatava l’incompliment dels objectius de prevenció reciclatge i reutilització. I això en una situació on el 25% de la nostra bossa d’escombraries són plàstics. Barea destaca aquí que hi ha més fraccions a la brossa, com ara la matèria orgànica que representa quasi el 40% i si bé no es recicla correctament, no la veiem “per allà llançada”.
Un estudi encarregat per Zero Waste Europe demostra que a Espanya només es reciclen el 21,5% dels brics per a begudes, dada substancialment inferior a l’oficial i, a més, increïblement menor a la taxa del 80% que estableix l’Associació d’Envasos de cartró per begudes i Medi Ambient (ACE, per les sigles en anglès), i la taxa de recollida del 51,2%.
La reutilització, clau que no es practica per la bona gestió dels residus
En aquest sentit, i a partir de les dades que sustenten l’argumentari de les entitats ecologistes, el reciclatge tal com se segueix plantejant ni arriba als objectius ni suposa una recuperació de materials de qualitat. Per ells, “el reciclatge, per si sol, només forma part d’un discurs obsolet que no salvarà el planeta ni a les nostres comunitats”.
Així, aprofitant la nova llei que el govern estatal té entre mans les entitats llançant un crit desesperat i assenyalen que hi ha molt a millorar i a fer. Davant el que és una oportunitat per solucionar un tema crucial, Barea apunta que estem parlant d’una altra pandèmia: “la pandèmia de contaminació per residus de plàstic i de més”, ja que com assenyala, no passa un dia que els científics no diguin que hi ha plàstics a les placentes de les dones embarassades o que mengem i bevem plàstic. No dubten en denunciar que són l’actual govern i els seus antecessors, i davant d’una emergència climàtica sense precedents, els qui permeten recurrentment, tot i les advertències i recomanacions europees, que la ciutadania de totes les regions de l’Estat espanyol, pateixin les conseqüències de la ineficient gestió dels residus.
“L’any 2011 [amb l’última llei] les empreses podien dissimular-ho això, no era tan evident el problema tot i que ja hi era, però ara ja no podem tornar a perdre 10 anys”, remarca Barea. I demana així que el Govern, el Ministeri pertinent, realment legisli i desenvolupi una llei més potent que la de Balears o Navarra o la futura de Catalunya. Defensa que cal algú decidit al capdavant, que porti les polítiques i la societat a una escena de veritat d’economia circular. I torna aquí a defensar que no es pot viure a base d’envasos d’un sol ús, que hem de passar a materials 100% reutilitzables. Però, què passa davant d’això? Que en el text, en l’esborrany del decret llei, no hi ha res escrit sobre els reutilitzables. Una mostra clarament, per Barea, de la pressió que exerceix la indústria en no voler que hi hagi un sistema de retorn d’envasos. “Els Governs segueixen claudicant al que diuen i ja hem perdut 10 anys…”.
En conclusió, les entitats en la seva denúncia a la Comissió Europea defensaven que davant l’emergència climàtica, és prioritari canviar el rumb cap a la reutilització. Com a argumentari davant el reciclatge, comenten que suposa un major aprofitament dels recursos naturals, emet moltes menys emissions de CO₂, és viable econòmicament i crea una ocupació local i diversificada. Això ho demostra tant l’informe reWINE sobre la viabilitat de reutilitzar ampolles de vidre en el sector vitivinícola a Catalunya, com la pràctica diària de múltiples organitzacions, especialment de l’economia social i solidària, que treballen a favor de la reutilització. Ho fan, però, “en condicions més que insostenibles perquè no hi ha una aposta política i normativa a favor de la reutilització”.
Així, més enllà que la Comissió Europea hagi admès a tràmit la denuncia i reivindicació de les entitats, aquestes exigeixen un canvi de rumb immediat. En resum, aquest gir de 180 graus implicaria transposar les noves directives de residus a través d’una nova Llei de Residus participativa i ambiciosa, amb eines que assegurin el compliment obligatori dels nous objectius de reutilització i reciclatge.
Catalunya Plural, 2024 
