“Els carrers seran sempre nostres”. Si haguéssim de triar la proclama més repetida durant els últims anys en les mobilitzacions catalanes, sens dubte, seria aquesta. Des de l’esclat de la bombolla del Procés, amb la falsa república dels vuit segons i amb la conseqüent decepció i frustració política, les mobilitzacions i contestacions als carrers catalans no han fet més que augmentar. I també han augmentat la tensió i la contundència de les mostres de descontentament.
Els aniversaris del 1-O, la resposta a la sentència del judici del Procés, l’auge i caiguda de Tsunami Democràtic, la resposta al desallotjament de la casa Buenos Aires… Cada vegada que la societat catalana se sent cridada a prendre els carrers ens trobem amb ciutats més i més il·luminades per les flames. Cada vegada són més els contenidors víctimes de les barricades, mentre que, a l’altre costat, cada vegada són més els manifestants mutilats que perden ulls o testicles. La tensió escala perquè escala la precarietat. I avui, ens trobem enmig de l’última expressió de descontentament: les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasél.
Ja són molts els analistes que han posat sobre la taula que els set dies consecutius de protestes no tenen a veure, només, amb defensar la llibertat d’expressió, sinó amb la ràbia continguda d’anys de crisis, desafecció política i una pandèmia que ens ofega sanitària, psicològica, social i econòmicament. Els disturbis als carrers poden prendre moltes formes i ser reprimits de diverses maneres, però l’essència és la mateixa: “La violència és una manera de comunicar un missatge, que cada societat, en el seu context determinat, té el deure d’interpretar”, apunta l’antropòleg José Mansilla. “la violència rarament té un caràcter instrumental: vull llibertat d’expressió, cremo un contenidor. No, rebentar un aparador és l’expressió del descontentament”, afegeix.
La violència rarament és instrumental: vull llibertat d’expressió, cremo un contenidor. No, rebentar un aparador és l’expressió del descontentament
Aquest descontentament, segons l’antropòleg, és generalitzat contra el sistema, contra la pandèmia, les crisis i aquesta realitat que “la gent jove és l’única que coneix. No es tracta tant de demanar l’amnistia per a Hasél o una reforma del Codi Penal. És una excusa per a mostrar el descontentament”, opina. Injustícies n’hi ha tots els dies, però quan es tornen en disturbis és que alguna cosa més passa. En aquesta línia es va expressar aquesta setmana el Fons Monetari Internacional en un estudi en el qual assegura que, després de la pandèmia, veurem una sèrie d’esclats socials. I, no és qüestió de tenir una bola de cristall, sinó de saber llegir la història.
El per què de la violència
Tant en xarxes socials com en mitjans de comunicació, cada vegada que hi ha disturbis als carrers es dóna un missatge de rebuig a la violència, sense analitzar les causes que hi ha darrere. “La figura del contenidor serveix per a estigmatitzar els moviments socials en general, perquè són imatges molt cridaneres amb les quals ens capfiquem”, diu Mansilla. El Porn Riot, o l’exaltació de la violència als carrers, serveix per a criminalitzar tota mobilització social als carrers i tota mostra de resistència no pacífica. Encara que és perillós ficar-la tota dins del mateix sac.
Un contenidor en flames pot ser la materialització d’un sentiment de ràbia o bé una barricada, col·locada estratègicament per a defensar-se de l’acció policial i resistir al carrer, per a poder continuar fent pressió i continuar protestant per un objectiu concret. No en va, algunes de mobilitzacions socials que van aconseguir canvis socials importants, van resistir als carrers gràcies a l’ús de barricades i van cridar l’atenció del sistema gràcies al conflicte social. Un dels exemples més icònics es troba en el cas de la vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies durant els quals es van dur a terme centenars de piquets, barricades i es van boicotejar tramvies i altres mitjans de transport. El resultat va ser la consecució de la jornada laboral de 8 hores.
Un contenidor en flames pot ser la materialització de la ràbia o bé una barricada, col·locada per a defensar-se de l’acció policial i resistir al carrer per a aconseguir un objectiu concret
Quina és la diferència entre el que veiem aquests dies i el que va succeir en 1919? “Allò no van ser disturbis; els disturbis són violència sense objectiu. El que van fer els sindicats en aquella vaga va ser una lluita social, amb uns objectius molt concrets”, apunta Joan Fuster, historiador i director dels estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. Totes les democràcies generen un sistema a través del qual canalitzen el descontentament sense haver d’arribar al conflicte. Les prestacions socials, les eleccions o processos participatius són alguns exemples que es resolen amb major o menor èxit. Quan aquests canals no són suficients i es trenca la pau social “és que una cosa greu passa. Aquí es crida l’atenció del sistema”, assegura Fuster.
L’objectiu de tota mobilització és fer el suficient soroll i romandre al carrer el temps suficient com per a tornar-se un actor prou gran com perquè “al sistema li surti més a compte negociar amb tu que reprimir-te”, explica l’historiador. I el conflicte juga un paper clau en aquest moment. Ara bé, la història ens explica que el conflicte ha de ser “organitzat i dirigit perquè doni els seus fruits. Les revoltes espontànies no tenen solució, són símptomes de malestar difús que es consumeixen a si mateixes per una violència caòtica”, recorda Fuster.
Segons l’historiador, els moviments socials organitzats no tendeixen al disturbi, “perquè els afebleix; per contra, recorren a una mostra de força ordenada i controlada”. Així, Fuster recorda el moment clau de la vaga de la Canadenca, quan Salvador Seguí va demanar els obrers que tornessin a la feina, perquè l’acord aconseguit era bo. “Seguí sabia que era importantíssim mantenir l’ordre i convèncer a les masses de la victòria per a no perdre allò aconseguit. Aquesta és la diferència entre una revolta i un moviment social: una manca de lideratges i capacitat negociadora. Una aconsegueix drets i l’altra no”.
Romanticisme o ordre?
Aquest tipus de revoltes i reaccions contestatàries són cícliques, tal com afirma Joan Fuster. Després de períodes de crisis, de guerres o pandèmies vénen descontentaments socials que prenen diverses formes. Alguns són revolucionaris, com els que va haver-hi després de la primera guerra mundial, uns altres van ser més esclats de violència i altres van ser transformacions culturals, com les dels anys ’60. Unes amb objectius concrets i altres sense ells, però totes relacionables entre si i mutables. “La Setmana Tràgica va ser una mostra de violència sense cap objectiu més que la ràbia social, però els sindicats van reaccionar per a organitzar-la i dirigir-la i d’aquí va néixer la CNT”, recorda.
El mateix va passar amb el Maig del ’68. “Un esclat espontani sense reclamacions concretes que estava condemnat a fracassar. Però li va seguir una vaga general que va triomfar”. La primera revolta, segons Fuster, va ser protagonitzada per joves frustrats i sense horitzó, “fills d’una generació de vençuts”. Com l’actual. “Les revoltes que veiem aquests dies tenen més a veure amb el Maig del 68 que amb La Canadenca”, sentència l’historiador. Malgrat això, el que succeeix als carrers és mòbil i qualsevol succés pot canviar les tornes. El que va començar com una setmana de disturbis per l’empresonament de Pablo Hasél, seguirà amb mobilitzacions contra l’empresonament preventiu d’un activista conegut, històric i estimat del barri de Sants.
Potser aquest nou fet canvia el rumb de les concentracions. Potser. El que tant José Mansilla com Joan Fuster tenen clar és que, de seguir així, les mobilitzacions per Pablo Hasél no tindran una gran petjada en la història, “perquè no tindran cap conseqüència”, alerten. Ara bé, on també coincideixen és en el poder mediàtic de la violència. “Si no hi hagués hagut disturbis, ni contenidors cremats, aquesta setmana no parlaríem d’Hasél, sinó dels possibles pactes d’investidura en la Generalitat”, considera Mansilla. “Si el poble demana les coses pacíficament no se l’escolta. Per a molts, l’única manera de fer política, és al carrer”, afegeix.
Les revolucions, disturbis o mobilitzacions formen part de l’essència de l’ésser humà, que quan s’ajunta tendeix a contestar. És una cosa que està en la nostra essència i, tal vegada, per això mirem enrere i veiem amb romanticisme la revolució francesa o la vaga de la Canadenca. Ambdues van ser violentes però sense aquesta violència la història no hauria estat la mateixa. Malgrat això, les revolucions que ens toca a viure a nosaltres són criminalitzades de manera gairebé sistemàtica. “Vivim entre dues pulsions, la romàntica i la de l’ordre”, assegura Fuster. La romàntica ens posa els pèls de punta en pensar en Zapata, però la de l’ordre és la que es desperta avui i ens fa témer per un aparador de La Caixa.
Catalunya Plural, 2024 
