El 26 de gener, la periodista Laura Fanals, que treballa al Diari de Girona, va presentar a la Universitat Pompeu Fabra la seva tesi doctoral “Precarietat laboral i ètica periodística: una anàlisi de la relació entre condicions de treball i deontologia professional a Catalunya”. En la seva investigació, reflectida en les prop de mil pàgines que ha ocupat la tesi, ha entrevistat deu professionals del periodisme i sis experts en la relació entre ètica i periodisme i ha obtingut 408 respostes a una enquesta que va fer arribar a treballadors del sector. El tribunal acadèmic li va atorgar la categoria de doctora i va valorar amb un ‘excel·lent’ el seu treball.
La deontologia varia en funció de si aquestes condicions són pitjors o millors?
Més que res varia en funció d’un context on les condicions laborals són molt dolentes en general. Quan vaig començar a fer la investigació tenia clar que pitjors condicions laborals volia dir menys ètica. Si els periodistes s’han de preocupar per arribar a final de mes segurament no es preocuparan per l’ètica. Investigant vaig veure que sí, que en alguns casos això era molt evident, però que, en d’altres casos, la gent que portava més temps treballant i que, per tant, tenia unes condicions laborals més assentades, amb millors salaris, amb més estabilitat, tenia actituds que no eren del tot ètiques, precisament perquè per mantenir aquestes condicions sabia que si s’enfrontava a les coses de l’empresa amb les quals no estava d’acord podia perdre la feina i seria molt difícil trobar-ne una de similar. És una cosa bastant transversal. Ho pateixen més els que estan a baix de tot però també condiciona els que estan en càrrecs mitjos i alts de la redacció.
Has entrevistat deu professionals del periodisme i sis experts en la relació entre ètica i periodisme i has obtingut 408 respostes a una enquesta que has fet a periodistes. En quina de les dues potes de la investigació bases més les teves conclusions?
És una investigació que pregunta als periodistes. Com que són part interessada tenen una visió esbiaixada de la seva feina. Si això ho preguntéssim a la ciutadania o féssim una anàlisi de continguts, els resultats potser serien diferents. Per això vaig combinar les dues potes. L’anonimat a l’enquesta pot ajudar la gent a sincerar-se. Al principi, vaig pensar a fer focus grups, grups de discussió de periodistes que parlessin de com està la professió. Moltes vegades els periodistes ens animem quan estem amb la resta de gent. Em vaig trobar amb molts que em deien que podien explicar-me coses a mi però que no volien que la resta de la gent se n’enterés. Vaig pensar que les enquestes i les entrevistes fetes de manera anònima farien més fàcil que la gent es deixés anar. Van ser entrevistes llargues de tres o quatre hores on la gent es va expressar amb molta sinceritat.
Els autònoms viuen en la incertesa i la precarietat però són més lliures per rebutjar les pressions per fer informacions o reportatges poc ètics, s’afirma a la tesi
És curiós. Ja havia fet una investigació prèvia amb autònoms. La majoria d’autònoms no volen ser-ho. Al periodisme la majoria que se’n fan, almenys en base al que em van dir a les entrevistes i les enquestes, és perquè no han tingut més remei, perquè no han aconseguit un contracte. La majoria de les vegades no són autònoms per vocació sinó per obligació. A més, és un col·lectiu al qual li han baixat molt els preus que cobra per peça i es queixa que dedica moltes hores a una peça però que després no es veu recompensat econòmicament; quasi no surt a compte. Els autònoms necessiten un segell de qualitat per vendre la seva informació a una empresa, que no sigui la mateixa que surt per les agències. També solen estar més especialitzats que dins les redaccions i coneixen millor alguns temes específics. El fet d’estar fora de les redaccions els permet allunyar-se de les dinàmiques de pressions que s’hi creen. Una de les conclusions de la tesi és que les pressions més importants venen de dins de la redacció, del cap de redacció, del propi periodista que controla el que publica per no buscar-se problemes. Qui menys té a perdre és capaç de fer millor les coses. És tan difícil aconseguir un contracte a temps complet, indefinit, que fa que un cop l’has aconseguit, sabent com és de difícil trobar-ne un altre, estiguis més disposat a renunciar a l’ètica per tal de no perdre’l. Els autònoms, que no parteixen d’aquesta base, tenen més llibertat per fer les coses com creuen que s’ha de fer.
Si els periodistes s’han de preocupar per arribar a final de mes segurament no es preocuparan per l’ètica
Assenyales que les infraccions a la deontologia professional les fan tant els joves que les cometen per aconseguir un lloc de treball i, també, els càrrecs intermedis que no volen perdre els seus. Quin dels dos grups en comet més?
Els joves estan molt conscienciats del problema de la precarietat però els agrada moltíssim la feina. La gent que es posa en periodisme és molt vocacional, ja sap que tindrà una feina precària, però ho accepta perquè li agrada el periodisme, frueix amb ell. Aquesta vocació, que després amb els anys es va apagant, és un motor per l’ètica. Tenen ganes de fer bé les coses, tenen ganes de qüestionar les dinàmiques de les pressions a les redaccions. També són els que tenen menys a perdre. Són joves, tenen 23 o 24 anys, sense hipoteques, ni fills que depenguin d’ells. Si no tenen aquesta feina en tindran una altra. Tenen una mentalitat més líquida que els que tenen més edat. No només els periodistes sinó com a generació estan més acostumats a ser més adaptables a aquesta inestabilitat. Molts encara van molt perduts en temes d’ètica perquè a les facultats universitàries diuen que se’n parla poc i que no coneixen ben bé com va tot però, en canvi, tenen ganes de fer bé les coses. La gent més gran, a la qual li ha costat molt aconseguir aquesta estabilitat o hi està acostumada, amb responsabilitats familiars o econòmiques, moltes vegades s’ho pensen dues vegades a l’hora de fer coses que puguin no semblar-los bé.
També hi ha joves que són capaços de deixar feines relativament ben pagades perquè no els agrada com els tracten a la redacció o l’ambient de treball
A vegades, els periodistes tenim la situació laboral que tenim perquè ens hem conformat molt i hem donat per suposat que les coses eren d’aquesta manera i no ens hem reivindicat prou. Ens han passat moltes coses els últims anys, que si noves tecnologies, que si xarxes socials, etcètera, i ens hem deixat trepitjar una mica i potser no hem defensat els nostres drets laborals com ho hauríem d’haver fet. És veritat que hi ha joves amb més ambició, que potser es fotran l’hòstia, que saben que no podran canviar el mercat laboral però que es volen fer valdre.
Un 36% dels periodistes cobra menys de 15.000 euros bruts l’any. No és una professió ben pagada. Almenys per molts professionals
Tothom sap que el periodisme és precari però m’han sorprès les xifres. Menys de 15.000 euros anuals no donen quasi ni per viure. Molts joves diuen que només es poden dedicar al periodisme perquè tenen el suport familiar. Alguns em comentaven que potser el periodisme, al final, serà una feina de rics. Només qui tingui diners per part de la família o que tingui ingressos per un altre costat podrà acceptar aquestes jornades laborals amb aquests salaris. Preocupa aquest 36% que cobra menys de 15.000 euros però hi ha un 34% o un 35% de periodistes que cobren per sota dels 25.000 euros bruts anuals, que tampoc no és un gran salari. Dona per tirar endavant però ningú s’hi fa ric. Un 70% de la professió cobra per sota dels 25.000 euros bruts anuals. Quan vaig fer la tesi, el salari mitjà de Catalunya i Espanya estava entre els 23.000 i els 24.000 euros anuals. Per tant, la majoria de la professió cobra per sota de la mitjana. Això fa que molta gent acabi abandonant-la. Salvador Alsius diu que a les redaccions sempre hi ha gent jove. Són aquests joves encara disposats a acceptar unes condicions precàries i a fer bé les coses. A les empreses els va molt bé i se n’aprofiten. Quan aquesta gent comença a voler tenir estabilitat i un bon salari, acaba marxant i les empreses la reemplaça. Abans hi havia la idea del periodista amb la seva pròpia agenda i bon coneixement dels temes, però em dona la sensació que això cada cop es valora menys i que és com un partit de futbol en el qual quan un plega n’entra un altre. I no passa res. Els joves són els que tiren del motor però a mesura que van passant els anys es cremen.
Un 70% de la professió cobra per sota dels 25.000 euros bruts anuals
A la premsa escrita paguen bé però rebaixen sous, aprimen les redaccions i fan expedients de regulació d’ocupació mentre els digitals no paguen gaire bé
A la tesi les dades indiquen clarament que la premsa digital és la principal font de llocs de treball pels joves però són molt precaris, amb la major inestabilitat i els sous més baixos. És una sortida de futur, però precària. S’està creant moltes vegades una doble escala salarial a les redaccions. Hi ha gent que va entrar a treballar fa 20 o 25 anys i té un salari més o menys estable dels que es pagaven temps enrere i gent que està fent la mateixa feina però que ja mai ha tingut unes retribucions iguals. A la mateixa redacció hi ha gent amb salaris molt diferents. Quan els que cobren més es van jubilant no pugen el sou als de sota sinó que va entrant gent que cobra menys i, d’aquesta manera, es va rebaixant la massa salarial de tots els implicats. També et trobes a vegades una doble escala salarial en un mitjà que té edició impresa i digital. Cobren menys els de l’edició digital, que moltes vegades fan més feina, perquè han d’estar pendents de les xarxes socials, d’editar vídeos i àudios, etcètera, que no pas els que porten tota la vida, que estan al paper i cobren més. Qüestiono que els de sota cobrin menys. El problema és que no tothom cobri com hauria de cobrar. Em saben greu aquestes diferències salarials perquè no responen a la feina que fa cadascú.
Els gabinets de comunicació són la sortida més segura si es busca un sou correcte i segur
El gabinet de premsa t’ofereix més estabilitat però el que et garanteix un millor sou és un mitjà públic, ja sigui un gabinet de comunicació públic o una ràdio o televisió pública. Aquí és on he vist més diferències. Els que treballen als gabinets de comunicació estan més satisfets no tant pel sou com pel control dels horaris. No han de fer tantes guàrdies. Tenen uns horaris més acotats. És una sortida sobretot per dones que són mares. La tesi demostra que lamentablement les dones continuen carregant més amb el treball familiar. Això fa que elles renunciïn més a la professió periodística a causa de la maternitat. En canvi, homes que han estat pares no han hagut de fer aquests sacrificis. Ho expliquen ells mateixos. Diuen que continuen treballant les hores que faci falta, treballant fent guàrdies els caps de setmana,… Les dones expliquen que han hagut de deixar els mitjans per passar a gabinets de comunicació per poder compaginar vida laboral i familiar. Als gabinets es cobra una mica millor però sobretot als públics. Als privats la situació no és tan diferent als mitjans. Sí que és cert que els gabinets ofereixen cada cop més sortides professionals perquè les empreses i institucions tenen al cap que la comunicació és molt important per elles.
Cites els problemes que té un periodista independentista en un mitjà que ataca frontalment aquesta opció. També es dona el cas invers. El respecte per la deontologia quan molts mitjans estan en una guerra de trinxeres es fa més difícil?
La tesi em va caure just enmig del procés. La vaig començar el 2016 i la vaig acabar el 2020. Va ser just en el moment que aquesta tensió es va fer més evident i això va influir en les respostes dels periodistes. Periodistes que són independentistes i han de treballar en mitjans que no ho són expliquen que ho van viure amb patiment. Alguns es van treure el nom del mitjà on treballaven de la biografia de Twitter perquè els feia com vergonya. Cap d’ells, però, m’ha dit que l’obliguessin a fer alguna cosa totalment incorrecte. Més aviat, coses com que el periodista volia dir ‘president Puigdemont’ i li feien dir ‘ex-president’ o el típic tema dels ‘polítics presos’ o ‘presos polítics’. Qüestions d’aquestes. Òbviament aquestes polaritzacions tan bèsties no ajuden en res a l’ètica periodística i la deontologia professional. Aquesta politització dels mitjans de comunicació, aquests mitjans de trinxeres no ajuden a un debat tranquil sobre quin ha de ser el present i el futur polític de Catalunya.
El periodista ha de ser molt valent per enfrontar-se amb el seu cap o la seva empresa perquè s’arrisca a perdre el lloc de treball
També dius que és més fàcil resistir les pressions des de dalt per canviar una informació en un mitjà públic que en un de privat. Als mitjans privats estan més indefensos els periodistes?
Els mitjans de comunicació públics tenen organismes com els consells o comitès professionals que estan més actius que en els mitjans privats. Vaig intentar contactar amb comitès d’empresa però dona la sensació que la precarietat ha arribat a un punt tan gran que ja no lluiten com ho feien abans quan eren més combatius. TV3 té un consell professional molt actiu o dona la sensació que els periodistes estan més protegits a l’hora de dir la seva opinió. Evidentment també estan polititzats i les influències hi acaben essent però tenen més organismes per frenar-les que els mitjans privats, on em va donar la sensació que els periodistes estan molt desemparats.
Les empreses no fan massa cas dels codis ètics vigents a la professió. Acabes d’entrar al Consell de la Informació de Catalunya. Què hi faràs?
El que pugui. El periodisme necessita una mínima autoregulació. Si no ens autoregulem nosaltres ens vindran a regular des de fora, com han fet amb lleis com la llei Mordassa i aquests tipus de control. Crec en l’autoregulació i que la pròpia professió es posi les piles. Molta gent desconeix encara el Consell de la Informació i serveix bàsicament perquè si qualsevol persona té queixes sobre incompliments del codi deontològic els estudia i emet una resolució. Hi ha qui pensa que no serveix per res, entre cometes, perquè no pot posar multes o treure llicències, però, al final, qui posa el cascavell al gat? Si hi ha un organisme que pot posar multes, treure llicències o tancar mitjans acaba fent un flac favor a la llibertat d’expressió. No és la manera més perfecta però sí la més respectuosa per garantir la qualitat de la informació que s’acaba publicant. Si les coses es fan malament també s’ha de dir. Defenso la llibertat d’expressió per sobre de tot però no la podem posar com escut per publicar qualsevol cosa. I això s’ha de posar sobre la taula. Però des de dins de la professió, que no siguin organismes polítics externs els que ho facin perquè si no sí que hi pot haver un problema greu de censura.
Dius que les empreses no fan massa cas dels codis deontològics
No. I em sap greu perquè, moltes vegades, s’acaba posant tota la pressió sobre el periodista de base. El codi deontològic apel·la al periodista de base però no a les empreses i les empreses no se senten apel·lades per res. Tens el periodista que potser intenta fer bé la seva feina però es troba entre la seva vocació i deontologia i una empresa que li demana que faci coses amb les que no està d’acord. Ha de ser molt valent per enfrontar-se amb el seu cap o la seva empresa perquè s’arrisca a perdre un lloc de treball que segurament li serà molt difícil de tornar a aconseguir. La primera responsabilitat del que es publica és del periodista però si no s’apel·la també a la de les empreses de comunicació poca cosa podrà fer. N’hi haurà que podran donar un cop de porta i marxar i d’altres que per les seves circumstàncies personals o familiars no s’ho poden permetre. El periodisme és una professió molt criticada però la majoria de periodistes que conec, i en conec uns quants, lluiten i es deixen la pell per fer les coses tal com creuen que s’han de fer, amb qualitat i ètica, i enfrontar-se a allò amb què no estan d’acord. El que passa és que l’ecosistema és tan precari i hi ha tan poques vies per lluitar que fa que moltes vegades aquesta lluita no quedi prou visibilitzada. Molts periodistes han estat treballant moltes hores, amb sous precaris, per informar de les protestes i disturbis pel tema de Pablo Hasél. És una feina que no es veu. Sempre se surt a criticar quan les coses no es fan bé i normalment quan no es fan bé no és culpa de la base sinó de més amunt.
Si al final l’únic criteri acaben sent els clicks o l’audiència, no estàs garantint la qualitat de la informació
I amb tots aquests problemes, els periodistes que vas enquestar van valorar amb un 6,27 la seva satisfacció amb les condicions laborals que tenen. Això és vocació o masoquisme?
Jo crec que és molta conformitat. Els més joves són molt conscients de la precarietat. Una noia em deia que aspirava a cobrar mil euros al mes i amb això es donaria per satisfeta. Les coses estan tan malament que qui està amb un 5 enlloc d’un 4 ja li sembla que està bé. El periodisme s’ha convertit en precari i tothom assumeix que ser periodista és vocacional i apassionant però en el pack va que sigui precari. M’ha sorprès aquest 6,27, aquest conformisme.
Passar per les facultats de Periodisme i Comunicació comporta una major resistència a les intromissions poc ètiques en el treball dels professionals, afirma la tesi
Quan es mira per tipus de formació es nota que els que han passat per les facultats de comunicació tenen més preocupació per l’ètica que els que no hi han passat. Sobretot es veu entre els més joves. A les entrevistes en profunditat he vist que els més joves solen estar més satisfets de la seva formació a nivell deontològic que els més grans. Els més veterans diuen que van passar per la universitat per obtenir el títol i els més joves posen més en valor aquesta formació. Moltes vegades no els serveix de res perquè una millor formació no els permet assolir unes condicions de treball millors.
Vas tancar la redacció de la tesi dos mesos després que esclatés la pandèmia al nostre país. És una variable que no deus haver pogut analitzar-hi
Estava redactant les conclusions de la tesi quan va esclatar la pandèmia. Per tant, aquesta tesi fa una foto de com estava el periodisme pre-Covid. Al periodisme post-Covid no li auguro un futur gaire millor. D’entrada s’han començat a produir ERTOs i EROs. La destrucció de llocs de treball és segura. Ja se n’ha produït. El teletreball té coses bones i coses dolentes i caldrà veure com s’encaixa. A vegades, permet conciliar millor però les discussions a la redacció, debatre com enfocar els temes, com serà el diari l’endemà o la portada del mitjà que sigui és molt important, permet aprendre del que pensen els companys. Si es perd aquesta socialització del periodisme hi perdem tots. Em fa molta por el tema de la llibertat d’expressió. S’ha vist en les restriccions a l’entrada a molts llocs. A la campanya electoral et deien que no podies entrar a parlar amb un polític dient que era per mesures sanitàries. Amb aquesta excusa fa por que es puguin anar blindant cada cop més les fonts i que els periodistes hi tinguem menys accés directe. Tot s’haurà d’anar veient però auguro que el futur serà tant o més precari.
Apuntes que els murs de pagament per accedir als mitjans poden ser una eina per millorar les condicions salarials dels periodistes
Si el periodisme és precari ho és moltes vegades perquè els mitjans de comunicació no hi guanyen diners. Si ja guanyant diners les condicions salarials solen ser precàries, imagina’t amb les grans pèrdues que estan tenint els grans mitjans sobretot. És un peix que es mossega la cua. No convenceràs a la gent perquè pagui si no li ofereixes un bon producte. La gent no és tonta. Si no millorem la qualitat de la informació no conseguirem que la gent faci aquest canvi de xip. D’altra banda, com que les redaccions són tan precàries les edicions digitals treballen moltes vegades encara amb copy-paste, volen omplir amb informació 24 hores al dia més que oferir un periodisme de qualitat, amb informació més treballada. Comença a haver-hi iniciatives que s’auto-sustenten, com eldiario.es, que tiren endavant, amb dificultats però més o menys bé. Caldrà veure si això es pot exportar a la resta de la societat o si aquests murs de pagament tampoc acaben de funcionar.
La precarietat ha arribat a un punt tan gran que els comitès d’empresa ja no lluiten com ho feien abans
Demanes que l’administració tingui més en compte la qualitat dels mitjans i les condicions de treball dels seus periodistes a l’hora de repartir subvencions o publicitat. Una petició que haurien d’escoltar els nous governants de Catalunya
Si al final l’únic criteri acaben sent els clicks o l’audiència, no estàs garantint la qualitat de la informació. Qui faci el titular més escandalós tindrà més ajudes per part de l’administració i això crea molts desequilibris, també en els mitjans impresos però sobretot en els digitals. Es promociona un tipus de periodisme que no respon als criteris de qualitat i interès públic que s’haurien de tenir en compte. S’haurien d’introduir criteris més qualitatius, tenir en compte el nombre de treballadors contractats que té aquella empresa, la quantitat de producció pròpia… no només qüestions com el nombre de visites que té, com que són quantitatives, són fàcils d’establir però no ajuden a fer un periodisme de més qualitat.
Pel que fa al futur, dius que res no convida a l’optimisme. Res?
Fa temps que sóc molt pessimista amb la professió. Potser sí que sóc una mica categòrica. Com a valor optimista confio que la gent acabarà volent estar informada. Cada vegada és més conscient que no totes les informacions a Internet són iguals, que no tot s’hi val, i té criteri per discernir la qualitat o no d’una informació. Falta, simplement, que estigui disposada a invertir en informació de la mateixa manera que ho està en invertir en Netflix o quan va a comprar el pa. Falta aquest canvi de xip de veure que la informació de qualitat, que hi és i n’hi ha molta, val la pena de ser pagada. Penso que aquest seria el camí. Els mitjans de comunicació potser no tindran una altra vegada grans beneficis o grans redaccions, però tampoc no cal. Amb que continuï existint un periodisme plural i que permeti tenir visions diferents del món, contrastar les coses, em donaria per satisfeta.
Catalunya Plural, 2024 
