La història del Sàhara Occidental està intrínsecament relacionada amb la de l’Estat espanyol i les persones que l’habiten. D’una banda, la colonització d’aquest territori durant gairebé un segle ha deixat a l’antiga metròpolis un llegat de responsabilitat per la seva situació sense resoldre. D’altra, la posició de subalternitat a la qual quedava relegada la població sahrauí per aquest fet no va evitar que es creessin vincles sentimentals i emocionals, culturals, socials, econòmics, familiars… Amb persones espanyoles. La història recent del poble sahrauí està lligada a la nostra en aquesta doble dimensió.
Com a periodistes, narradors i narradores del que passa al món, som conscients del marc en el qual s’inscriu aquesta relació, i que segueix condicionant el que passa al Sàhara Occidental, també ara.
L’Estat espanyol té una responsabilitat amb el poble sahrauí. Els Acords Tripartits de Madrid en cap moment van transferir la sobirania ni al Marroc ni a Mauritània. Com reconeixen els organismes internacionals i la mateixa Justícia espanyola, l’Estat espanyol segueix sent la potència administradora del procés de descolonització del Sàhara Occidental, un territori no autònom segons la definició de les Nacions Unides. En aquest sentit, l’Audiència Nacional va declarar el 2014 en un acte de la Sala penal presidida per Fernando GrandeMarlaska Gómez que:
Espanya en ingressar a les Nacions Unides, i signar la Carta de les Nacions, San Francisco, 26 juny 1945 – publicat al BOE el 16 de novembre 1990- va reconèixer el fet colonial del Sàhara espanyol, contraient una sèrie d’obligacions, i convertint-se en Potència administradora. En aquesta direcció, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la Resolució 2072, de 16 de desembre de 1965, per la qual es considera Espanya potència administradora sobre el Sàhara espanyol. Com potència administradora s’obliga segons l’apartat a) de l’article 73: “a assegurar, amb el degut respecte a la cultura dels pobles, el seu avenç polític, econòmic, social i educatiu, el just tractament d’aquests pobles i la seva protecció contra tot abús…” Però Espanya ha deixat caure en la desmemòria la seva relació amb les colònies que durant segles va ocupar d’una manera extractiva, un passat fosc que segueix sense abordar-se. La qüestió sahrauí és el cas en què les conseqüències d’aquest passat irresolt es mostren d’una manera més paradigmàtica i més clara. En no resoldre-la, l’Estat espanyol segueix instal·lat en una pàgina negra de la història de la humanitat, la colonització, que encara no ha estat capaç de tancar.
Espanya va abocar als sahrauís a la guerra el 1975, en vendre el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. La guerra va durar fins a 1991, quan es va signar l’alto el foc sota la promesa de Nacions Unides de celebrar un referèndum d’autodeterminació perquè el poble sahrauí decidís el seu futur polític. Una consulta que mai es va arribar a celebrar pel bloqueig del Marroc.
Ara, la guerra ha tornat al Sàhara Occidental. Va ser el Marroc qui va violar l’alto el foc el passat 13 de novembre, quan soldats marroquins van entrar a zona neutral per dissoldre una manifestació pacífica de civils sahrauís. El retorn a les armes del Front Polisario, després de 29 anys apostant per una solució pacífica i diplomàtica, és un fracàs de la humanitat, més concretament de Nacions Unides i de la governança global basada en el multilateralisme; així com d’Espanya, que segueix sent legalment la potència administradora del territori.
El Sàhara Occidental és un territori no autònom segons la definició de les Nacions Unides, i el seu dret d’autodeterminació està ratificat pels tribunals internacionals. Per això, el recent anunci que el president sortint dels Estats Units, Donald Trump, afirmava que la sobirania marroquina sobre el Sàhara està fora de dret i no pot ser considerat com acceptable per les pròpies Nacions Unides -organització responsable de trobar una solució acceptable per les parts basada en el dret a la lliure determinació de la vila sahrauí-. Trump ha actuat contra el multilateralisme, contra una forma de governança i de convivència global que ens fa partícips a totes les persones del món en què vivim.
Durant quaranta-cinc anys, el poble sahrauí ha estat sotmès a les dures condicions de l’exili i el refugi o de l’ocupació. Les zones ocupades pel Marroc són “una presó a cel obert” per a la població sahrauí. S’han violat sistemàticament els seus drets més elementals: reunió, expressió, identitat, culturals, socials, econòmics, a la integritat física, a la pròpia vida. Desaparicions, empresonaments arbitraris, judicis sense garanties processals …
Des de la ruptura de l’alto el foc, la situació als territoris ocupats s’ha fet més perillosa i dura per a la població sahrauí, especialment per activistes que defensen els drets humans i per a periodistes. Informes d’organitzacions com l’Organització Mundial Contra la Tortura o Reporters Sense Fronteres han donat a conèixer els recents setges a les cases de periodistes sahrauís de col·lectius com Equipe Media o la Fundació Nushatta, així com intents de segrestos d’aquests periodistes sahrauís, residents a les zones ocupades. També la Instància Sahrauí contra l’Ocupació Marroquina, de la qual formen part activistes de reconegut prestigi internacional com Aminatou Haidar o El Ghalia Djimi, s’ha fet ressò d’aquesta situació.
Tampoc s’ha d’oblidar, en aquest sentit, que set periodistes sahrauís es veuen privats de la seva llibertat, dispersos en presons marroquines. Quatre d’ells formen part del conegut grup de Gdeim Izik: Bachir Khada (Equipe Media, 20 anys de presó), Hassan Dah (TV RASD i Equipe Media, 25 anys de presó), Mohammad Lamine Haddi (RASD Ràdio, 25 anys de presó) i Abdalahi Lechfauni (col·laborador de Equipe Media, cadena perpètua). Els altres tres són Mohamed Bambari (6 anys de presó), Oualid El Batal (2 anys de presó) i Faraji Khatri Dadda (20 anys de presó). Aquesta situació també contravé la legislació internacional. El dret a la informació, llibertat d’expressió i comunicació estan reconeguts en diversos tractats i compromisos, especialment quan es tracta d’una zona en conflicte, com el Sàhara. Així ho indiquen la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 19; el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en el seu article 19; i la norma 34 del Dret Internacional Humanitari.
Tot el patiment generat al poble sahrauí des de fa dècades és conseqüència dels deures i obligacions incomplertes per Espanya. Per això, l’Estat espanyol té la possibilitat i la responsabilitat de prendre i liderar la iniciativa que doni una solució d’acord amb el Dret Internacional. Una postura valenta, que torni a Espanya a una política exterior activa que compleixi amb la Carta Universal dels Drets Humans i amb el que indica el Comitè Especial de Descolonització de les Nacions Unides. Una política responsable amb el seu paper en el món i amb la seva història.
Més enllà de la responsabilitat jurídica, el vincle entre la societat espanyola i la sahrauí es revela en molts àmbits. Culturalment, es tracta d’un poble germà amb el qual compartim llengua, art i imaginari col·lectiu. Iniciatives com el Fisahara, Artifariti, ARTifariti i Un micro pel Sàhara s’han unit a la cultura espanyola amb la sahrauí durant anys. Aquests llaços també tenen a veure amb la memòria històrica i democràtica: cal recordar que, igual que tenim la responsabilitat d’obrir les cunetes per resoldre el nostre passat a la Península, també hi ha cunetes al desert. També hi ha cossos amb DNI espanyol enterrats sota aquella sorra.
Els llaços solidaris duren fins avui. El programa Vacances en Pau ha fet que desenes de milers de famílies espanyoles hagin acollit a menors sahrauís durant dècades. Famílies que ara veuen com aquests joves es vesteixen de soldats, van al front, davant la manca de perspectives de futur i de possibilitats.
Pel que fa als vincles econòmics, el Sàhara és un territori ric en recursos naturals. Aquests estan sent explotats pel Marroc i per empreses multinacionals (moltes d’elles espanyoles), sense que la població sahrauí es beneficiï, en contra del que estableix la legislació sobre territoris no autònoms. És una espoliació constant. La política exterior espanyola no només pot servir a grans empreses: ha de tenir en compte els drets humans.
És curiós observar que en el moment en què es tancava el règim franquista i s’iniciava la Transició democràtica Sàhara era al centre del moment polític; i que també ara, quan la història política espanyola viu un nou punt d’inflexió, el Sàhara torna a estar present. En aquell moment, la solució no va ser tal el problema i el patiment de tot un poble es va mantenir durant dècades. Avui, encara que tard, pot ser el moment per començar a buscar solucions d’acord amb la legalitat internacional.
Si el problema és polític, la solució és política. L’Estat espanyol ha d’assumir la responsabilitat i ser un agent actiu en la solució d’aquest problema; i la societat civil i l’opinió pública són elements fonamentals per aconseguir aquest objectiu. Si no s’actua avui, el conflicte del Sàhara Occidental seguirà sent una xafogor, una hipoteca per a la dignitat d’Espanya.
Som conscients dels lligams històrics i dels llaços presents. Som conscients de la responsabilitat amb la memòria i amb el futur. I perquè som conscients, ho hem de reflectir a l’hora d’informar i narrar el que esdevé. No podem permetre que un silenci informatiu llanci més oblit sobre aquest poble.
Catalunya Plural, 2024 
