El problema no és invocar la llibertat, sinó fer-ho de tal manera que ja no sabem què volem dir amb ella. No és tasca fàcil perquè encara que el seu sentit canvia, es matisa o evoluciona amb el temps, fem servir la mateixa paraula per designar el que entenem com a oposat a la necessitat, l’esclavitud, l’opressió o la coacció. Solem entendre-la com un valor pel qual la vida d’una persona està sota el seu control en l’equilibri fràgil entre la coerció de la comunitat i l’acció individual, però no ens aturem a pensar si aquesta noció coincideix amb l’ús real que li estem donant. I en aquest ús ens juguem molt perquè hi ha apropiacions ideològiques de conceptes que s’omplen d’un sentit que acaben afectant a tots, es comparteixi o no aquesta visió de món.
Avui dia entenem la llibertat com “poder” a què se li ha buidat de la “reflexió”. Amb “poder” ens val. Aquesta identificació produeix una pauperització del que entenem com a llibertat. No saber identificar la llibertat és greu perquè es pot perdre sigilosament i amb excessiva facilitat. Apareixen paraules homònimes que ocupen el seu lloc, però el seu significat no apunta a la llibertat sinó a una forma de cec vassallatge. Són cavalls de Troia per l’adotzenament i la falsa autodeterminació.
Com sosté la filòsofa Wendy Brown, la llibertat és l’objectiu de reapropiació de règims polítics liberals i de mercat. Al cap i a la fi, qui s’autoexplota voluntàriament és “amo” i “servent” de si mateix. Ningú ens obliga, mentre temem què implicarà que no fem el que “tothom fa”. Per recordar la lectura que Byung-Chul Han fa de Hannan Arendt, l’animal laborans tardomodern és hiperactiu i hiperneuròtic, però també pensa en excés el món des del “seu jo”, i invisibilitza a l’altre. I així ha entès la llibertat, que és obertura, amb el tancament sobre el desig individual.
Tant és així que no sabem reconèixer la llibertat d’expressió com si consistís en “el dret de poder dir el que vulgui”, quan també implica el deure (i el dret) d’escoltar sabent amb consciència el que es diu i el que s’entén. Sovint fins i tot es felicita per “dir el que es pensa”, però ningú felicita per saber el que es diu a qui pensa diferent perquè no se solen escoltar amb judici les raons i arguments del dissens. I ens sembla normal.
Així perquè “podem el que volem” ens sentim lliures i on algú interfereix, ens sentim capturats. No s’experimenta a l’altre com a condició de la llibertat, sinó com el seu immediat oposat. No es pot eliminar la llibertat del lèxic polític ni econòmic. Ningú, en el nostre temps, abanderarà l’esclavitud, l’opressió o la coacció, però sí que es podrà usurpar el seu lloc amb un succedani pel qual lluitem, al mateix temps que, cada vegada, hi ha menys llibertat.
És vostè lliure? Opta voluntàriament per treballs escombraries i mal pagats? S’autoexplota treballant els caps de setmana? Ja no té temps lliure? Voluntàriament ha decidit vostè renunciar als drets dels treballadors que tant va costar aconseguir? És vostè lliure quan decideix fer alguna cosa? S’ha preguntat què és ser lliure sense donar-ho per “sobreentès”? Es queixa perquè no pot expressar-se, però veta la llibertat d’expressió dels altres?
Marcuse, en L’home unidimensional, escriu alguna cosa inquietant: que la manca d’inquietud per entendre’ns ens portaria a la indiferència. Com em penso lliure per què hauria de pensar-hi? Amb “poder fer” sembla que en tenim prou, però és això llibertat? La llibertat té a veure merament de manera que “jo” puc fer? Els altres són només obstacles?
Isaiah Berlin en un text clàssic, Dos conceptes de llibertat (1958), distingeix dos tipus de llibertat: la llibertat negativa i la positiva. Segons la primera sóc lliure quan puc actuar sense ser obstaculitzat per altres i per això, si algú m’impedeix actuar, experiment com coacció allò que em limita. El mateix Hobbes sostindria que la llei és la cadena que lliga a l’individu i que per tant “un home lliure és aquell que no té cap impediment per fer el que vol fer”.
La llibertat és d’aquesta manera una llibertat de fer sense interferències. La llibertat positiva, en canvi, seria la llibertat per prendre les decisions que afecten al meu projecte vital i per tant que la meva vida depengui de mi mateix. Les dues dimensions es complementen.
En el nostre temps la llibertat està sent substituïda per un concepte deformat de la llibertat negativa i pobre respecte de la positiva. Per a nosaltres la llibertat s’entén individualment com poder sense coacció externa. Volem ser lliures per poder dir el que pensem, per anar a on ens proposem, per fer el que vulguem. I tot el que s’oposa suposa un obstacle. Però la llibertat no és un mer poder, sinó un fer amb consciència dins d’una pràctica relacional i contextual pel qual va construir un projecte vital que em realitza, el que implica que està molt lluny del concepte hiperindividualista amb unes opcions predeterminades que defensa a ultrança el neoliberalisme.
La llibertat és una cosa que m’afecta com a individu, però no s’ha d’entendre des d’un individualisme en el qual al subjecte no li queda més remei que viure en comunitat. Som lliures amb els altres. La línia que ens separa dels altres, és també, no ho oblidem, la mateixa que ens uneix.
Ser lliure no implica tan sols un “poder fer” sense coacció, no, al menys, de qualsevol manera, sinó amb la realitat de fer de facto amb raonament, consciència, escolta de proïsme i en el marc d’un nosaltres el sospesat i no merament el desitjat. Ser lliure és saber per què volem el que podem i actuar en conseqüència. Ser lliure és poder crear una cosa nova més que reduir-se a l’elecció d’opcions donades per endavant. De fet, ara que tant es parla de la llibertat d’expressió, un dels principals problemes és que allò que s’expressa no crea res de nou, no il·lumina noves propostes, no produeix sentit, no obre llocs de trobada, sinó que torna al mateix una i altra vegada. I si no hi ha obertura, no hi ha llibertat.
Sota l’excusa de la manca de la llibertat d’expressió, en realitat el que batega és el fàstic de la immobilitat i de la manca d’horitzons. La llibertat d’expressió invisibilitza el fet que no hi ha expressió de llibertat. Actuem, però no sabem on anem. No generem res de nou, res de nou s’obre. I correm en la roda voluntàriament. El que tenim davant nostre no és cap camí, sinó un vòrtex en el qual estem presos i en el qual sobrevivim sense temps per reflexionar en la nostra manera de vida.
I aquest és el veritable problema: que estem sumits en la confusió del voluntari i el lliure. Que jo faci alguna cosa perquè vulgui, voluntàriament, i sense pressions externes, no em fa lliure. Per actuar lliurement he de ser conscient dels meus propis prejudicis, de les meves inèrcies, de les dinàmiques que m’arrosseguen. Sóc lliure quan no tinc por o, si la tinc, no governa les meves decisions.
La llibertat tampoc consisteix a no tenir límits i no ha de ser compresa únicament com allò que es perd davant la llei. Ser lliure no es redueix a l’oposat a la coacció, sinó a la condició conscient de les determinacions del meu context per fer el que es pot amb el que té, per a ser conscient del lliure i el voluntari, del que se m’imposa com a límit i el que se’m presenta com a limitació. Només s’és lliure amb els altres, perquè el que defineix a l’ésser humà és la seva condició intersubjectiva i és en aquest plexe de relacions com ens desenvolupem. Spinoza deia que la llibertat és la consciència de la necessitat, el que vol dir que la condició necessària per a ser lliure és ser conscient del que ens determina.
De vegades, com deia Agustí d’Hipona, som esclaus dels nostres desitjos: pensem que són els nostres, però vénen dictats per una sèrie d’elements que no veiem. Ser lliure suposa poder alliberar-se de les cadenes del prejudici i elevar-se per sobre d’un concepte “pauperitzat” de la llibertat. Precisament perquè som éssers racionals que reflexionen sobre el que els mou i poden trencar amb la inèrcia dels prejudicis, precisament perquè som éssers que vivim amb altres éssers vius als quals ens vinculem afectivament, perquè podem escoltar i obrir-nos al que és diferent, perquè en això consisteix la humanitat, és a dir, a reconèixer la singularitat i el dret a la vida de cada cosa, serem lliures quan deixem de veure a l’altre com un obstacle, actuem reflexivament acceptant les nostres necessitats i fem amb consciència per obrir altres possibilitats. Mai som més esclaus que quan actuem voluntàriament però sense consciència i sense coneixement.
Catalunya Plural, 2024 
