Al llarg de la història hem vist com determinats esdeveniments han generat canvis que han tingut un profund impacte en la vida de les persones i les comunitats dibuixant canvis d’època amb transformacions substancials. Descobertes científiques, revolucions, canvis culturals i fins i tot malalties han contribuït a generar noves realitats que han travessat l’existència humana.
Possiblement ara és un d’aquests moments, un moment del qual sorgirà quelcom nou, encara per construir.Fa més d’un any, el desembre de 2019, vam començar a sentir a parlar d’un nou virus que s’estenia per la Xina i que generava força inquietud pel seu caràcter desconegut i per la seva ràpida capacitat d’expansió, amb efectes letals en molts casos.
No era aquesta una situació nova, no era la primera “malaltia asiàtica” que, entre la prepotència i també una incipient inquietud, ens miràvem amb certa distància i escepticisme, aparentment convençudes que no arribaria a Europa. Com si poguéssim aturar la circulació dels virus en ple segle XXI. I potser d’aquí podem extreure el primer aprenentatge, la primera lliçó d’humilitat. Malgrat aquesta sensació falsament omnipotent, l’existència també comporta vulnerabilitat.
Moltes coses han canviat des de llavors, totes elles d’abast ampli i amb efectes en la nostra vida personal i comunitària. Des d’aquell primer moment del mes de març on vam enfrontar una situació inèdita com era el confinament i l’adopció d’altres mesures de caràcter sanitari per protegir-nos, hem viscut situacions similars a les que havíem vist tantes vegades en algunes sèries i pel·lícules i que sovint ens generaven incredulitat i també angoixa. I, de la mà d’aquell moment i d’aquelles restriccions, ràpidament van aparèixer també altres realitats que ens enfrontaven a quelcom que ja anàvem advertint. L’escenari de precarietat prèvia va fer emergir amb cruesa les diverses cares de la desigualtat, manifestades amb intensitat irregular. Persones que acudien per primera vegada als centres de serveis socials, persones que perdien l’habitació de relloguer on pernoctaven, persones que veien impossible obtenir ingressos en un context d’interrupció econòmica, moltes situacions que ja coneixíem es van veure agreujades i es van fer visibles en els dispositius d’alimentació o en els equipaments per persones sensellar, per exemple. I en paral·lel a aquesta realitat que posa en relleu la necessitat d’una millor protecció social i d’un altre model socioeconòmic, es va obrir pas també una reflexió ètica sobre la nostra vida, el nostre vincle comunitari i social i el model de cures. Les preguntes al voltant de la nostra identitat, el cicle vital i també la nostra mort s’han posat sobre la taula en un moment marcat per la pèrdua i la consciència de la importància de la comunitat.
Entenem que en la intersecció d’aquests dos temes cobra sentit aprofundir en un debat seriós al voltant de la renda bàsica. I diem aprofundir perquè no és un debat nou, de fet és un debat cada cop més present que ha ressorgit impulsat per aquest context i també per la proposta de l’ingrés mínim vital que es pot considerar un avenç (quan resolgui les seves dificultats d’implementació) però que no respon a la mateixa lògica.
La renda bàsica es situa directament en l’esfera dels drets en la mesura que es configura com ingrés universal que es percep pel fet d’existir. No respon a una ponderació ni està subjecte a una fiscalització posterior, és una quantia fixa independent de la renda. No és per tant una eina de redistribució sinó “un mínim” sobre el que construir un projecte vital, possiblement auster, però un mínim que ens ofereix un espai de llibertat des d’on prendre decisions de manera més autònoma i menys condicionada. I no comporta en cap cas un aprimament dels serveis públics perquè no apunta a una delegació de responsabilitats de l’administració, no pretén substituir altres modalitats d’acompanyament social i convé clarificar amb precisió aquest extrem. Aquesta no és la proposta de la renda bàsica, és la perversió del concepte al servei d’un model de liberalisme econòmic.
I en aquest sentit els efectes sobre l’acció social des de la perspectiva de la desestigmatització de les persones i també de la desburocratització d’aquesta relació són notables. No serien potser suficients, però assenyalarien el camí i constituirien un pas important. La renda bàsica possibilita l’apoderament de les persones i obre l’espai perquè la persona es pugui situar d’una altra manera. I allibera també al professional de l’exercici de fiscalització i control d’una part d’ingressos que no s’ha de vincular a un pla de treball concret sinó que respon a la universalitat.
És evident que aquest debat entronca amb altres debats de naturalesa diversa com ara el model d’administració que tenim, encara massa a prop del laberint burocràtic, o les possibilitats de l’acció comunitària en la construcció de la nostra identitat en el segle XXI. És evident també que, en un context com aquest, comença a ser urgent que aquestes propostes es concretin si volem avançar cap a un model social més just.
Catalunya Plural, 2024 
