Centenars de milers d’expedients de nacionalitat espanyola estancats. Cap solució per a centenars de milers de persones que fa anys que esperen, sense poder exercir el dret a vot ni ser funcionàries de l’estat.
Ara que han passat les eleccions catalanes estaria bé posar sobre la taula el motiu pel qual més d’un milió de persones no han pogut votar, entre elles filles i fills d’immigrants que han nascut en aquest país.
El dret a vot, segons l’article 23 de la constitució espanyola, és un dret universal que tenen els ciutadans.
“Els ciutadans tenen el dret a participar en els assumptes públics, directament o per mitjà de representants, lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal.”
Dos apunts; Què significa sufragi universal?
Segons algunes definicions, el sufragi universal seria el dret a vot de tota la població major de 18 anys sense excloure ningú per condicions de raça, sexe, situació social o procedència.
A Catalunya, el passat 14F han estat excloses més d’1 milió de persones per motiu de procedència o raça. I dic raça perquè les filles i fills d’immigrants que van néixer a Catalunya i tampoc van poder votar, d’on procedeixen?
El segon apunt és el de la paraula ciutadans, a què es refereix la constitució quan diu ciutadans? Doncs mira, en el punt número 2 de l’article 13 ens ho aclareix. Sembla que la definició de ciutadans de la constitució porta la contrària a molts diccionaris, entre ells la Real Academia Española que ens indica que ser ciutadà és ser natural o veí d’una ciutat.
“Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23, llevat d’allò que, amb criteris de reciprocitat, fos establert per tractat o per llei per al dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals. (Modificat per la Reforma de 27 d’agost de 1992)”
L’any 1978 es va decidir que els que poguessin votar fossin només els espanyols. Una cosa comprensible si pensem que el nombre d’immigrants a Espanya era gairebé inexistent. De fet, els que eren immigrants en altres països eren els espanyols.
Però avui dia, hi ha milions de persones immigrants i filles i fills d’immigrants que resideixen i fins i tot han nascut a Espanya. Ciutadanes i ciutadans que compleixen amb totes les obligacions, però viuen silenciades enmig d’una democràcia. No seria just modificar les normes si la societat ha canviat? És totalment contrari a la democràcia que hi hagi més de cinc milions de veïnes silenciades, sense dret a vot ni a ser votades.
Com hem vist anteriorment, la constitució ens indica que per ser ciutadana has de tenir el carnet de nacionalitat espanyola. I aquest seria el motiu pel qual no podem votar, els immigrants no voten a Espanya.
És molt comú veure comentaris a Twitter en les reivindicacions per accedir al sufragi universal del tipus: “Doncs demana la nacionalitat espanyola i podràs votar!”
El que realment no se sap, llegiu no interessa que se sàpiga, és que per “aconseguir” la nacionalitat espanyola cal passar per un laberint infinit ple de pedres i obstacles. Aquestes últimes paraules es poden traduir en traves i racisme institucional.
Les persones que tramiten la nacionalitat espanyola per residència han de complir amb 10 anys de residència legal i ininterrompuda a Espanya. Si te’n vas un any, oblida’t perquè comences de zero. Els 10 anys de residència són obligatoris per a tots menys per als països iberoamericans, que serien dos anys.
Per a les persones nascudes a Espanya, hereten l’estatus legal dels seus pares. Si no són espanyols els pares, els fills no seran espanyols. Si els pares són regulars, els fills són regulars i si són irregulars doncs aquests seran també irregulars. Per tant, néixer a Espanya no significa adquirir la nacionalitat espanyola de manera automàtica, la mateixa llei diu que la nacionalitat és Ius Saguinis, es transmet per sang.
Així doncs, nascudes o no cal entrar en el laberint burocràtic infinit.
Avui en dia segueixen havent-hi retards d’anys en els expedients de nacionalitat espanyola. I això, només suposa problemes amb què han de carregar els sol·licitants. Viuen en terra de ningú sense poder votar, ser votades o fins i tot ser funcionàries de l’estat. I si volen accelerar el seu tràmit, han de recórrer a un advocat i un procurador per a tramitar un recurs contenciós administratiu. Els preus solen superar els 500 euros pel que moltes persones no s’ho poden permetre.
L’embús està present des de 2012, segons la pàgina oficial del defensor del poble, segueixen encallats més de 10.000 expedients de 2015, 38.140 corresponents a l’any 2016; 58.913 a l’any 2017; 50.600 a l’any 2018; 58.708 el 2019 i 50.115 (fins al 30 d’agost de 2020).
L’any 2012, el Ministeri de Justícia va idear un pla que havia de ser la solució de l’embús, digitalitzar els expedients perquè, fins al moment, no estaven informatitzats i els sol·licitants no tenien ni tan sols un nombre d’expedient per fer seguiment. El pla no es va posar en marxa fins a l’any 2016, de la mà d’un canvi de llei de nacionalitat, si els estrangers volen obtenir la nacionalitat espanyola, s’han de sotmetre a dos exàmens a l’Institut Cervantes, un de llengua i un altre sobre ‘Coneixement constitucionalitat i sociocultural d’Espanya’. Exàmens que, per descomptat, són pagant. I el meu cap de seguida pensa en les famílies pobres. Han de pagar per aconseguir aquest carnet d’ampliació de drets?
En el moment de la nova llei, els exàmens eren també obligatoris per a les persones que havien nascut en territori espanyol, les persones analfabetes o discapacitades. Una cosa totalment discriminatòria i excloent per a una persona que porta tota la vida i/o dècades formant part d’aquest país i potser se li estigui qüestionant o sotmetent a una prova que no pot realitzar.
A la fi de 2018, seguien sense resoldre més de 355.548 expedients de nacionalitat espanyola. Cap resposta per gairebé mig milió de persones. Persones que sense la nacionalitat no poden ser funcionàries. No poden votar. Ni poden ser votades.
A data 31 de gener de 2020, segons actualitza el Defensor el Poble, el nombre total d’expedients de nacionalitat per residència pendents de resoldre era de 291.000.
Tot aquest col·lapse es deu al fet que només hi ha 30 funcionaris encarregats de solucionar tots aquests informes. Una cosa totalment incomprensible i inacceptable per a la quantitat de treball que hi ha, els anys d’espera i la repercussió negativa directa que té en les persones sol·licitants.
I ara pregunto, quin interès hi ha que hi hagi tan pocs funcionaris dedicats a resoldre els nostres expedients de nacionalitat espanyola?
Catalunya Plural, 2024 
