El millor del llibre d’Aaron Bastani és el seu títol. En un moment en què proliferen les distopies desmobilitzadores, qualsevol intent d’imaginar un futur amb més justícia social i menys sofriment que el del nostre present és d’agrair. Bastani, un dels fundadors de l’exitosa web esquerrana britànica Novara Mitjana, proposa una premissa simple: el progrés tecnològic estarà en disposició de resoldre en les pròximes dècades problemes que ara semblen aclaparadors, des de la necessitat d’abandonar ràpidament les energies d’origen fòssil fins a l’envelliment, passant per la fam i el concepte mateix de treball, que segons ell canviarà radicalment a causa de la ràpida automatització de nombroses activitats.
Tots els progressos tecnològics descrits per Bastani tenen un punt en comú: permetran superar l’escassetat (d’energia, de minerals, de recursos de salut, d’aliments…). Com ha succeït en altres moments històrics – posa l’exemple d’Internet – les grans empreses intentaran crear una escassetat artificial per a poder rendibilitzar l’explotació d’aquests recursos. Per tant, la gran batalla política del futur serà evitar-lo, garantint l’accés de tota la població als nous béns alliberats per la tecnologia. Arribaríem així al que descriu amb el terme provocatiu de “comunisme de luxe totalment automatitzat”, un futur postcapitalista més enllà del “regne de la necessitat” descrit per Karl Marx.
La tesi de Bastani és indubtablement atractiva, però, per desgràcia, no se sosté. En cada capítol, l’autor fa una descripció de la situació de la tecnologia en cadascun dels àmbits identificats (tecnologia de la informació, indústria, alimentació, sanitat, mineria espacial), entrellaçada amb una predicció de cap a on arribarà el progrés tecnològic en cada camp i quan. El problema és que aquestes prediccions són enormement optimistes, tant que sovint freguen la fantasia. En relació amb l’energia, el ràpid abaratiment de la producció d’energia solar i eòlica porta a Bastani a anunciar la fi de les energies fòssils en poc temps. Autors com la Yayo Herrero han assenyalat que encara que aquest abaratiment fos suficientment ràpid, l’escassedat de minerals com el liti són un obstacle a l’expansió de les energies renovables, per la qual cosa també cal una reducció dràstica del consum energètic dels països del Nord. Bastani soluciona aquest problema amb una predicció al·lucinant: abans que la falta de liti o altres minerals sigui un problema, la mineria en asteroides i en la Lluna seran una realitat de dimensions massives. Si l’optimisme en relació amb el progrés de l’energia solar i eòlica està basat en l’evolució real d’aquestes indústries, no busquin els elements objectius que porten a Bastani a anunciar mines en la Lluna en poc temps, perquè no els trobaran.
Deia abans que les distopies són paralitzants, però també ho és una versió de la realitat que suggereix que l’impuls innovador del capitalisme resoldrà per si sol els problemes existencials als quals s’enfronta la humanitat, inclosa l’emergència climàtica. De fet, Bastani tracta la qüestió climàtica com una més, quan en realitat és la macro-qüestió que determina tots els altres reptes de la nostra espècie. I, encara que reconeix retòricament la gravetat del repte climàtic (només faltaria!), suggereix que les transformacions tecnològiques que ja estan succeint ho resoldran. Resulta tant sorprenent com desolador veure a un autor crític i anticapitalista prendre un desviament per a acabar arribant a una postura molt semblant al capitalisme verd. És aquest el tipus de raonament que està bloquejant l’adopció de polítiques decidides per a disminuir dràsticament el consum energètic i de materials, condició necessària per a reduir de manera ràpida i duradora les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Després de llegir Comunisme de luxe, un es queda amb la impressió que només cal esperar que la tecnologia resolgui l’emergència climàtica… la mateixa impressió que deixen les intervencions efectistes del multimilionari Elon Musk, al qual Bastani cita amb freqüència.
En centrar-se en el canvi tecnològic, Bastani deixa de costat els aspectes més purament socials i polítics de les qüestions que analitza. Quan parla del sistema agrícola i alimentari mundial, dedica pàgines entusiastes a preveure un futur de carn artificial, que suposadament resoldria l’impacte ecològic del consum massiu de carn sense necessitat d’un canvi d’hàbits, però a penes parla del malbaratament estructural de l’actual sistema de producció i distribució d’aliments, o de les injustes normes que regeixen el comerç Nord-Sud de productes agrícoles. De la mateixa manera, l’autor es fascina amb els possibles progressos de la medicina basada en la recerca genètica, però no parla de les desigualtats socials i de gènere en la salut – la disminució de la qual evitaria més morts a curt termini que molts dels avanços tecnològics que tant celebra.
Al “comunisme de luxe totalment automatitzat” li falten dos ingredients centrals per ser el projecte emancipador que pretén: una estratègia política – esperar que Elon Musk ens porti a la Lluna no és una estratègia – i un contingut ètic, una idea de vida bona que vagi més enllà de l’individualisme consumista promogut pel capitalisme neoliberal. Bastani no li dedica espai a aquesta qüestió, no mostra cap ambició per un canvi dels estils de vida dominants que ens faci més felices, un tema que si han explorat autores i autors com Kate Soper o Emilio Santiago Muíño, aquest últim a través del concepte de ‘luxosa pobresa’. Enfront del somni miop de substituir energies fòssils per renovables sense canviar res més, necessitem urgentment utopies que ens permetin apuntar-nos a un món amb menys malbaratament de recursos, menys consum material, però més temps lliure, igualtat i drets. Aquest tipus de reflexió està absent de Comunisme de luxe, on la perspectiva de gènere també és inexistent, la qual cosa dificulta encara més un qüestionament realment profund de la societat capitalista.
En l’últim capítol, Bastani afirma que “és possible que la tecnologia no determini la història”, però la veritat és que tot el llibre respon a aquesta tesi, que en realitat correspon a una interpretació bastant estranya del marxisme. Paradoxalment, un llibre que vol ser un manifest polític inspirador parla molt poc de política. Sembla que Bastani utilitza la tecnologia com a drecera per a no enfrontar-se a la veritable pregunta: com aconseguir els canvis polítics necessaris per a superar el capitalisme? Davant l’avanç imparable del canvi climàtic, la precarització laboral i vital, l’envelliment i la resta de reptes que assenyala encertadament l’autor, és fàcil caure en la desolació… o en falses respostes com el tecno-optimisme tecnològic. De fet, una de les parts més convincents de Comunisme de luxe són els dos capítols on l’autor analitza alguns dels aspectes centrals del neoliberalisme contemporani i fa algunes propostes estratègiques i de política pública interessants, com l’abandonament del PIB com a indicador o la creació d’un banc internacional per finançar la transició energètica en el sud global.
Com explica Benanav, el llibre de Bastani s’inscriu dins de la influent corrent de pensament sobre l’automatització desenvolupada durant la darrera dècada, que manté que estem a la vora d’una gran transformació econòmica que suposarà la substitució de la majoria de la força de treball per màquines. Aquesta predicció part de la tesi segons la qual els canvis tecnològics són responsables de la pèrdua massiva de llocs de treball durant les darreres dècades en diversos sectors econòmics, especialment la indústria. Tanmateix, Benanav explica de manera convincent en un recent article a The New Left Review que han estat la desacceleració econòmica i la sobreproducció, i no la tecnificació, les causes principals d’aquesta desaparició de llocs de feina. En lloc d’una automatització accelerada que expulsi a milions de persones del mercat de treball, Benanav preveu una extensió massiva de la precarietat i la informalitat laboral, una realitat que de fet ja estem patint arreu del món i que afecta especialment les dones i els col·lectius racialitzats. Davant aquest panorama no valen dreceres tecnològiques, sinó la difícil discussió sobre com construir una correlació de forces que permeti a les classes populars desafiar el poder de les elits i avançar cap a alguna forma de comunisme o almenys postcapitalisme, encara que no sigui luxós ni totalment automatitzat.
Catalunya Plural, 2024 
