No solem caminar amb la vista fixada a disseccionar illes de cases. Això produeix, com a mínim, una percepció curiosa de les ciutats, perquè quan ens endinsem a una coneguda és una part més de l’avanç de les soles, però si pensem les quadrícules una a una podrem entendre el perquè de certes formes urbanes.
Estic, per variar, a una frontera més de Barcelona. Els meus doncs es situen al passatge de la Igualtat. Cartagena és un límit natural entre zones, si bé aquí intervé un altre més artificial, l’avinguda Gaudí, unió d’antagonistes modernistes concebuda per Léon Jaussely, acceptada pel pla Romeu-Porcel de 1917 i finalment inaugurada l’any 1927 en homenatge a Miguel Primo de Rivera, i aquest nom de tan mal record no ens ha de fer oblidar com la ciutat canvià de manera colossal per l’Exposició Internacional de 1929.
De Cartagena a Padilla hi ha entre mig quatre illes de cases, i si hi he arribat ha sigut per martellejar determinats passeigs fins aprehendre a llegir els signes exteriors. En aquest cas concret hem de tenir presents moltes referències dels mapes. Observem un buit a Igualtat, Còrsega i Castillejos, un altre carrer fals, nou de trinca per a honorar la batalla marroquina guanyada per Prim, conseqüent amb el nomenclàtor de l’entorn, si bé més irregular i estreta en relació a les seves homòlogues.
Com s’ompliren aquests buits? El 25 de juny de 1935 s’aprovà la llei Salmón, denominada així pel cognom del ministre de Treball, el cedista Federico Salmón. Aquesta legislació volgué frenar l’atur obrer mitjançant la construcció d’habitatges, proveint avantatges fiscals als empresaris del ram en allò relatiu a l’edificació de més de tres mil habitatges assequibles per a una suposada classe mitjana, aleshores més aviat quimèrica i una de les causes més probables de la derrota a la Guerra Civil. A Barcelona s’emprengueren unes cent cinquanta.
El més xocant de tot aquest embolic, estudiat amb insana vagància per alguns periodistes de no fa tant, es quan es col·locaren les plaques, no totes calcades, on es gravà el següent: Ministerio de Trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de Paro de 25 de junio de 1935.
En aquests articles d’aficionats solen citar-se dos immobles a l’avinguda de Sarrià. El primer localitzar per servidor fou una inigualable sorpresa a Gràcia, al carrer de Sant Lluís, ben a la vora d’Escorial. L’impacte fou més bèstia des de la meva ignorància, magnífica per a indagar més i assassinar els tòpics, doncs si bé és correcte parlar de moltes finques de característiques arquitectòniques semblants, influïdes per l’alemany Erich Mendelshon, els seus detalls impregnen molt parc immobiliari comtal dels anys vint i trenta, no totes l’adopten.
Un exemple d’aquesta estètica, potser el més paradigmàtic de la proposta, és la casa María Cabra Urgell, a Madrazo amb Dènia, de Pere Benavent de Barberà, amb gust per firmar la seva producció a la façana i de gran trajectòria fins a mitjans dels anys cinquanta. Als trenta, a més de rubricar la casa Jacint Esteva gairebé a dalt de passeig de Gràcia, on s’ubicava el mític restaurant la Punyalada, s’especialitzà a un racionalisme bastant pur, constatable de no gaire lluny de les nostres petjades a Castillejos 334 i al 56 de l’avinguda Gaudí. Aquests ens condueixen a pensar que potser va construir els blocs, adeptes a la llei Salmón, compresos entre els números 617-619 y 621-623 de Còrsega. El primer és igual al de Madrazo, mentre l’altre podria ser d’un altre company d’ofici. Aquest darrer viu amb la seva plaqueta extirpada a causa d’un altre misteri d’aquesta mesura legal de 1935.
La Llei Salmón fou aplaudida pel Franquisme, i el veritable artífex de les plaques per a recordar la feina del ministre de dretes fou el seu successor, José Antonio Girón de Velasco, a posteriori un dels popes del búnquer de l’agonia dictatorial. Potser per això alguns ajuntaments, des del seu habitual rigor històric, han arrencat unes quantes, com la de Sant Lluís, associant-les amb els guanyadors des d’un impuls destructor bastant primari, doncs l’excusa per a treure-les era el jou i les fletxes falangistes d’una altra iniciativa de 1953. Hi hagué moltes variacions, des de la renda limitada fins a tota l’acció de l’Instituto Nacional de Vivienda, i des del meu punt de vista em sembla una estupidesa suprema liquidar-les, perquè a més a més fer-ho és hipòcrita, com vaig comprovar fa poc a l’avinguda Pedralbes, on dues moles residencials conserven unes de 1948.
La pista per omplir aquest espai eixorc d’aquest limbe parteix d’una altra Salmón de Cartagena 293. La següent cantonada ens trasllada a Còrsega, i el cadastre, sempre tan servicial, m’informa de les dates dels projectes d’aquest tram inferior de la illa de cases, gairebé tots conclosos entre 1938 i 1945, doncs una cosa és el 1935 canònic de Salmón i una de ben diferent quan es posà la darrera pedra de cada una de les peces adscrites a la mesura. L’Ajuntament hauria de digitalitzar i esgotar tot el catàleg edilici capitalí per a entendre millor els processos, doncs entre rucades i despreocupació no disposar d’aquest fons significa exprimir-se més el cervell des de la manca de pedagogia i detalls impropis d’una ciutat tan moderna com la nostra, més aviat provinciana des que s’encetà el Procés.
Quan conclou aquest sector de Còrsega podem descendir per Castillejos, on a un tram sempre m’atragué el passatge de Canadell. Just a la seva esquerra els números 305 i 307 corroboren les nostres intuïcions al ser habitatges Salmón. La darrera dels voltants es troba a Rosselló 470, a tocar de la Damm, una altra ruta de sortida per qui vulgui imitar allò escrit en aquestes pàgines.
Més enllà de l’enigma republicà aquestes quatre illes tenen més estímuls a investigar, mostrant-nos en essència tres factors a no menysprear. El primer és la immensa estepa lliure. El 1931 Castillejos encara no la travessava, i el passatge de Canadell era més aviat una promesa. Allò realitzat fins aquell instant era escàs, i bé ho podríem relacionar amb algun element més antic. Després de consultar un altre planisferi de 1903 descobreixo la clau. La illa de cases de Cartagena, Rosselló, Còrsega i Castillejos es trobava partida transversalment per culpa del torrent de Milans, mentre la corresponent a Castillejos, Rosselló, Còrsega i Padilla fou lloc de pas pel de Faura, gairebé invisible a les fonts, de fet la única citació a la xarxa correspon a un text meu sobre el torrent de Lligalbé.
Ambdós cursos fluvials foren fonamentals en aquest limes. Faura, com he esbossat fa no res, és un aneguet lleig, com si els seus germans Delemús, Lligalbé i Milans tinguessin més volada per a generar el paisatge novell. Aquí podem seguir el seu trajecte com un joc, i fer-ho ens aportarà un gran favor, doncs no volem conformar-nos amb la tetralogia d’avui, sinó més aviat enllaçar des de la lògica aquesta contigüitat de l’avinguda Gaudí, digníssima a la seva representació del racionalisme, amb el Baix Guinardó, d’on baixaven els rierols abans de solcar l’antiga carretera d’Horta.
Catalunya Plural, 2024 
