Un any després de l’inici de la pandèmia, podem aventurar algunes hipòtesis sobre el futur poscovid.
La primera, que l'”esdeveniment covid-19″ no ha estat un parèntesi en les nostres vides. No es tracta d’una interrupció temporal a partir de la qual seguir amb la vella normalitat.
El qualifiquem d’esdeveniment perquè, com sindemia, no només suposa una crisi sanitària, també l’agreujament de desigualtats ja existents.
Tampoc hem d’oblidar l’acceleració d’importants canvis en les nostres pràctiques i en els nostres llaços socials. Aquests que ara són més virtuals que mai.
Una situació així té un efecte traumàtic i disruptiu. Al cap i a la fi, desencaixa els marcs existents. Introdueix novetats la subjectivació individual, però també col·lectiva, requereix d’un temps. A més, inclou alguns dols especialment dolorosos.
Quins canvis podem esperar d’aquesta pandèmia del segle XXI? El preu, fins a la data, ja el coneixem: més de 2,5 milions de morts, milers de seqüeles físiques i psicològiques, crisi econòmica de llarg abast i un augment dels conflictes socials, que perdurarà.
Pel que fa als canvis que donaran forma a aquest món poscovid proposo 3, desenvolupats en El món post-COVID. Entre la presència i el virtual.
La vida algorísmica i l’efervescència del virtual
Des del teletreball fins al sexe en línia, les fronteres entre la presència i el virtual es modificaran notablement.
Podrem viatjar en experiències de realitat virtual sense moure’ns de sofà, lliures de virus i de contagis. També satisfer les nostres fantasies sexuals en formes no vistes fins ara. Fins i tot confondre el somni i la vigília amb imatges rebudes a través de xips corporals. Tot això en companyia o en la més estricta soledat.
Disposarem, en major quantitat i funcions, de tot tipus de robots: de cures, d’informació, de lleure, domòtics, terapèutics… Fins al punt de realitzar qualsevol teràpia sense sortir de casa.
Les compres, l’educació, la salut, l’oci, el treball, el sexe, els intercanvis professionals i amistosos, la participació política… Ara tot és susceptible de virtualitzar-se.
La pandèmia ha suposat un esperó per a aquest salt virtual. Per tant, un gran negoci per a moltes empreses tecnològiques i de logística en línia.
La qüestió és fins a quin punt volem limitar-nos a aquesta “vida que ens convé segons els algoritmes”. Fins a quin punt volem “confinar-nos” voluntàriament, envoltats d’objectes sense presència. Sí, és una elecció personal, però també col·lectiva.
L’odi (i les seves bombolles), base de la polarització social
La pandèmia ens ha mostrat com les tecnologies, en la seva lògica algorítmica de “més del mateix” -que s’allunya de nosaltres el diferent, que no concorda amb les nostres idees-, creen les bombolles de comunicació que serien llaços d’odi.
Ens proporcionen una il·lusió identitària. Un últim refugi en un món globalitzat on cada un explica només com una xifra o un codi. Ara bé, també pot ser la nostra pitjor presó, pel seu caràcter d’identificació segregativa.
Davant el sentiment de desarrelament, generat per l’anonimat propi de la globalització, sorgeixen els discursos d’odi . Aquests alimenten la nostàlgia d’un passat mític i un sentiment de pertinença, agrupats en un “Nosaltres”, però segregats i confrontats a “els altres”.
Les fake news serien així la bona nova d’aquest retorn de la religió (re-ligare) com a consol davant el desemparament subjectiu i social. Al temps, la clau d’una polarització social la bretxa no fa sinó créixer.
El valor de la presència
És un fet que, a mesura que les pantalles són més presents en la vida dels pobres, desapareixen de la vida dels rics, que prefereixen la interacció humana.
En el món poscovid, el contacte cos a cos, cara a cara, en condicions saludables, serà un luxe al qual molts no podran accedir-hi. La presència quedarà només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la.
Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost.
La bona notícia és que els llaços socials entre nosaltres, cossos parlants, requereixen alguna cosa més que paraules i imatges retransmeses.
No oblidem que la presència és apostar per un futur poscovid on el desig i la trobada amb els altres continuï sent la causa que propiciï els intercanvis. On també hi hagi lloc per al buit i l’avorriment. Això inútil i improductiu, l’única raó de ser és la recerca del llaç amb l’altre i les invencions que d’aquest vincle puguin sorgir.
Deia el filòsof Santiago Alba Rico que el risc quan hi ha implicats dos cossos no és tant el de contagiar-se, sinó “el de condoldre, el d’estimar-se, el d’entendre o, al menys, el d’escoltar-se i a vegades el de discutir. Només entre cossos ocorren aquestes coses”.
El món poscovid trobarà, sens dubte, les seves bones fórmules per l’híbrid presència-virtual.
Això requereix d’una conversa permanent que, a partir de la presència -sense ignorar el virtual- inclogui la sorpresa, l’humor i el sense sentit com a ingredients bàsics que preserven la nostra singularitat. Allò que ens defineix com a éssers parlants.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
