El primer gran titular que els principals mitjans han extret de les darreres eleccions catalanes va ser la victòria de l’independentisme amb més del 50% dels vots. Certament, els partits independentistes van saber mobilitzar el seu votant, un fet clau en unes eleccions marcades per una triple crisi, política, econòmica i sanitària, que va provocar una desmobilització massiva amb uns nivells d’abstenció molt elevats. En tot cas, la multiplicitat de factors que han intervingut en aquestes eleccions recomanen evitar lectures simplistes com les que feia el candidat de Ciutadans afirmant que el seu electorat s’havia quedat a casa. El fet és que no hi ha millor enquesta, ni més legítima, que unes eleccions i els partits que abanderen allò que mobilitza a la ciutadania són els que obtenen major representació. Per tant, a la vista dels resultats, s’ha de dir que a Catalunya l’eix nacional és el que més ha interpel·lat i mobilitzat als ciutadans. De la mateixa manera que es constata l’hegemonia dels partits que han protagonitzat l’anomenat procés, segueixen sumant majoria d’escons des de fa quatre eleccions.
Hi ha un altre missatge que han deixat les urnes que no voldria anomenar-lo “segon”. En un era dominada per allò que els experts en comunicació política en diuen “marcs mentals” no voldria donar a entendre que un fet es subordina a l’altre. En un article anterior comentava que ens trobàvem en un moment de canvi de cicle polític a Catalunya. Efectivament, les eleccions semblen haver confirmat aquest canvi. Per primera vegada, dues forces polítiques (auto)ubicades a l’esquerra com són ERC i el PSC han estat les més votades en unes eleccions autonòmiques a Catalunya. Si bé és cert que Junts ha tret un resultat molt semblant amb escons, no així en vots, crec que es pot fer una lectura en clau “victòria de l’esquerra” en el camp de les idees.
Les urnes han deixat un doble missatge. Ens trobem en unes setmanes on els partits han de respondre a la següent pregunta: I ara què? Més enllà de la lectura dels resultats, el que és fonamental és cap on ens portaran. En un context on no hi ha majories absolutes i amb tants partits amb representació parlamentària, les lectures quantitatives dels resultats (quant diputats té cadascú) no són tant importants com de lectures qualitatives (com maximitzar la utilitat dels diputats que cada partit té). Aquí m’agradaria destacar-ne una idea cabdal. En escenaris políticament fragmentats governa qui menys veta. En els darrers temps, a la política catalana una de les armes que han emprat els partits per tal de diferenciar-se entre ells ha estat establir amb qui pactarien i amb qui no. Tot i ser un instrument electoralment llaminer i eficaç, del qual és difícil defugir-ne, a l’hora de la veritat acaba reduint la política a una simplificació absurda i fomenta la paràlisi institucional en la qual ens trobem instal·lats des de fa una dècada, especialment a Catalunya. Quan més vetes, més centralitat perds. Una de les lliçons que ERC sembla haver après de CiU i de les raons per les quals Junts es mira l’escenari actual com a actor secundari. Aquesta és la raó per la qual havent quedat segona força, només ells poden encapçalar un possible govern.
De la mateixa manera que aquest doble missatge de les urnes no pot llegir-se de manera jeràrquica, tampoc pot ser vista en clau dicotòmica. Seria un error i un fals dilema voler plantejar una tria entre sobirania i progrés. En primer lloc, perquè seria un error històric per part de les esquerres no aprofitar aquest moment on el centre de gravetat de la política catalana s’ha desplaçat a l’esquerra. El proper govern de la Generalitat ha de tenir un caire progressista. En segon lloc, sembla evident que l’eix nacional no pot seguir sent prioritzat per sobre de l’eix social. Com diu Joan Tardà “maleïdes les pàtries, per catalanes que siguin, que expulsen els seus fills”. En altres paraules, no hi ha país que valgui la pena si condemna els seus fills a la precarietat.
Sense renunciar a cap dels dos mandats de les urnes, hi ha dues opcions de cara a la formació de govern. Repetir la fórmula de govern anterior d’ERC amb Junts o provar una nova composició. La primera aposta significa tornar a la raó per la qual es van convocar les eleccions. El propi President Torra va convocar eleccions afirmant que el govern estava esgotat. Si no podien governar junts, si no poden governar junts (estan en funcions) res no fa pensar que ara puguin fer-ho. Repetir la fórmula del govern actual, on completar una legislatura seria una quimera, no permetrà al país avançar en cap dels àmbits. Amb la crisi econòmica que afecta gran part de la població, especialment als més joves, la crisi sanitària que ha tensat fins al límit el nostre sistema de salut públic i la judicialització de la política, Catalunya necessita més que mai un govern amb coherència de projecte i no un govern amb compartiments estancs que no sap on va i passa més temps assenyalant les conseqüències que no pas fent front a la naturalesa dels problemes.
Aquí és on la segona opció de govern es troba davant una finestra d’oportunitat que seria imperdonable no explorar. Un govern d’esquerres, un govern amb partits sense vetos entre ells, un govern que conformi una nova majoria i treballi en acords que representin la gran majoria de la societat catalana. Un govern que treballi de manera cohesionada i coherent per tal de millorar les condicions materials de la ciutadania. Un govern conformat per partits amb capacitat d’ultrapassar els blocs que no han permès al país avançar. Un govern d’esquerres. Això no vol dir aplicar fórmules anteriors amb receptes antigues, sinó fórmules noves amb les receptes d’ara. Cal abordar un nou model de país per a qüestions que són urgents com la transició energètica, l’enfortiment dels serveis d’atenció primària, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys o la posada en marxa d’un sistema nacional de cures. De la pandèmia, però també de la crisi econòmica n’hem après que allò públic ens ha salvat la vida i és a través dels serveis públics que ens en sortirem col·lectivament. Amb més de 80 diputats de partits d’esquerres i una clara majoria de la societat catalana que s’autodefineix com a progressista i sobiranista Catalunya té la possibilitat de fer el govern més a l’esquerra de tot Europa. En aquest punt, cal recordar que més de la meitat dels diputats i diputades de la majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya formen part de partits que s’ubiquen a l’esquerra del PSC.
Catalunya necessita realisme. La política de blocs ha produït uns governs fràgils i ha condicionat les aliances sota unes premisses buides de contingut (confrontació, constitucionalisme, els del 155, els d’1 d’octubre) que poc o res tenen a veure amb qüestions de fons, com són els programes de govern, l’aprovació de pressupostos o la posada en marxa de polítiques públiques per millorar la vida de la gent. Convindria anar desterrant la idea de pactar amb qui i començar a preguntar per fer què. El govern actual ha estat més barallat entre si que amb els altres, resultant probablement un dels governs més dèbils que ha tingut Catalunya des de la transició. Les forces polítiques d’esquerres saben que si volen, poden tenir un govern d’esquerres amb mirada estratègica i no tàctica, que deixi de donar preeminència a l’estratègia comunicativa i aposti per governar. Ens hem malacostumat a baralles i debats de baix vol, que tenen més de personal que no pas de polític que han contribuït a generar més desafecció ciutadana que no pas a revertir-la.
En el moment actual els catalans i catalanes necessitem que els partits vagin més enllà de la dinàmica del pacte pel pacte i el veto pel veto i entomin unes negociacions per formar govern basades en programes, propostes i fets. El proper govern ha de poder prendre mesures que impactin en la ciutadania. I això només és possible, amb un govern d’esquerres i sobiranista Com diria Valentí Almirall, hi ha motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Catalunya no es pot permetre una nova legislatura de procés.
Catalunya Plural, 2024 
