Els espais poden llegir-se de mil maneres. El passatge de Canadell sempre ha sigut un dels meus preferits d’aquesta zona, sobretot per com es projecta envers un infinit tapiat per un bloc del carrer Padilla, ja que gairebé sempre l’entomo des de Castillejos, adjacent a dos immobles producte de la Llei Salmón de 1935, més tard beneïda pel Franquisme.
La data no és en casual en absolut. Al primer tram d’aquesta travessia hi ha dues viletes de 1936, i fa temps, quan brollaven algunes preguntes dels voltants, m’admirava pensar en aquell moment, just abans de la Guerra, un miracle de supervivència, prodigiosa la casualitat des del detall.
No sé com s’autodenominen els habitants del mal anomenat barri de la Sagrada Família. Canadell s’ubicaria a un de tants limbes urbans. El nucli primigeni d’aquests terrenys, el Poblet, va de Nàpols a Cartagena i d’Aragó a Rosselló. El nostre passatge, emmarcat a la particular illa de cases de Rosselló, Padilla, Castillejos i Còrsega, pertanyeria a un àmbit molt indeterminat, només quatre quadrícules de l’Eixample, la de Cartagena amb Còrsega, ja coberta a tots els seus angles amb cases Salmón de Benavent de Barberà, de qui tornarem a parlar al llarg d’aquestes entregues. La buida d’avinguda Gaudí, Padilla, Castillejos, Còrsega, Indústria és un privilegi de racionalisme a càrrec de Jaume Mestre Fosses, amb la Ginestà de Gaudí amb Còrsega, a la meva modesta opinió a ponderar molt més a la llista d’honor barcelonina, i la Sala Viladot de Gaudí amb Castillejos, una cruïlla contra natura.
El tros de Còrsega com a pantalla del passatge de Canadell té tallers mecànics i regust de petites fàbriques, és una perversió per l’Eixample. El de Padilla sobresurt a la seva cantonada per la contradicció d’una finca tremendista i dues viletes gairebé propulsades en descens des de la raresa de la cantonada, un clàssic què passa aquí, confirmat, no podia ser d’altra manera, per una confrontació de mapes. La tercera possibilitat d’una frontera en aquesta anàlisi passejat. Ho sospitaves? Sí, un torrent.
La darrera setmana el vaig insinuar. Faura, tan poc investigat i per això encapritxat a trencar el fil lògic d’aquesta explicació. Ara havia de desenvolupar allò del Canadell, la saga amb una fàbrica als alentorns del futur passatge, situada a una antiga propietat rural, la torre Regàs, fonamental per tenir l’únic camí de la rodalia envers la travessera de Gràcia. El determinaria Faura?
Aquest cognom i servidor ens coneixem des de fa bastant temps, però fins a la meditació d’aquest text entre anades per a corroborar i suscitar-me més interrogants, no havia contemplat treure’l a col·lació; així i tot si us sóc sincer sí era la meva intenció que aquesta sèrie flotés entre aquest quartet anònim per barri i el Baix Guinardó.
No deixa de ser significativa la referència a la travessera de Gràcia. Sense arribar als extrems de passeig Maragall amb pare Claret, on s’entrecreuen la carretera d’Horta, la de Sant Andreu a Barcelona i abans la de Gràcia, aquest indret divideix dos mons. Faura emergia del Mas Casanovas, un dels llinatges més il·lustres d’aquests paratges, amb possessions a Camp de l’Arpa i des de la seva emblemàtica masia, ben envoltada de líquid element, fins a la Font d’en Fargues. Des de, sense ser mil·limètricament precisos, l’actual escola, conservant l’aspecte del vell hotel distant i adúlter, sorgia l’embrió pels distints brancals. Això facilita entendre per què Faura, a una de les seves resistències encara perceptibles, adopta el nom de passatge de Casanovas, un bifàsic a la vora de Padilla, on es desviava del seu origen, com testimonia, una d’aquelles reixes angostes, a priori sense cap ni peus.
Els seus dos sectors són metàfores entre la negligència i allò aparent. El primer és un reducte d’enorme bellesa per les seves casetes, habitades per pakistanesos. Alguns deels seus números són escrits a mà, i un demacrat edifici noucentista protegeix el conjunt, un forat negre, no des de l’estètic, sinó més aviat per com ningú es preocupa per aquesta realitat paral·lela d’un passat oblidat.
Faura es bloqueja i s’esvaeix fins a la travessera de Gràcia, aquesta impedida al seu trajecte per l’Hospital de Sant Pau. Aquesta resurrecció del passatge de Casanovas és al·lucinant per l’acumulació de la darrera centúria. El seu comiat de la superfície es dóna a la sortida d’un gimnàs, i potser sense l’esport fóra un aparcament. Retorna per a morir, des d’aquesta perspectiva, amb la visió posterior de la Mutualitat de l’Aliança, de Domènech i Mansana, de llegat a via Laietana, retir daurat d’arquitecte municipal a Santa María de Palautordera, a remarcar no pel seu projectista, sinó per una estàtua d’Eduardo Dato, aquests dies es compleixen cent anys del seu assassinat, i la seva condició de membre de la trilogia sanitària del veïnat junt amb l’ínclit Sant Pau i la Creu Roja de Dos de Maig.
Quan Casanovas se’n va no sé si algo se muere en el alma, tampoc convé exagerar. La travessera tenia estirp reial i abans de la Sagrada Família i l’eixamplització d’aquest Sant Martí assilvestrat Fura agafava valent el xamfrà d’Indústria, i a la illa de cases del Canadell ja prenia una forma cap a la seva col·lisió a Castillejos amb Provença junt amb dos amics no introduïts fins ara a l’equació per a no fer més enrenou: l’illa posterior a Canadell era travessada pel torrent de Milans, també envers el seu sepulcre com Faura, ambdós de la mà en veure la llum i expirar, a la carretera d’Horta.
L’elecció d’enfocar el Canadell des d’un curs fluvial llegible a la cartografia propicia aprehendre la configuració del paisatge, així com delimitar els seus confins des d’altres paràmetres. La quadrícula sota de Canadell es Carsi. Ah, els bateigs i els passatges, deguts als seus propietaris, a memòries de rutes extintes, recurs per a perfilar les arrels, el passatge d’Igualtat ens condueix a com s’anomenava Cartagena, i a vegades placa arbitrària per a augmentar el nomenclàtor femení. Carsi és fins a poètic i és un cul-de-sac, atzucac, això sí, amplíssim, a diferència de Canadell, de lírica amant de la línia recta, germans a la seva lletra de l’abecedari i per ser els majordoms de la col·lisió de Faura i Milans amb la carretera d’Horta, l’apocalipsi, meridià Hic sunt dracones.
Catalunya Plural, 2024 
