Corro el risc de ser pesat, i potser frívol pels més sensibles, però no podré agrair prou a la maleïda pandèmia la possibilitat brindada de conèixer Barcelona des d’altres perspectives a partir del temps lent, desterrar l’odiós coet al cul i la màgia d’analitzar el passat amb més eines, abans disponibles, al mateix temps que impedides, precisament, per la velocitat insana del capitalisme contemporani. Si caminem amb parsimònia hem de viure igual per a poder assaborir millor totes les delícies de l’existència, doncs cada plaer degustat es manté més, i el mateix passa amb l’observació, més llesta si la consentim.
Potser per això mateix quan estudio una zona trio un lloc i aquest em condueix als altres, generós, com el passatge de Canadell, on ens trobem varats com una sirena mentre avancem pels voltants des de les distintes lectures del terreny. Faura fou una revelació, sobretot perquè a la dreta, ben a la vora de la fàbrica Damm, circulava el seu germà, el torrent de Milans, i ambdós, pletòrics, descendien els carrers encara mig verges fins a ajuntar-se novament, com veiérem a l’anterior entrega, a la col·lisió de Provença amb Castillejos, on confluïen a la carretera d’Horta.
L’illa just a sota el Canadell també es divideix per una travessia, en aquest cas un atzucac dedicat a Carsi. El motiu de romandre inconclús, poden intuir-ho, és el pas del torrent de Faura abans del seu sobtat adéu. L’origen d’aquesta quadrícula té, a priori, cronologia incerta, però la lògica i les dades semblen apuntar a la compra d’una copiosa parcel·la a mans del valencià Ricard Carsi Lacasa, mort el 1968 als 83 anys després d’una llarga malaltia i recents penúries, com el prematur òbit de la seva filla el juny de 1965.
La provinença de Carsi és comprensible des de l’anàlisi de les migracions a la Ciutat Comtal abans de 1920. Fins aquell instant el gruix de les mateixes es componia d’habitants, no confereixo al terme càrrega política, només geogràfica, dels països catalans, i autors com Julià Guillamón han parlat de l’arrelament valencià al Poblenou, el barri de la plata, mentre a altres ubicacions ha passat més desapercebut. El barri del Poblet n’acollí bastants i Carsi degué ser una referència per a la comunitat, no en va el 1912, potser tot arribat, el designaren president del Centre Regional Valencià. La seva experiència política prosseguí durant la Segona República des de posicions dretanes, fins i tot unint-se amb Alejandro Lerroux a un míting celebrat al Pompeya de Nou de la Rambla, aleshores famós per un atemptat durant l’època del Pistolerisme i avui en dia substituït pel Bagdad i la seva decadència eròtica-festiva.
Al seu parlament de juny de 1931 defensà l’Estatut de Núria, a punt de ser votat. Carsi degué ser un supervivent, ben diferent del seu germà i soci Albert, casat amb una Blasco Ibáñez, simpatitzant de la CNT, exiliat a Perpinyà i partidari l’accés universal a l’aigua com a Dret Humà.
Durant la postguerra les activitats de Ricard Carsi no surten als diaris des d’un vessant professional, sinó des de la mundanitat. El 1961 una nota ens informa de les seves vacances, amb dona i fills, a La Garriga. El seu obituari és un sensacional massatge, mencionant-se el seu esforç als estudis geològics, a més de la seva exemplaritat com a pare i marit.
Allò que més em dol és no poder precisar la data d’obertura del passatge, amb tota probabilitat, com la majoria de l’entorn, a mitjans dels anys vint. No tenim referències del mateix a la Gaseta Municipal fins a 1929. Mai, una raresa més al seu expedient, estigué en perill de desaparèixer i l’Ajuntament, miracle, respectà el seu caràcter inacabat.
No acostumo a parlar tant dels ets i uts dels propietaris, però aquí tenen importància transcendental i es vinculen amb el paisatge. L’empresa de Carsi es centrava a la construcció de pous, deus i bombes elevadores d’aigua, primer amb seu a passeig de Sant Joan 26 i després a Rosselló 440, qui sap si l’immoble on nasqué la fortuna del nostre protagonista, vicepresident el 1924 del Club marítim, on estimava celebrar regates, i fidel donant econòmic pel monument a Eduardo Dato de l’Aliança de Pare Claret, una prova més del seu tarannà, com si la biografia deixés un reguitzell de pistes sobre la seva personalitat; sense anar gaire lluny s’ha de ponderar una conferència seva a la Unión Patriótica del Poblet sobre el proveïment d’aigua a les grans ciutats. Carsi no desaprofità les oportunitats d’aliar-se amb el poder per a aconseguir els seus objectius.
La bellesa d’indagar sobre la seva singladura és relacionar-la amb el seu passatge, la nina dels seus ulls, perfecte pels seus interessos amb el líquid element, tant pel torrent de Faura, amb el seu record resistint al mur final, com per a oferir-se un pou per a remeiar els possibles mals del rierol i aprofitar-los tot beneficiant als veïns. Durant les meves prospeccions vaig aprendre de no donar per suposats estils arquitectònics amb la simple mirada. Segons el cadastre, la vileta més antiga és de 1923, just al costat d’una reixa angosta. Quan localitzes una sol indicar el pas d’una torrentera, si bé aquí aquest espai no obeeix a allò habitual, i clar, la temptació de situar un impluvi dins d’aquest parèntesi és molt apetitosa, malgrat que res ho apunti.
El més joliu de Carsi, el seu tarannà, és l’amplada del seu escàs centenar de metres, gairebé una invitació a treure el cap des d’aquesta anomalia, propicia als anys seixanta per a obrir un taller mecànic, com si no n’hi hagués a Camp de l’Arpa i la Sagrada Família.
A diferència d’altres llocs semblants, la urbanització, així anomena Barcelona en Comú pavimentar-los tots igual per a desdibuixar la seva heterodòxia, té aire de reivindicació veïnal des de la consciència de conservar aquest llegat tan particular per a evitar qualsevol ensurt procliu a la piqueta, benamada per l’analfabetisme dels governants, prodigis d’indigència intel·lectual, y per això mateix no està de més denunciar aquí obscenitats com la futura demolició de la casa Josefa Playa, a València 572, cantonada Independència. És baixeta, estreta per trobar-se a un angle i no sé com resoldrà l’arquitecte una obra nova entre mitgeres. El dolor és per la bestiesa de perdre-la, i sense l’acció dels inquilins de Carsi el passatge podria haver corregut la mateixa sort a l’allunyar-se del patrimoni estàndard al gust dels turistes. No passa res, aquesta és la mentalitat a Sant Jaume, si esfondrem una filera de viles perquè els blocs de pisos donen molts més diners. Aquesta actitud submisa a les immobiliàries mai passa factura, però mentrestant les associacions prenent nota, i durant la pandèmia han paregut a molts barris cartells amb propostes per a realçar-los, sempre des del postulat de cuidar la morfologia sense renunciar a les seves preuades estructures edilícies, com per exemple a Vallcarca, on des d’un silenci absolut es pretén muntar, el verb té tota la mala llet de l’univers, una rambla carregant-se sense anestèsia el carrer Bolívar, ple d’habitatges significatives malgrat no tenir l’aura d’un cognom il·lustre, garantia de supervivència.
Catalunya Plural, 2024 
