A principis de setmana passada una notícia es feia viral en diversos mitjans de comunicació digital que gravitaven al voltant del següent titular: “La fiscalia investiga a Ada a Colau per un presumpte cas de subvencions il·legals”.
El titular feia referència a la denúncia presentada per l’associació d’advocats contra l’alcaldessa Colau, l’actual regidora de drets socials, Laura Pérez, les seves predecessores, Laia Ortiz i Gala Pin, per presumptes irregularitats en la concessió d’una sèrie de subvencions a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la pobresa Energètica, Enginyers sense Fronteres, i l’observatori DESC. Precisament, la denuncia també es presenta contra Irene Escorihuela, directora de DESC un centre de drets humans que concentra els seus esforços en desmuntar la percepció devaluada dels drets socials -dret a l’habitatge, al treball, a l’educació, a la salut, a l’alimentació- en relació a d’altres drets considerats fonamentals com els drets civils i polítics i els drets patrimonials.
Segons els Abogados por la Constitución (una associació d’advocats vinculada la Societat Civil Catalana que ha pres certa notorietat per haver iniciat el litigi contra l’ex-President Torra), la raó per la qual aquestes entitats haurien sigut beneficiàries d’una sèrie de contractes és degut als vincles personals i professionals que l’alcaldessa hauria mantingut amb elles en el passat.
Si aquesta hagués sigut la història – que una entitat determinada ha presentat una denúncia contra l’administració –, la notícia hauria passat més o menys desapercebuda. Però un titular enganyós pot convertir un fet més o menys rutinari en una campanya política de desprestigi. I en aquest cas concret, el titular tenia un problema important: no era cert.
De querelles a l’administració se’n presenten sovint. De fet, els Comuns acostumen a ser objecte constant de denúncies per part de sectors econòmics que es veuen perjudicats per les polítiques públiques que s’impulsen des de l’Ajuntament. Agbar, l’empresa privada encarregada de la gestió integral del cicle de l’aigua enfrontada amb l’Ajuntament per la voluntat d’aquest de remunicipalitzar-ne la gestió, ha presentat dues demandes contra Eloi Badia – Regidor del districte de Gràcies a càrrec de la cartera d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de Barcelona, per delictes d’injúries, calúmnies i revelació de secrets que han estat arxivades.
Vauras Investment, un fons d’inversió immobiliari el qual l’ajuntament de Barcelona acusava d’incomplir el Decret Llei 17/2019 segons el qual l’empresa havia d’oferir un lloguer social a les famílies que anaven a desnonar, va presentar una querella contra Lucía Martín, Regidora d’Habitatge, i Marc Serra, Regidor de Drets de Ciutadania i Participació, per coaccions, extorsió, prevaricació, tràfic d’influències – entre d’altres – La querella va ser desestimada per no tenir “rigor ni precisió”.
També va fracassar la querella del fons d’inversió Inversiones Hoteleras Atir que va presentar contra la segona tinent d’alcaldia, Janet Sanz, per prevaricació, quan aquesta es va negar a concedir una llicència per a la construcció d’un hotel de dos edificis i onze pisos a Drassanes. El llistat continua.
Si bé mai és descartable que una querella pugui està fonamentada en fets demostrables – i per tant que acabi amb una sentència ferma –, l’acumulació de casos presentats per sectors econòmics poderosos que es veuen perjudicats per determinades polítiques públiques porta inevitablement a qüestionar el veritable motiu d’algunes querelles. Querelles que, sovint, estan tan mal redactades, que no són ni acceptades per no complir amb els requisits de forma. Resumint-ho breument amb una frase popular: calúmnia que alguna cosa queda.
Perquè una cosa – com és el cas en qüestió – és que una querella s’accepti a tràmit per determinar si existeixen o no indicis de delicte (que és el procediment ordinari), i una altra de ben diferent és que la fiscalia investigui de moto propi, el que implicaria que ja s’ha iniciat formalment una investigació on s’han apreciat indicis de delicte.
La fiscalia, de fet, i d’acord amb l’article 773.2 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, podria haver practicat les diligències pertinents per a la comprovació dels fets. No és el cas, ja que la fiscalia no s’ha pronunciat sobre aquest tema i ningú de l’Ajuntament ha rebut cap notificació del ministeri fiscal.
L’alcadessa Ada Colau difícilment serà investigada per aquest presumpte cas de corrupció perquè no és la responsable legal dels convenis que hauran de ser investigats, sinó aquelles persones que haurien signat els convenis en qüestió, és a dir, els regidors i regidores de les àrees corresponents. Tenint en compte que la majoria d’aquestes subvencions es van iniciar l’any 2012, també s’hi hauria d’afegir en el llistat d’investigats els responsables polítics sota l’administració de l’alcalde Xavier Trias.
Podria ser-ho, en tot cas, en la hipotètica situació que un jutge acceptés a tràmit la querella, ja que la denúncia presentada per l’acusació també va decidir incloure a l’actual alcaldessa. Això a dia d’avui no ha succeït, pel que el tractament que se li ha donat a la notícia en diferents mitjans només pot respondre a dues raons: o bé es tracta de negligència en el tractament informatiu, o bé hi ha una intencionalitat política al subjacent.
Alhora, ambdues possibilitats són independents del fet que la querella acabi o no prosperant, ja que encara s’haurà d’esperar un temps per saber de quina manera finalitza el procediment judicial. Per llavors, però, els efectes d’aquests titulars ja hauran complert la seva funció.
Catalunya Plural, 2024 
