Per pocs coneixements que tinguis en història de l’art o en cultura artística de ben segur que has sentit parlar d’alguns artistes com a genis o com s’ha utilitzat de manera sovint la paraula genialitat per referir-se a la seva obra. Ara bé, la genialitat ha estat un patrimoni masculí que s’ha convertit en acusacions de desequilibri, histèria o bogeria quan era una dona la que reproduïa el mateix comportament.
Miquelangelo Buonarroti? Un geni. Goya? Un geni. Picasso? Un geni. Dalí? Un geni.
No és d’estranyar que aquesta genialitat artística s’hagi vinculat històricament amb aquests personatges amb personalitats complicades, per no dir en alguns casos sociòpates, maltractadors, personalitats violentes, sexualitats dissidents o gent amb greus problemes per establir relacions social o emocionalment estables… Però, al mateix temps, genials en les seves capacitats creatives i artístiques.
Aquest interès va ser el que va portar a Rudolf i Margot Wittkower a escriure el llibre, avui un clàssic, Nacidos bajo el signo de Saturno (1963) on van estudiar com i per què es va crear aquesta imatge ja arquetípica de l’artista que viu entre turments, de personalitat diferent i distinta, egocèntrica, capritxosa i rebel, obsessionat per la seva feina i de difícil convivència.
Tampoc podem considerar que aquestes teories de la genialitat quedin molt allunyades de l’actualitat on encara existeix el debat sobre si cal o no separar obra i autor. Si es pot admirar una obra d’art i jutjar-la per la seva magnificència sense tenir present la conducta del seu autor en temes, per exemple d’abús o agressió sexual, com els directors de cinema Roman Polański o a Woody Allen. Sembla que, socialment, malgrat que el debat encara és viu, s’accepta el valor artístic d’aquestes obres i es segueix parlant de l’existència d’aquest geni creador. I fins i tot, podem arribar a concloure que és indiferent com es comportin o com es relacionin com a persones amb la resta d’humans si com a artistes són capaços de fer brillar la seva genialitat.
Un fenomen curiós és que aquesta tendència desapareix per complet quan es tracta d’obra creada per dones. Podríem citar moltes artistes dones que al llarg de la història el seu temperament de geni, exacerbat, exagerat o suposadament desequilibrat no les ha ajudat en la seva carrera ans el contrari.
Podem citar per exemple l’obra de Zelda Fitzgerald (1900-1948) escriptora i artista avantguardista i esposa del també escriptor Scott Fitzgerald amb qui va tenir una relació complicada. Zelda va anar entrant i sortint de diversos centres psiquiàtrics i va ser diagnosticada d’esquizofrènia. I és precisament aquesta malaltia la que es cita quan s’obre el debat de les acusacions de plagi d’ella cap al seu marit. Sembla que, potser Zelda Fitzerald era més que una musa inspiradora, però en aquest cas, ella i la seva malaltia mental han centrat tot el discurs de la seva història i no ha estat mai entès com a efecte col·lateral de la seva genialitat (Piñeiro, 2020).
En el mateix cas concret ens trobem amb l’escultora francesa Camille Claudel (1864-1943) que va passar a la història com a amant i musa d’August Rodin i no pas com una de les seves més importants col·laboradores o com una artista de capacitats tècniques i intel·lectuals ingents. La col·laboració al taller era tan estreta que avui dia encara es presenten problemàtiques d’atribució d’obres, ja que es dubta qui dels dos n’era l’autor. Però la història es repeteix quan tots dos trenquen la relació i ella comença a patir crisis nervioses que porten a la seva família a internar-la durant els seus últims trenta anys de vida en un hospital psiquiàtric. Una altra gran artista dona a qui no van perdonar que es comportés com un geni gran creador.
Més dura va ser encara la vida amb l’artista cubana contemporània Ana Mendieta (1948-1985). Va morir en estranyes circumstàncies la matinada del 8 de setembre de 1985 d’una caiguda del balcó des de trenta-tres pisos d’altura. Ràpidament va ser detingut i acusat el seu marit, el també artista Carl André, ell va defensar que ella va saltar per la finestra, però el porter de l’edifici va assegurar que havia sentit com ella cridava “¡No, no, no!” just abans de caure.
Quan va arribar la policia va trobar tota la casa remoguda i a Carl André ple d’esgarrapades i de cops (López, 2020).
André va ser jutjat i declarat no culpable d’acord amb el principi de “dubte raonable”. Però el pitjor de tot va ser com ell i la seva defensa van presentar com a prova exculpatòria l’obra de Mendieta. Una obra intensa, passional i viscuda, una obra que, segons l’advocat d’André mostrava que ella era una persona histriònica i desequilibrada. Aquesta obra mostrava, segons l’advocat, la seva inestabilitat i per tant, les seves tendències suïcides. En el cas d’Ana Mendieta no es podia separar l’obra de l’autora. En el cas d’Ana Mendieta es va negar la seva capacitat emancipadora, si la seva obra era passional és perquè ella era passional.
I així és com la història de l’art i de la cultura ha construït un relat que nega l’emancipació creadora de moltes dones artistes, la seva capacitat creativa i sobretot els hi ha negat la genialitat. Ells genis, elles boges. Fem-los un petit homenatge des d’aquí.
Referències
- López, I. (13 de febrero de 2020). LA CONTROVERTIDA MUERTE DE ANA MENDIETA, UN DEBATE QUE SE REABRE EN MADRID. Obtingut de Vanity Fair: https://www.revistavanityfair.es/cultura/articulos/ana-mendieta-artista-vida-muerte-exposicion-madrid/43361
- Piñeiro, R. (28 de marzo de 2020). ZELDA Y SCOTT FITZGERALD: EL TRÁGICO MATRIMONIO QUE INAUGURÓ LOS FELICES AÑOS 20. Obtingut de Vanity Fair: https://www.revistavanityfair.es/sociedad/articulos/boda-scott-fitzgerald-y-zelda-fitzgerald/44199
Catalunya Plural, 2024 
