El temps passa molt ràpid. També ho fa la memòria col·lectiva. Quan la memòria es converteix en odi, la política esdevé odi. Quan el desmemoriament, l’oblit, es converteix en ignorància, la política és beneita i ximple. Quan l’odi i l’estultícia s’uneixen en la vida pública i en la confrontació civil, la sang pot arribar al riu. I això ja ens ha passat, malauradament, en els pitjors moments de la nostra història recent, tot i la manca de memòria de molts.
En les democràcies occidentals sembla imposar-se progressivament una espècie de polarització i radicalització que està malmetent l’esfera pública i la vida ciutadana. En els dos pols, els radicals d’un costat i de l’altre sembla que emergeixen com les úniques veus que marquen el ritme de la política. Sovint la radicalització va acompanyada per un discurs calat d’odi i revenja, de frustració i alhora de supèrbia. Narratives d’exclusió i confrontació, d’atac sistemàtic orientades a destruir l’altre.
A Catalunya, des de ja fa anys i de manera persistent, s’està donant aquesta radicalització i polarització que és més complexa pel doble vessant que tensa el país: l’eix esquerra-dreta i l’eix independentisme-unionisme. Aquest doble eix encara complica més la nostra precària situació.
Visc amb una gran preocupació el progressiu avenç del discurs de l’odi en les actuals relacions polítiques en el nostre país i com aquest és el motor de determinades actuacions i decisions. Veig odi en les accions de Vox, veig odi a les accions de les CUP i Unidas Podemos, veig odi en la presidenta Ayuso amb els seus atacs a la resta de formacions polítiques. Odi i revenja.
Per als besnets del franquisme més recalcitrant reunits a VOX, ara és el moment de posar fi a la democràcia liberal, l’estat de les autonomies, l’Espanya plural i tornar a un model «caudillista», autoritari, moralment i racialment compacte de l’Espanya predemocràtica. És la revenja del franquisme que va perdre en la transició i que es va refugiar en el PP esperant temps millors. Beuen de l’odi a l’immigrant i cerquen la revenja als canvis socioculturals produïts a Espanya a conseqüència dels quaranta anys de democràcia. Recorden la pitjor Espanya, és el retorn a les Falange i JONS, a la cultura intransigent i autoritària.
Per a les CUP és també el moment de posar fi a la democràcia liberal, el «detestat» règim del 78, per a imposar una «veritable democràcia popular» (no sé si fan referència a Veneçuela, Cuba o a l’antiga Unió Soviètica), per a estatitzar la majoria de les grans empreses de serveis, per a impulsar una renda bàsica universal (sense una proposta econòmica viable) i per a estimular —per això són nacionalistes— des de Catalunya la independència dels «Països Catalans». Aplaudeixen els CDR’s i la Kale borroca a la catalana i s’emocionen amb la Rosa de Foc. Es nodreixen del malestar sorgit arran de la progressiva pobresa i duresa del món rural i de les frustracions acumulades dels qui es creuen ser posseïdors de la veritat confonent la idealitat amb la realitat. La crisi dels anys 2010-2015 els va radicalitzar. Per a ells l’odi i la revenja són el resultat d’un profund malestar amb la societat i amb ells mateixos. Recorden la pitjor Catalunya, la Catalunya de la FAI i la CNT.
Si bé aquestes dues forces polítiques se situen en els extrems de la polarització, alguns líders d’Unidas Podemos utilitzen també en determinats moments el discurs de l’odi i la revenja. Unidas Podemos és el resultat directe de la revolta estudiantil del 15M, dels errors del PSOE i PSC i de l’estancament d’Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya. Són els hereus de la fortíssima crisi econòmica i de la legitimitat de les institucions de l’Estat i dels partits polítics de fa deu anys. Amb la supèrbia dels insensats i la prepotència dels predicadors de les noves veritats senten repulsió a totes aquelles institucions que al seu entendre formen part de l’aparell opressor de la societat: les empreses i els empresaris, el sector financer, les forces de seguretat i l’exercit, l’Església Catòlica —exercint un retorn al laïcisme més sinistre del segle xix—, alguns partits polítics, el poder judicial i, com no podia ser altrament, la Casa Reial.
Ens queda també l’odi que generen alguns sectors del PP, especialment del PP de Madrid, que practica un nacionalisme apàtrida i ultraliberal, molt similar al trumpisme dels republicans americans, on l’odi s’estén a tots aquells que no comparteixen la seva política i en què la cultura de la violència verbal es practica de manera sistemàtica.
Hem de reconèixer també que aquest augment del discurs de l’odi i la revenja en l’esfera pública es troba reforçat i amplificat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials que no sols li donen més ressò del que es mereixen sinó que, a més, en alguns casos, animen la mateixa polarització i esdevenen ells mateixos pregoners indirectes de l’odi.
En els darrers trenta anys es deia que a Catalunya, a diferència d’España, la sang no arribava al riu. Molt probablement s’havien emmirallat en els anys de l’oasi català del pujolisme i del maragallisme i oblidaven els horrors viscuts a Catalunya durant la Guerra Civil. Recordant Vicens Vives i la seva Notícia de Catalunya, a Catalunya durant més de trenta anys s’ha viscut en clau de seny i des de fa ja deu anys vivim en el perillós pendent de la rauxa. La sang, a Catalunya, també pot arribar al riu, perquè la combinació de l’odi i la revenja més l’oblit de la dramàtica història viscuda pel nostre poble ens poden portar a viure l’imaginable.
Encara som, però, a temps per a aturar-ho. Per això es fa necessari, com mai en els darrers quaranta anys, que a Catalunya torni a prevaler el valor del diàleg i la recerca de l’entesa. Hem de ser valents i fer un esforç col·lectiu per deixar a un costat les emocions i els greuges i per tornar al camí de la racionalitat, la trobada i el diàleg. L’odi i la revenja beuen dels greuges i les emocions, de les frustracions i les derrotes, de les Ítaques inconqueribles i els cims inaccessibles. I aquest odi i aquesta revenja ens poden portar, i aquest és el gran risc, a viure novament part de les pitjors pàgines de la nostra història recent.
Encara hi som a temps.
Catalunya Plural, 2024 
