La investidura d’avui no era tal. Era un escalfament, una primera presa de contacte on els diferents equips avaluaven les forces dels seus rivals. El problema de la política és que sovint no tens clar qui és el teu rival i el teu aliat. O, pitjor: a vegades el teu suposat aliat actua com el teu enemic. És molt probable que Pere Aragonès acabi essent el 132è president de la Generalitat de Catalunya, però encara haurà d’esperar perquè el somni d’ERC es faci realitat. Junts per Catalunya no deixarà que el que consideren que és la seva casa sigui “okupada“. I menys quan el discurs d’Aragonès s’ha situat en un terreny on els postconvergents mai s’han sentit còmodes: el de les polítiques progressistes i la justícia social.
Comença el compte enrere
Amb aquesta primera sessió d’investidura s’engega oficialment el cronòmetre electoral. Després de la sessió fallida d’avui, el dimarts 30 de Març el ple es tornarà a reunir. Llavors, el candidat a la presidència Pere Aragonès només necessitarà una majoria simple (68 diputats) per a tirar endavant la seva investidura. Si d’aquí a quaranta-set dies no s’aconsegueix investir a un president/a nou, s’hauran de tornar a convocar eleccions.
La Mesa decideix sobre el vot delegat
El ple d’investidura començava amb retard. No és res extraordinari. La impuntualitat sovint és la norma en aquest tipus d’actes. El que és important en aquest cas era el perquè del retard: la Mesa del Parlament s’encallava en la decisió de si el diputat a l’exili Lluís Puig podia delegar el seu vot. S’encallava simbòlicament, perquè tothom sabia que a l’haver-hi una majoria independentista el resultat ja està marcat. C’s, VOX i C’s feien una petició de reconsideració, i el PSC demanava un informe jurídic. Tres quarts d’hora més tard de l’hora prevista, i després d’haver accedit a la petició de delegació de vot, començava el Ple.
El discurs d’Aragonès: bufen vents de canvi
Hi ha quelcom nou en el discurs d’Aragonès. Com a mínim, quelcom nou des de l’inici de l’era del procés. Per primera vegada en una dècada, el principal representant polític de l’independentisme ha decidit prioritzar – almenys discursivament –, la necessitat de lluitar contra les desigualtats socials per davant de la lluita contra l’Estat.
Ciència, feminisme, salut. Envelliment progressiu de la població. Prioritzar les condicions laborals dels i les treballadores amb una aliança parlamentària. Revaloritzar les cures. Reformes estructurals serioses en lloc de discursos buits. Un pla de desenvolupament per la indústria alimentària. Propostes concretes per a una nova etapa.
El líder d’ERC ha apel·lat al conjunt de la ciutadania, i no només a una minoria (o una majoria) convençuda. Un pas per esquerdar la diferència nacional i posar el focus en la diferència material, aquella que, al final del dia, et cobreix de la intempèrie i et posa el plat sobre la taula. Però també era un pas per deixar de banda l’identitarisme excloent que ha representat durant aquests anys el procés independentisme liderat pels postconvergents.
Aragonès citava a Fuster, a Montserrat Roig, a Pi i Margall, a Gabriel Alomar: és a dir, a la tradició del catalanisme republicà. Una visió progressista i d’esquerres, capaç de construir un front ampli que vagi des de la CUP – qui ja ha votat a favor – fins al Partit Socialista. Encara que Aragonès no cités a la família socialista, era més que evident que n’era l’interlocutor invisible. Aragonès, avui, sonava a Maragall.
Alhora, Aragonès ha posat sobre la taula la necessitat de començar a plantejar una Renda Bàsica per a atacar l’emergència social dels ciutadans de Catalunya. Una aposta encara vaga i poc concreta, però només el fet de posar-ho no deixa de ser un avanç per repensar un model d’estat del benestar cada vegada més obsolet.
El discurs d’avui d’Aragonès és la primera pedra per a la reconstrucció d’un nou escenari polític a Catalunya. Un discurs que porta aire fresc a un Parlament acostumat a la confrontació i a la repetició de mantres dedicats a la galeria.
Sobre la independència, un missatge clar: amnistia i referèndum. “Enraonem”.
Catalunya Plural, 2024 
