La Maria i en Carlos vesteixen de gris per mimetitzar-se amb la ciutat. Són dos joves membres del moviment okupa de Barcelona i han sigut desallotjats tres vegades en l’últim lustre. “Som els més castigats en poc temps”, afirmen després de demanar que no es publiqui el seu nom real. Per aquest motiu han optat per un canvi d’estratègia. “Si okupes una casa els veïns no ho entenen, per si obres un hort t’apropes a la gent de forma diferent.”
Al cor de la Vila de Gràcia s’hi lliura una batalla silenciosa per l’espai públic. L’antic edifici okupat Ca La Trava, enderrocat l’any 2019, avui en dia és un hort veïnal. En els bancals d’aquest solar hi floreixen enciams, cebes i farigola. Marcades a la paret encara es perceben les estances de l’antic edifici que va ser un dels símbols del moviment okupa a Barcelona.
Fonts de la regidoria de Drets de Ciutadania i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona afirmen que “es prioritzen les iniciatives socials amb retorn comunitari per sobre dels interessos especulatius.” El col·lectiu Squatting Europe calcula que a la capital catalana hi ha actualment actius 36 centres socials okupats (CSO), sis menys que l’any 2010 a pesar dels gairebé trenta desallotjaments en els últims deu anys.
Aritz Tutor Antón, Doctor en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en el moviment okupa, afirma que “després de les mobilitzacions del 15-M [2011] es va atorgar més valor a la perifèria i es van obrir més CSO als barris”. Davant la pandèmia “aquests centres han reorientat la seva activitat per donar un servei funcional i a la vegada deixar de ser vistos com un fenomen d’usurpació de la propietat.”
L’investigador Aritz Tutor resalta que “els CSO han reorientat la seva activitat per ser funcionals al seu entorn”
El CSO L’Obrera de Sabadell (Barcelona), està situat en el número 142 de l’avinguda de Barberà, al costat sud de la Gran Via. Fa cantonada amb el carrer Sant Sebastià i l’estil de la seva façana li dóna un aire de residència estiuenca d’urbanització costanera passada de moda.
L’immoble és propietat de l’entitat financera Cajamar i va ser okupat l’1 de maig de 2015 després de passar anys en desús. Consta de 300 metres quadrats i està valorat en més de 2,5 milions d’euros. El col·lectiu de L’Obrera espera una sentència judicial que podria acabar en desallotjament i que suposaria la fi del seu treball amb els veïns.
Operació Caldo
Cada divendres a partir de dos quarts de vuit del vespre arriben en comptagotes vint persones que entren amb la mirada fixa en les seves sabates. S’asseuen silenciosament davant les taules individuals disposades al llarg d’un menjador diàfan. Els voluntaris de l’associació Ningú Sense Sostre, formada per particulars i entitats religioses de Sabadell, posen en marxa l’Operació Caldo i reparteixen 80 tàpers calents de sopa i arròs, a més d’alguns entrepans de formatge. En Pau, el fill d’un dels voluntaris, acompanya la vetllada tocant el piano.
En Rafa, de 48 anys, va sortir de la presó l’any passat i viu al carrer des de llavors. Li demana a en Jorge, un dels voluntaris, si pot carregar el seu mòbil, “la nit passada tres nois em van pegar i es va trencar la pantalla.” No van aconseguir robar-li, tot i que d’aquí a tres dies, diu, li tallaran la línia. “El pitjor de tot és que no puc descansar bé”, lamenta en Rafa. “M’he passat vint-i-dos anys tancat i ara arriba aquest virus, quina condemna m’ha caigut a sobre”, ironitza mentre s’ajusta la mascareta.
“Abans de repartir el menjar a L’Obrera ho fèiem a la intempèrie”, comenta la Rosalia Morera, presidenta de Ningú Sense Sostre. L’associació també disposa d’una casa d’acollida i alguns pisos tutelats. “Abans de la pandèmia rebíem una petició per setmana; ara en rebem tres”, argumenta amb la mirada fixa en els comensals.
La Taula de Sensellarisme calcula que actualment hi ha 139 persones a Sabadell que viuen al carrer o en infrahabitatges. Segons l’Eloi Cortés, regidor d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament de Sabadell, a partir del mes de desembre s’ha habilitat un espai nocturn de 30 places en un alberg als afores de la ciutat. Tot i això, cada nit queden deu llits buits.
L’Operació Caldo segueix un cop tancat el centre. L’Arturo, membre de L’Obrera i un noi tan altruista com la seva envergadura muscular, recorre amb el seu cotxe diverses zones de la ciutat per oferir menjar i una estona amb qui parlar a persones que dormen al carrer –naus industrials, placetes, dins de camions, inclús en l’antic espai de les escombraries del Burger King–. El rellotge digital marca dos quarts d’onze de la nit. “A aquesta hora a l’hivern encara no solen estar dormint; amb el fred els hi costa agafar el son”, comenta l’Arturo.
Rukeli, un ring on socialitzar
Al costat del menjador principal, on es serveix l’Operació Caldo, els boxejadors expulsen baf en colpejar amb força els contrincants sobre el tatami de goma. Sherezade El Karkri Pérez arrufa les celles davant del sac de boxa mentre la trena del cabell recollida en un monyo li balla sobre el cap. Té 17 anys i és campiona de Catalunya en Pes Mosca. “Feia anys que buscava un lloc on entrenar fins que algú em va parlar de L’Obrera i del Rukeli, el seu gimnàs”, comenta la jove boxejadora.
Aquesta zona de l’edifici era antigament un concessionari d’automòbils; avui és un gimnàs autogestionat. Al ring dones i homes, la majoria joves, vénen a entrenar a les tardes. “Això és la millor medicina que hi ha!”, afirma en Sergi, alumne habitual. El grup bombolla és de vint persones. En Pol, professor de boxa un dia a la setmana, afegeix que “tots som voluntaris”. Cada alumne, si pot, contribueix amb 20 euros trimestrals per cobrir les despeses del material.
Una escola d’idiomes en un antic bordell
Vint esglaons separen el primer pis del son, on s’ubica el projecte-escola anomenat La Madrasseta. Anys enrere aquesta planta de l’edifici era un prostíbul del qual a penes en queda alguna resta de decoració. Avui, les habitacions s’han omplert de pissarres i llibres. Aquesta comunitat educativa sense ànim de lucre ha frenat la seva activitat des del primer confinament de la pandèmia. Abans del tancament, un equip de 15 professors voluntaris impartia cursos a 117 homes i dones.
Una d’elles és la Rachida. Té 52 anys i és oriünda de Tànger, però porta mitja vida al barri de Ca n’Oriach de Sabadell. Acostumava a assistir a classes de llengua castellana els dimarts de deu a dos quarts de dotze del matí. Els seus ulls negres, delimitats per la mascareta i el hijab blau, es mantenen fixes en el paper quan afirma que fa temps que no practica l’idioma: “últimament és com si ho oblidés tot, com si la llengua no em funcionés al parlar.”
Comenta que té moltes ganes de tornar quan la situació ho permeti, a pesar de la dificultat per compaginar-ho amb la cura del seu fill menor, que té una malformació als ossos que l’obliga a quedar-se tot el dia a casa. “Em feia por deixar-lo sol, tot i que durant les classes procurava no pensar-hi”, recorda.
A les aules buides del segon pis hi ressona el so dels guants de pell sintètica dels boxejadors. Al finalitzar l’entrenament, en Sergi es corda la cremallera de la dessuadora i es frega les mans amb gel hidroalcohòlic. Encara amb les gotes de suor enganxades al rostre assegura que “el dia que ens desallotgin tot el barri es mobilitzarà”.
(L’entitat financera Cajamar i la regidoria d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament de Sabadell no han volgut fer declaracions en relació amb el procés judicial obert que pot comportar el desallotjament de L’Obrera).
Catalunya Plural, 2024 
