Una seqüència de declaracions repetides mecànicament. Aquesta era la imatge que em venia al cap al llarg de la segona sessió investidura. Sentir parlar al candidat Aragonès i les rèpliques i contrarèpliques al Parlament em transportava al bell mig del tirabuixó acrobàtic que, contínuament, dibuixa l’escena política catalana. Aquest relat de grans esperances i horitzons increïbles que no arriben mai. La investidura fallida ens ha dut, sense solució de continuïtat, de la difuminada política de les coses, a les coses de la política.
Des del 14 de febrer, que vam celebrar les eleccions, no hem estat capaços de sortir del bloqueig polític, malgrat que aquest era un dels objectius de l’avançament electoral, un cop finiquitat el govern i constatat que la fórmula de convivència de JxCat i ERC estava esgotada. Baralles, retrets i malfiances eren la tònica. Paràlisi en l’acció política i degradació institucional el resultat.
Les dues sessions d’investidura mostren que el bloqueig polític segueix, les malfiances i els retrets continuen. No sorprèn, doncs, tant el resultat fallit de la investidura, com l’entestament en repetir una fórmula que ja sabem d’entrada fracassada. Ara comencen a córrer els dos mesos per a la repetició electoral. Tot és possible, però la imatge d’aquests dies evidencia que qualsevol acostament en forma de govern de coalició entre ERC i Junts no pot acabar bé.
Tornar a fer eleccions seria un dels pitjors escenaris. Enmig d’una greu crisi múltiple (sanitària, social, econòmica, ecològica, política, territorial…) el país, la seva gent, necessitem un Govern que governi. Fa més de sis mesos que el Govern està en funcions i més de 40 dies que la ciutadania va votar, i seguim sense un govern que lideri la resposta als greus reptes que hem d’enfrontar.
A l’entretant, el sistema sanitari segueix tensat, amb professionals que suporten tot el pes dels dèficits de gestió política i pressupostària del govern, mentre les mesures de contenció de la pandèmia no acaben de donar resultats tangibles i ens trobem a les portes, m’agradaria equivocar-me, d’una quarta onada. Són les iniciatives ciutadanes, com les mobilitzacions per aturar els desnonaments i les xarxes veïnals de suport mutu que reparteixen aliments, o apostes com la de la cooperativa Àuria, que s’ha transformat d’una empresa cosmètica pràcticament en una farmacèutica durant la pandèmia, les que marquen el camí davant la paràlisi del govern.
El panorama social és molt preocupant. I contrasta amb un govern en funcions i unes sessions d’investidura on la disputa entre Junts i ERC ocupa el centre del debat i impedeix posar peus a terra per agafar l’impuls necessari per entomar els reptes i les urgències del país i la seva gent. El debat no pot amagar el fracàs de la fórmula de govern i l’estratègia política que es vol repetir. El balanç d’aquests anys, des del 2015, és decebedor. Van prometre horitzons de llibertat, igualtat i fraternitat. Però avui som menys lliures, amb el conflicte polític judicialitzat i reprimit, l’entrada de les posicions d’extrema a les institucions catalanes i un autogovern minvat. El país és més desigual i més desequilibrat, la pobresa i la precarietat s’han instal·lat en barris, pobles i ciutats. I la polarització política ha esquerdat la fraternitat, traduint-se en blocs infranquejables.
Voler repetir el mateix que no ha funcionat és apostar pel pitjor. L’estratègia de la confrontació amb l’Estat no dona resultat. En la confrontació, les institucions es paralitzen i degraden. Enquistar-nos fent política de blocs fa el país cada cop més petit.
Continuar debatent el paper del Consell per la República, com a substitut i condicionador de les institucions de la Generalitat, o voler supeditar el programa del govern del país a la unificació de les estratègies partidistes al Congrés dels Diputats, no porta enlloc. Són debats estèrils que no ens fan avançar ni socialment ni nacional. Només amaguen la voluntat de Junts de mantenir la posició de poder en les institucions, per utilitzar-la en benefici de la mateixa estratègia de partit, que no de país, ni de servei a la gent.
El 14F poc més de la meitat de la ciutadania de Catalunya va dibuixar el nou mapa polític de Catalunya. La desmobilització d’uns i el cansament d’altres va deixar a casa a més d’un milió i mig de catalans, cal no oblidar-ho. Però el Parlament que en va sortir és plural i més d’esquerres. Les formacions d’esquerres tenen el millor resultat des del 1981, 83 diputats i diputades de 135.
Hi ha una alternativa real al més del mateix. És la que Jéssica Albiach ha fet en nom d’En Comú Podem per dues vegades, l’oferta a construir un Govern ERC-En Comú Podem, que permeti afrontar la crisi sanitària, econòmica i social des de la transformació en clau verda, feminista i des de l’esquerra. És possible construir un acord de govern al voltant de cinc grans eixos: a) Pla de xoc que atengui la salut i els ajuts que apaivaguin la crisi econòmica i social; b) Reforç del sector públic, per garantir el benestar i la cohesió social; c) Estratègia industrial concertada per la transformació ecològica i digital promovent el treball digne, la recerca, formació i innovació i l’equilibri territorial; d) Fiscalitat justa, que incorpori la fiscalitat verda per reforçar el combat contra el canvi climàtic, i un nou Pacte Fiscal amb l’estat, corresponsable, suficient i solidari; i e) Compromís per negociar amb l’estat el conflicte polític, expressat per amplis sectors de la ciutadania que qüestionen l’encaix constitucional actual, amb voluntat de construir un acord que pugui ser referendat per la ciutadania, i òbviament la llibertat dels dirigents independentistes.
Existeix aquesta alternativa plural en termes nacionals, que defensa l’autogovern de Catalunya i es vol comprometre amb les grans transformacions del model econòmic en clau verda i feminista i compromesa amb la igualtat i el progrés social. Un govern que defensi les institucions representatives de la sobirania popular, que dialogui amb la societat i que faci bandera de la cooperació i col·laboració interinstitucional com a mecanisme per abordar els problemes complexos d’una societat creuada de contradiccions i reptes globals. Un govern que obri les portes per on entri aire fresc.
Necessitem i som a temps de sortir del bucle i posar peus a terra per agafar l’impuls del canvi i obrir nous camins, perquè com diu Martí i Pol, “de res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia”.
Catalunya Plural, 2024 
