Amb la seva pugna diària, ERC i Junts aconsegueixen tapar que Pere Aragonès no va esmentar ni un sol assoliment de l’acció de Govern en els gairebé deu anys que porta recolzant-se o cogovernant junts. Lluny de vendre el seu full de serveis, els seus discursos d’investidura han estat una auto-esmena a la totalitat. I la gran paradoxa és que la seva proposta per al futur és més del mateix.
Tots les i els analistes de la política catalana es pregunten com ERC i Junts governaran portant-se com es porten. L’enemistat entre socis de govern no suposaria major problema si les conselleries poguessin ser efectives com sitges independents i sense el suport del president. Però com no és el cas, sempre acaben cedint a la temptació d’impedir que l’altre soci s’apunti una mica. Catalunya s’ha col·locat a la cua d’Espanya en energies renovables i va guardar en un calaix el projecte elaborat pel Departament d’Educació per potenciar el castellà i l’anglès a l’escola només i exclusivament per la capacitat d’ERC i Junts de bloquejar-se mútuament des d’àrees diferents de la Generalitat.
No obstant això, l’atenció mediàtica se centra en l’intercanvi de papers existent en l’eix nacional. Ara és Junts qui incita ERC a estrènyer tot i saber que el seu plantejament és igualment divisius i sense cap possibilitat de produir resultats tangibles. El debat postprocessista tampoc suposaria major problema si no fos en detriment d’una gran quantitat de l’energia necessària per afrontar la crisi que travessem i si no servís per desviar el debat públic lluny de la gestió efectiva de la Generalitat.
L’esquerra no nacionalista ha de fer el possible per canviar el focus de l’eix nacionalista a l’eix social. I per fer-ho, el primer pas ha de ser rebatre el que, tal com va explicar Xavier Domènech en el seu llibre Hegemonies (Akal, 2014), és el discurs hegemònic que l’independentisme ha aconseguit difondre:
“En la narrativa establerta en aquest espai, el gran problema de Catalunya no era el context de retallades de drets socials, ni tan sols la crisi provocada pel sistema financer, sinó el dèficit fiscal. I si aquest era el problema, la solució no era altra que superar aquest dèficit i, per tant, canviar la relació amb Espanya o, més senzillament, superar aquesta relació”.
Com recepta per superar la crisi causada per la pandèmia, l’independentisme torna a dir que els seus projectes nacional i social són “indissociables” argumentant que Catalunya pateix un dèficit fiscal que fa impossible atendre les necessitats socials dels catalans i les catalanes. Es tracta d’un missatge, que es difon, dia rere dia, en els mitjans afins al nacionalisme català i que es dóna per cert. Per exemple, Mònica Terribas va preguntar a Ada Colau per què no dóna suport al projecte independentista, ja que la independència produiria els recursos necessaris per a atendre el seu programa social.
No obstant això, tot això és fals i és rebatible amb fonts que gaudeixen del crèdit del votant més independentista. Si bé Oriol Junqueras ha dit que una Catalunya independent tindria “el superàvit públic més gran d’Occident”, Andreu Mas-Colell ha dit que només disposaria d’un “petit excedent” addicional assumint que tot continués igual, és a dir, sense marxa d’empreses i sense la segura sortida, encara que fos per uns anys, de la Unió Europea. I si bé Junqueras ha reiterat que Catalunya paga molt més i rep molt menys del que li correspon, Mas-Colell ha dit que “aproximadament, Catalunya paga impostos en proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població”.
En definitiva, cal que els partits de l’esquerra nacionalista, a més de citar Gramsci, l’apliquem. Difícilment aconseguirem centrar l’atenció en l’eix social i que sigui efectiva la nostra crítica dels governs ERC/Junts sense donar la batalla del discurs hegemònic del nacionalisme català que amb precisió va descriure Domènech.
Catalunya Plural, 2024 
