Estimat Arcadi

Al final, al final, sembla que has marxat… gaudint els darrers dies que t’ha donat la vida. Volies fer-los intensos i no has pogut controlar l’explosió de dolor i d’amor que va provocar la propera pèrdua. Eres dels darrers dels grans, ens en queden poques, les dones que potser eren més a l’ombra. Però hi eren i hi són. No vull dir noms perquè encara les necessitem molt. Aquelles que com tu, ens uneixen amb tota aquella gent que ja no es va creure res del Franquisme. Potser elles no van tenir la sort de tenir aquells mestres, en Xirinacs, en Francesc Botey. Però en van conèixer d’altres, en Sacristan, en Comín, en Nepo, de Semir, la Roig, en Jaume… i tantes anònimes… ells que et van ajudar a analitzar les mentides del poder. De la Dictadura que va assassinar en Grimau i va acabar amb en Puig Antich, en Txiqui. De la Transició que va assassinar a Gasteiz, als advocats d’Atocha. No te’ls vas creure mai aquests del poder. Ni els que van lloar la Tatcher, en Reagan i el Wotjyla. Les mentides del poder. No te les podies creure perquè trepitjaves els carrers. I els països i els barris. La que es va consolidar amb les polítiques econòmiques que crucificaven els més pobres. Segur, Arcadi, no vas ser gaire ortodox en la teva economia. Perquè ho eres amb la vida. I no hi lliguen. Els economistes de debò t’ataquen. Però aquests viuen en palaus, mai trepitgen el fang, la merda que s’acumula a La Mina, la Font de la Pólvora, la Marca de l’Ham.

O qualsevol dels llocs on anaves a xerrar. Sense descans. Sense treva. En el Fòrum Mundial, 0.7%, 15M, on fos. Fotut dels peus, fotut del cor. Imparable. Somriure mig tendre, mig murri. I trepitjaves les classes. Arcadi, com el Jaume Botey, en peu de pau, tornant a desemmascarar les mentides del poder. Per això, sempre tenien alumnes. Perquè ens queden els joves. Sempre hi són. Perquè són joves, que no es poden creure les hipocresies del poder. Per això, sempre has tingut seguidors, molts, milers. I et seguirem, alguns no gens joves que sabem que ens enganyen, que aquest no és el món pel que varen morir tantes flors. Que hi ha misèria, dolor, armes pagades amb altes comissions pels que ens manen. Mort, massa mort.

És per això, segur, que no li donaves tanta importància a la teva. Ja havies patit la del Marcel, fort fins al final. Com tu. No podies ser menys. Sense ella, no hi ha vida, “si el gra no cau a terra…” estic segur que malgrat morir al llit, no has oblidat tanta gent crucificada, assassinada a la cuneta de la vida. Per tota aquesta gent per a la qual, com la Violeta del Pol Nord, tal com va fer en Jaume, has flairat fins al darrer alè. I seguiràs viu, ben segur, Arcadi, perquè tenim joves que no es creuen les mentides del poder, del capital, dels fanatismes.

Hem rebut el teu llegat. No ho dubtis, el seguirem donant. Perquè ens hi va la Vida, la d’un altre món necessari i imprescindible. Gràcies, amic, estimat Arcadi.