El periodista Salvador Alsius acaba de publicar un llibre on explica la gestació i els primers anys de vida de TV3. Li ha posat el títol de “Com Tv3 no hi ha(via) res” i no cal ser del ram de la comunicació per treure’n bon profit de la seva lectura. Ha tocat totes les tecles en aquest sector, però la seva cara la coneix el gran públic per la seva etapa com a presentador –i director- dels TN migdia entre els anys 1984 i 1987 i dels del cap de setmana, l’any 1992. L’han vist treballar a les redaccions del setmanari El Món, els diaris Avui, El Periódico i Diari de Barcelona, del circuit català de TVE i de Catalunya Ràdio. En aquesta emissora va conduir un programa que es titulava “Què dius, Alsius?”. Volem saber què diu i quin missatge vol fer arribar al seu llibre. És d’aquelles entrevistes en què acabes amb la sensació que queden moltes curiositats i temes per tractar. És el que té parlar de la història recent i fer-ho amb algú a qui li agrada fer-ho.
Comencem pel final. Diu que TV3 acabarà morint. La qüestió és quant trigarà a fer-ho. Tan malament pinta el futur?
No és només TV3. Són tres quadres clínics que se sobreposen. El concepte de televisió, tal com el coneixem, té els quinquennis o les dècades comptades. Amb la televisió passa una mica com quan et poses a la porta d’una església a la sortida de la missa de 12 de diumenge i veus que la gent té majoritàriament els cabells blancs. Penses que els parroquians s’estan acabant. I amb la televisió passa el mateix. Al llibre parlo de l’edat mitjana dels espectadors de TV3, però és que l’edat mitjana dels espectadors de qualsevol cadena és altíssima també. Segon, la televisió pública ho té més complicat encara perquè ha de complir uns preceptes de servei públic que, a vegades, xoquen amb la necessitat de ser competitius al mercat. I, tercer, les televisions públiques petites –i TV3 ho és en el concert mundial- encara ho tenen més complicat. TV3 va començar a morir-se el dia que va perdre els drets d’emetre el futbol. Va continuar morint-se el dia que va perdre les motos, el dia que no va poder comprar la millor sèrie infantil pel Club Super 3, el dia que no va poder contractar una estrella o en va marxar una perquè a un altre lloc la remuneraven més. És com un cotxe que va tenint avaries i algun dia fa el pet definitiu. Quant trigarà? És molt difícil de vaticinar. Pot sobreviure encara fent una vida útil i fructífera a un preu que no sigui excessiu, que permeti que el govern segueixi fent carreteres i construint hospitals? No ho sé. És tema de quants diners s’hi volen gastar.
Diuen que un dels grans èxits de la gestió de Jordi Pujol va ser TV3. Hi està d’acord?
Absolutament. Mai he estat pròxim al pujolisme, més aviat al contrari. He parlat sempre des de la més escrupolosa i, fins i tot, ferotge independència, i no em fa res reconèixer els mèrits que, sens dubte, va tenir Jordi Pujol especialment en la seva primera etapa de govern. Va fer dues obres de govern realment importants: la regeneració dels mossos d’esquadra i la creació dels mitjans públics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio. A hores d’ara crec que això està admès fins i tot per adversaris polítics de Jordi Pujol.
Mai aclarirem si Jordi Pujol va nomenar Alfons Quintà perquè posés en marxa TV3 perquè el considerava la persona idònia o perquè no l’atabalés més amb els seus articles sobre la crisi de Banca Catalana?
Una de dos: o serà un secret que Pujol s’endurà a la tomba o l’aclarirà aviat un amic que està fent un altre llibre sobre TV3 i que sé que l’ha entrevistat. M’estranyaria molt que Pujol donés una resposta diàfana perquè, a més, pot ser que sigui una combinació de les dues coses. Sí que és veritat que en aquells anys la gran majoria del món periodístic i polític s’abonava a la hipòtesi del xantatge i que amb el temps això ha anat canviant. El mateix Jordi Amat, en el seu llibre sobre Quintà, no dona la resposta i, amb la seva trajectòria i manera de pensar, seria molt fàcil que abonés aquesta hipòtesi. Però justament considera molt versemblant que el nomenés per la segona raó. Igual Pujol, com a polític agut que era, va pensar que matava dos ocells d’un tret: que neutralitzava un enemic i que, de passada, Quintà era una persona que podia fer bé la feina, almenys fins a un cert moment. No ho sabrem mai, segurament.
TV3 i el concepte televisió tenen els quinquennis o les dècades comptades
Explica les primeres passes i bona part de la història de TV3 com una batalla permanent amb un govern espanyol disposat a fer la guitza. Hauria estat molt diferent TV3 si no hagués topat amb aquesta oposició?
Potser sense els entrebancs polítics que hi eren, i en dono proves al llibre, no hi hauria hagut un estímul tan gran per fer-ho per nassos i millor. Era un repte que teníem cada dia. Em sap greu no haver tingut l’esma d’escriure cada dia els entrebancs que ens trobàvem. Però no és un tema només de colors polítics. Era molt difícil sortir del marc mental que teníem en aquells moments. Els referents que hi havia eren molt elementals. Hi havia Televisió Espanyola, la televisió que miràvem tots: la Primera i l’UHF, que en dèiem; no parlàvem de la Segona. I després hi havia el Circuit Català de Televisió Espanyola que, tot i fer-ho molt dignament, era dependent, subsidiari, jugava en una altra divisió. Costava molt imaginar que es pogués fer una televisió autosuficient que informés des de la Conferència Internacional d’Estocolm, que va ser la primera notícia del primer telenotícies, fins al que estava passant a Sant Andreu de la Barca. No era tan fàcil pensar-ho i la gent anava de sorpresa en sorpresa, la sorpresa del director general de RTVE, José María Calviño, que volia una televisió antropològica en veure que no ho seria, la sorpresa de diaris com El País en veure com eren els primers programes, de veure pel·lícules on sortien indis o Jacques Tati parlant en català o com el lehendakari feia la salutació en euskera. Sortir dels marcs mentals era molt complicat, també per la gent del rovell de l’ou de Convergència, que s’imaginaven una cosa molt més domèstica i domesticable. Al llibre explico un reguitzell d’anècdotes, de consellers del govern que es pensaven que allò podia ser la seva finca informativa. I no ho va ser.
Però totes les televisions tenen una part antropològica. Totes defensen les tradicions, la cultura, la llengua en el cas català i d’altres. TVE feia o fa els toros; TV3, els castellers.
Jo feia el santoral, el costumari.
Tres anys!
El tema és que Calviño la volia només antropològica. Aquesta és la diferència. Al contrari, ens va costar una mica desacomplexar-nos. Semblava que si es donaven sardanes s’estava fent allò que els altres volien, però naturalment que TV3 havia de donar sardanes! Quan s’hi va posar, va donar els castells i de quina manera. Els castells, gràcies en bona part a les retransmissions televisives fetes gairebé amb l’espectacularitat amb què es donaven els partits de futbol, es van elevar molt més enllà de la pura afició local. S’intentava fer una cosa d’ampli espectre. A tots els mitjans de comunicació els costa sortir de la tendència a etiquetar que té la ciutadania o els polítics. Ho havia viscut quan treballava a la revista El Món. Al Palau de la Generalitat estaven convençuts que érem un submarí no sé exactament de qui però, en tot cas, no de la seva corda. Es feien grans esforços per fer un setmanari d’ampli espectre, però no hi havia manera de treure’s del damunt aquella etiqueta. Jo vaig treballar els primers anys de la meva professió al Diari de Barcelona. Fins i tot en l’etapa de Tristán la Rosa, que tenia una línia progressista, em trobava amb gent que encara ens identificava com un mitjà monàrquic. La tendència a què t’etiquetin és brutal. I a TV3 també li passava. Uns la veien com una televisió pujolista, i tenien algunes bones raons per pensar-ho. Uns la veien massa folklòrica i d’altres, tot el contrari. El pintor Tàpies, tal com explico al llibre, volia que donéssim música clàssica i exposicions d’art. “I no aquesta merda de Dallas que esteu fent”, em va dir textualment. Calia tapar-se les orelles i anar tirant. El que passa ara amb Twitter, que ens fa xiular molt les orelles, aleshores era en forma de cartes que rebies o dels comentaris que et feia la gent pel carrer.
Explica que quan es va organitzar la manifestació de suport a Jordi Pujol quan el van processar pel cas Banca Catalana, Alfons Quintà va redactar els textos que es llegien per antena. Un moment trist a la història de TV3
Es va posar dins d’una sala d’edició, no a la redacció. Ara s’editen les imatges des de la redacció amb el mateix ordinador. Aleshores hi havia la redacció i les sales d’edició dels vídeos amb els magnetoscopis on editaves els vídeos i en paral·lel anaves llegint el text dins d’una cabina. Jo el recordo dins d’una sala d’aquelles d’edició escrivint directament el text. Això va ser el dia abans, a les cròniques que van servir per convocar la manifestació de suport a Pujol. Una altra cosa és que tenia sentit cobrir-la bé quan es va produir. Hi havia centenars de milers de persones al carrer, amb una eufòria de crits a favor de Pujol. Tenia sentit cobrir-ho. No crec, i així ho defenso al llibre, que la informació que en vam donar fos inadequada. El que em va alarmar és que es convoqués a la manifestació. Hi ha qui em recrimina perquè no vaig plegar en aquell moment, que ho digui ara… Els periodistes si haguéssim d’anar-nos-en a casa cada vegada que l’empresa on treballem fa alguna cosa que no és del nostre gust valdria més que ens dediquéssim a vendre fruita o a qualsevol altra cosa.
Una vegada va fer un Francino. Es va negar a què el seu nom sortís en els crèdits d’un TN en el qual, contra la seva voluntat, no es va passar la informació d’uns penals que va llençar Pasqual Maragall contra Tommy N’Komo per promoure els Jocs Olímpics
Més aviat va ser en Francino que va fer un Alsius. El meu cas va succeir dotze anys abans.
Segurament mai no sabrem perquè Jordi Pujol va triar Alfons Quintà per crear TV3
El cas de Francino va ser sonat. Es va negar a presentar un TN on es va minimitzar el cessament de Josep Maria Flotats com a director del Teatre Nacional de Catalunya
Jo aquell dia dels penals em vaig plantar, sí. Per part meva no era tant rebel·lar-me davant una imposició política com més aviat rebel·lar-me davant una obvietat periodística. De dir “em podeu torturar, posar bosses de plàstic al cap i jo continuaré pensant que això és una notícia gràfica com una casa de pagès”. Maragall xutant cinc penals a un porter negre de l’Espanyol. L’endemà, efectivament, fotos a tres, quatre i cinc columnes a tots els diaris. No podia ser d’una altra manera i ningú em va negar que tingués raó. Em va passar d’altres vegades i també a l’inrevés. No sempre l’endevines. Apostes per una notícia i després no l’encertes. O apostes per no donar una notícia i també t’equivoques. Em va passar amb una altra notícia de Maragall, molts anys després. Quan feia el TN del cap de setmana es va començar a donar la notícia que es postulava com a candidat a president del govern espanyol. No ho vaig veure clar. Catalunya Ràdio tot el dissabte i el diumenge va estar obrint amb això i jo dient que no i que no davant, fins i tot, una part de la redacció. En aquest cas et quedes content. Altres cops fas el mateix, i la cagues. Al llibre destaco, com és obvi, les anècdotes més punyents i pot quedar la sensació que allà hi havia una gran quantitat d’imposicions, que era un infern. I no ho era. Vaig fer el telenotícies durant una bona pila d’anys amb la sensació que feia el que volia fer, sense majors problemes professionals. Sóc conscient que queda una informació molt esbiaixada perquè, tal com també dic al llibre, “el pecat és més cridaner que la virtut”.
I en aquesta història, quina és l’altra cara de la moneda, el seu moment més feliç a TV3?
El primer que em ve al cap és l’arrencada del primer telenotícies. Ens va costar molts esforços durant mesos preparar un format que fos atractiu, llaminer, amb moltes dificultats, anant contra tots els elements. La sensació d’estar en antena fent un telenotícies innovador ens feia feliços. Però, miri, li parlaré d’un altre moment, que no surt al llibre, que no és de felicitat sinó de dubte, que té a veure amb el concepte de les bones notícies. És el moment de “à la ville de… Barcelona”. Allò estava passant poc abans del Telenotícies del migdia i jo era conscient que molts catalans se n’assabentarien quan el veiessin. En aquella època no hi havia tanta xarxa social i per això jo seria qui comunicaria a bona part de l’audiència que Barcelona era ciutat olímpica. Per una part, estava molt content de poder donar aquella notícia. Però recordo molt bé que estava a maquillatge i em vaig preguntar: “Quina cara has de posar quan donis aquesta notícia”. És una bona notícia, sí. Per tant, no pots estar amb cara de pal. Però també era conscient que hi havia un percentatge de catalans, posem que un 15%, que pensava que la pitjor plaga bíblica que hi podia haver era els Jocs Olímpics. I aquest 15%, si jo sortia content com unes castanyoles s’enfadaria amb mi. Això t’obliga a reflexionar sobre quina actitud han de tenir els conductors. És un tema que no té solució perquè si poses sempre cara de pal no arribes a l’audiència, però si et mostres content, encara que sigui amb gestos gairebé imperceptibles, estàs desconnectant d’un sector del públic.
I quina cara va fer?
Vaig fer un 85% de cara alegre. No té més solució això.
El que havia estat director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va explicar a l’acte de presentació del llibre que el socialista Raimon Obiols, que en aquells anys era primer secretari del PSC i candidat a la presidència de la Generalitat, li havia reconegut que ells no haurien fet TV3 millor, però que s’havien equivocat no havent donat major presència al castellà
Es va fer bé i tothom ho reconeix. El tema castellà… no ho sé. Es podia plantejar una televisió bilingüe, però hi havia moooolt per compensar. La castellanització de tot, de la cultura, dels mitjans de comunicació, era tan gran que calia segurament una sacsejada en sentit contrari. A més, en aquell temps no es reclamava això. Tampoc els socialistes insistien gaire a fer més coses en castellà. Al revés, fent-ho en català es va aconseguir captar molts sectors d’audiències castellanoparlants. Dallas, el Barça, sobretot, però també altres programes, com algunes sèries infantils, van servir d’ham per públic castellanoparlant. Va ser una de les peces clau de la normalització del català. Ara veig com el menor dels problemes que TV3 emeti sèries com Drama, que barregen català i castellà. El català té problemes molt més importants que aquest. Els aiatol·làs de la llengua no s’haurien de queixar d’això i posar les seves preocupacions en altres llocs, com el món dels videojocs, o en l’oferta en català de Disney i les diferents plataformes.
El menor dels problemes per al català és que TV3 emeti sèries que barregen el català i el castellà
En una entrevista recent, Carles Francino deia que si ara treballés a TV3 no ho passaria bé. I vostè?
Depèn de la feina que hi anés a fer. Si treballés als telenotícies sí que m’ho passaria bé. M’ho passaria bé a qualsevol redacció, perquè el que he trobat sempre a faltar és l’ambient de les redaccions, aquella adrenalina de l’última hora, molt més que la pantalla o un mitjà concret. Recordo, de quan vaig començar a dedicar-me exclusivament a la Universitat, estar a una biblioteca i saber que a fora hi està passant alguna cosa noticiable i preguntar-me què caram feia jo regirant llibres en aquell moment. No he llegit l’entrevista aquesta del Francino, però suposo que ell es deu referir a si TV3 és o no és la televisió del procés.
I aquest tema què? Diu que TV3 ha optat per identificar-se amb el procés independentista per interessos de mercat, més que no pas ideològics
És molt simple. La redacció de TV3, com tantes d’altres redaccions, està formada bàsicament i fonamentalment per persones que són purament periodistes; no estan treballant allà com a agents de cap partit. Els tertulians són tot un altre món. Però els periodistes som gent que per sobre de tot tenim un gran amor per la veritat i intentem explicar les coses tal com són. Hi ha hagut renovació generacional a la redacció de TV3, però no renovació ideològica. N’estic absolutament convençut. No hi ha cap motiu per creure que hi hagi aquest biaix ideològic programat de manera expressa. Que pot haver-hi alguns filtres governamentals en un mitjà públic és ingenu negar-ho. Ho pateixen, poc o molt, totes les televisions públiques del món, fins i tot la BBC. Són coses molt puntuals, com les que explico al llibre. En el dia a dia les redaccions són autònomes. El que passa és que TV3 es troba amb uns primers anys en què és una alternativa als dos únics botons que hi havia als televisors. Hi ha uns quants anys de gràcia on és la reina del mambo i pot exhibir totes les seves fortaleses amb molt poca competència, fins que apareixen les televisions privades. Després ve una etapa molt més dura de competència de les televisions privades i després una encara més dura amb l’atomització de les audiències amb l’adveniment de les plataformes digitals i, per tant, ara està en una situació fràgil al mercat. Donat que hi ha una sèrie de circumstàncies que han fet que un cert públic s’hagi allunyat cap a productes diferents, que s’expressen en espanyol, crec que el que fa TV3 és ser proteccionista amb el seu públic. Intenta mantenir el lideratge amb aquest públic, que representa un 20% en números rodons, que ja és molt, i corre menys riscos que abans. Quan dic ‘raons de mercat’ vull dir això: “Tenim això, doncs cuidem la nostra parròquia!”.
Sanchis diu que fa la televisió que li demana la societat catalana, que TV3 no s’ha fet independentista, que és la majoria dels catalans que se n’ha fet
No tot Catalunya s’ha fet independentista. No li havia sentit dir això, però és una idea cosina germana de la que acabo de dir. És posar-se a to amb el públic que té més fidel, més pròxim, que és catalanoparlant, d’una determinada franja d’edat… Com qualsevol altre fabricant. Si a un fabricant li demanen mitjons de rombes els farà de rombes, no s’exposarà a fabricar-los de ratlles. Això té més pes del que la gent pressuposa. Els que opinen als mitjans, a les xarxes socials, els crítics, els comentaristes, sobreestimen les interpretacions polítiques del que passa, pensen que tot està impregnat per la política. Però la gent comuna mira amb perplexitat certs fenòmens més que buscant-hi tres peus al gat. Hi ha una certa tendència a fer valoracions hiperpolítiques exagerades.
Com valora la gestió de Vicent Sanchis com a director de TV3?
El coneixia molt poc. No se’ns havien creuat els camins professionals. Estava més aviat dins l’àrea convergent o això semblava pel tipus de càrrecs que havia tingut, a l’Observador, l’Avui… Arriba a TV3 proposat des d’aquell sector polític. Ara veig que rep acusacions de dirigir una televisió dominada per Esquerra Republicana. Què ha canviat aquí? Ell? La redacció? Què ha passat? Senzillament, que com a director i gestor s’ha trobat amb una situació de mercat molt complicada i que l’ha hagut de capejar com ha pogut. Això ha passat sovint. Recordo que fa prop de vint anys un dia tenia cita amb en Francesc Escribano, quan feia poc que l’havien nomenat director, i no em va poder rebre perquè estava reunit en una mena de gabinet de crisi perquè TV3 acabava de perdre el lideratge. Després el van recuperar; precàriament, però el van recuperar. Els directors de TV3 han hagut de compaginar l’esperit de servei públic amb fer entreteniment de qualitat, no fer mama chichos. Si fas molt servei públic, però fas una cosa avorrida que no se la mira ningú, no serveix de res; això sí que seria llençar els diners. Però tampoc pots fer bajanades. Jo diria que tots els directors de TV3, fins i tot els que em van fer la guitza, ho han fet molt bé. S’han acostat bastant a optimitzar aquestes dues facetes i, en aquest sentit, TV3 continua sent una televisió que ofereix qualitat i Sanchis fa el que pot amb totes aquestes circumstàncies tan complicades. S’ha trobat una situació de mercat complicadíssima que, com a mínim, mereix un respecte considerable i serien injustes les crítiques fàcils. De la mateixa manera que es diu que cada català porta a dins un entrenador del Barça, també cada català porta dins seu un cap de programes de TV3.
Una empresa que fa audiovisual que té una despesa del 60% en nòmines no va
Amb el llibre i les seves declaracions ha fet enfadar el comitè d’empresa. Creu que es gasta massa diners en sous i complements salarials
He parlat sempre de l’estructura empresarial de TV3. Hi ha un pecat original que és que es va fer un Consell d’Administració pràcticament exacte que l’ens de RTVE i les línies administratives de la casa han estat les resultants de pactes polítics més que no pas de racionalitzacions empresarials. El problema ve de molt lluny ja. S’ha anat generant una estructura comparable a l’elefantiasi que tenia i que té encara Ràdio Televisió Espanyola. Al començament es deia que aquest creixement desorbitat no passaria, però va acabar passant. Per una suma de deixadesa política, que els executius no s’han atrevit sempre o no han tingut prou poder per actuar amb més energia, i també per pressions sindicals jo crec que, a vegades, desencaminades, s’ha arribat a una situació on qualsevol mirada objectiva ha d’admetre que una empresa que fa producte audiovisual, que és car, que té una despesa del 60% -alguns diuen que és més- en nòmines, no va. Si l’estructura no és la correcta, vol dir que necessita una reestructuració. Aquesta reestructuració podria venir d’una dotació de 500 milions anuals perquè la Corporació faci producció a l’engròs. Aleshores necessitaràs 2.600 persones i et variarà la proporció del que es gasta en personal en relació amb els costos generals. No crec que a Carrizosa li agradi gaire, però una manera de reestructurar seria aquesta. Potser es queixarien aleshores també les productores. No recordo haver dit mai, sense posar-hi aquest context, que s’hagi de fer el 50% de la gent fora de TV3. Déu me’n guard!
Si ens quedem sense TV3, Catalunya i el català estaran en perill?
Sí; ara, sí. Una altra cosa seria que el poder polític a Catalunya i, sobretot, el poder legislatiu haguessin exigit, des de fa molt temps, a totes les cadenes, també les privades, que tinguessin una quota de servei públic que hauria d’incloure la llengua i també determinats valors. El que s’ha de defensar no és el mitjà públic per ell mateix. Als Estats Units tenen uns mitjans públics residuals i no passa res; no deixen de ser una democràcia. Parlar de premsa pública ens horroritza. Seria imaginable un país sense mitjans públics, però mentrestant s’hauria d’assegurar el servei públic i, segurament, comptar amb un empresariat prou valent per generar una televisió privada potent en català i amb cara i ulls. El model de la ràdio és exemplar. Arriba un moment que hi ha una empresa privada que fa ràdio en català i la fa tan bé que arriba a superar l’emissora pública. Tenim un servei radiofònic privat en català excel·lent que defensa valors de país. Amb la televisió correm el perill de quedar-nos sense les dues coses: que es vagi esllanguint la televisió pública i que no hagi reeixit la televisió privada alternativa. En aquest sentit, el grup Godó té una responsabilitat contreta d’haver malaguanyat de forma lamentable la concessió que tenia amb 8TV, que ha anat a parar a mans de no sé qui. La carta que el grup Godó ha jugat molt bé amb la ràdio l’ha jugat horrorosament amb la televisió. Ara pot passar que ens quedem sense bous i esquelles. És en aquest sentit que faig aquesta alerta i dic que TV3 es pot morir, però cal cuidar el malalt perquè fa un servei indispensable. Costa d’imaginar un futur on desapareguessin del mapa de cop i volta els mitjans públics.
TV3 es pot morir però cal cuidar el malalt perquè fa un servei indispensable
Com TV3 no hi havia res. Com TV3 no hi ha res. Com TV3 no hi haurà res?
Fa quinze anys o més, ens vam reunir un grup de vuit o deu persones, la majoria periodistes, que ens vam proposar buscar empresariat per crear una televisió en català. Potser no vam actuar prou coordinadament o amb prou decisió i allò va quedar en no res. Al meu cap hi havia la idea de la necessitat de generar una bona alternativa des del sector privat. Tant de bo aparegués algú amb prou empenta i diners per fer-ho. O potser ara ja no val la pena perquè apostar per un mitjà de comunicació no tindria prou rendiment. Cal sortir del marc mental d’una televisió que s’està morint. La partida no es juga ara en un mitjà de comunicació concret sinó en un conjunt de mitjans d’un món audiovisual molt complex que passa per internet, el videojoc, assistents de veu, doblatge, plataformes…
I si sona el telèfon i li diuen si vol ser director de TV3 o president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?
Això és molt poc probable que passi i si algú ho fa s’estaria equivocant. No hi veig cap viabilitat. Cal trobar gent capaç de trencar amb els marcs mentals en què ens movem la gent d’una certa edat. Estar en algun paper de Pepito Grillo potser sí. És el que he fet una mica amb el llibre. Però això es pot fer des de casa. S’ha de trobar el nou Quintà, però esperem que no sigui un assassí en potència. Quan dic el nou Quintà vull dir la persona que, trencant amb tots els esquemes que ara tenim, s’inventi alguna perspectiva completament nova per l’audiovisual català.
Catalunya Plural, 2024 
