Si en l’article anterior explicava el trauma que va ser la moda dels 2000 per la generació que la patia, avui toca explorar els efectes del món que vivim en les més petites. I és que en menys d’un mes hem tingut no una sinó dues notícies devastadores sobre el que és ser nena avui en dia. La primera, del 21 de març, posava l’atenció sobre el fet que a Catalunya moltes nenes encara tenen com a prioritat aprimar-se quan se’ls pregunta per propòsits i aspiracions. La segona, del dia 30, seguia el malson d’aconseguir el tractament necessari per a un cas d’anorèxia a través de la sanitat pública. Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, un 34% de les nenes entre 12 i 16 anys han seguit dietes per aprimar-se. En una edat on la prioritat del cos és créixer, que tantes nenes se sentin obligades a privar-lo dels aliments necessaris per desenvolupar-se mostra que hi ha alguna cosa encara molt podrida en el món que deixarem.
Hem tendit a assenyalar les “influencers” com a causants del problema, i és que de fet en són la cara visible, però cal recordar que aquestes noies només són comercials per una empresa que va molt, molt més enllà. Històricament, l’autoodi s’ha vist sempre com una oportunitat de negoci. De fet, si el capitalisme ha sobreviscut ha estat a força de crear necessitats, simplement inventant solucions que ens suggerissin problemes. I qui pot tenir més pressa per solucionar problemes que algú que és tractat com un problema pel sistema? La relació entre dones, bellesa i negoci és tòxica te la miris per on te la miris; sabem que les dones de fa cent, dos-cents i fins i tot cinc-cents anys també en patien les conseqüències, arribant a morir enverinades en l’intent d’acostar-se als cànons de bellesa. I això, fixa-t’hi, sense Tiktok ni influencers. L’obsessió per tenir la pell blanca i distingir-se dels qui treballaven, per exemple, va donar peu a la comercialització de cosmètics fets amb plom i mercuri, altament tòxics, que provocaven ferides a la pell, mal funcionament dels ronyons i fins i tot problemes neurològics. Una de les usuàries de cosmètics verinosos més famoses de la història va ser ni més ni menys que Elizabeth I.
Tot intent de ser bonica s’ha vist sempre com una cosa mesquina. Els mals derivats de l’ús de cosmètics tòxics s’han explicat morbosament com un càstig diví per la vanitat de les dones. I, si feu memòria, segurament recordareu com els trastorns alimentaris servien també per ridiculitzar les noies híper-femenines al Hollywood dels dos mil. Jo encara avui tinc malsons amb el vídeo “Stupid Girls” de P!nk. Que la bimbo rossa s’amagués al lavabo per vomitar o es negués a menjar-se una hamburguesa acabava sent gag i moralina. I és que el fet que una dona fes alguna cosa per ser més bonica la feia doblement ridícula: fallava en ser dona, per necessitar ser més bonica, lletja, i fallava en l’intent d’arreglar-ho en ser descoberta. La vilificació de la bellesa autoconscient és causada per un fet molt simple: si valorem a les dones per la seva aparença física, bellesa és poder. Però si volem mantenir a les dones al marge del poder, només ens queda considerar bellesa vàlida únicament la que és atorgada per un tercer.
Les nenes no volen ser maques perquè sí. La bellesa de les influencers és una estratègia de màrqueting per vendre una idea de poder bastant literal, publicitant, de retruc, els productes per aconseguir-la. Mentre passeges per instagram, fas like sabent que hi ha una relació entre lo guapa, alta i prima que és la Kendall Jenner i lo bé que viu, encara que no sàpigues ben bé quina. Potser no tens clar si és rica perquè és guapa o si és guapa perquè és rica, i segurament siguin les dues coses, però el teu cervell ja ha comprat la idea. Aquest concepte de triomf ara viu dins el teu caparró ben emparellat amb la imatge d’una influencer preciosa, que mereix aquest títol ni més ni menys que per com és de guapíssima. La bellesa en les dones a internet es tradueix en capital social que els permet ser influents, i, això en capitalista vol dir que pot començar a vendre coses. Posant-hi les hores, és molt possible que acabis creient que si tu no vius en aquella bombolla de felicitat i riquesa que veus a les xarxes, és perquè ets més lletja. Com que no ets vàlida com a dona, per grassa o per tenir unes faccions que no estan de moda, no tens capital social, ni poder ni likes.
Cíclicament apareixen tendències per incloure o excloure a les noies joves d’aquest concepte de dona vàlida: el “thigh gap”, que les teves cuixes no es toquin, “ribcage bragging”, presumir de les costelles, “ab crack”, tenir una línia visiblement marcada a l’abdomen… són alguns dels “reptes” que han rondat per les xarxes els últims anys, fent d’alguns trets físics, normalment elements estretíssimament lligats amb estar prim, signes de validesa o invalidesa per les dones. Són tendències basades en l’exclusivitat, fer-te sentir exclòs per crear-te la necessitat de ser inclòs i per tant córrer a comprar aquells productes que et facin la promesa d’ajudar-te a ser tan guapa, rica i feliç com la Madison Beer. En un moment on els més joves són constantment bombardejats amb imatges a través d’unes xarxes que els serveixen alhora per socialitzar, entretenir-se i formar una identitat, és difícil controlar quines influències reben i, sobretot, en què es transformaran. Però ser conscients d’aquest joc de poder sobre l’autoestima de les noies joves i com ha existit molt abans que instagram i les influencers, ens pot ajudar a entendre millor el calvari pel qual passen les nenes en créixer. Entendre-les a elles pot ser el primer pas per trobar la manera de donar-los suport.
Catalunya Plural, 2024 
