Fets d’Arcadi

No per sabut que la fi era inevitable i ràpida (fet acceptat per l’Arcadi i la seva família de manera serena, exposat per ell, com sempre, de forma magistral i convincent), menys dolorós en fer-se real i irreversible. No per haver tingut ocasió d’acomiadar-me personalment tot parlant a casa seva a principis de febrer i d’haver-li escrit un missatge personal, entre diversos recollits per la Fundació Autònoma Solidària entre persones de la universitat, menys punyent i difícil parlar de tu, d’ell.

Em resulta difícil fer-ho per tres raons: primer, per evitar entrar en terrenys massa personals, vinculats a la feina conjunta en els moviments socials i les lluites solidàries les darreres dècades [Si algú té interès, hui ha una entrevista molt llarga, realitzada per Xavier Garí, en un projecte de memòria oral del moviment per la pau a Catalunya que podeu trobar a la web de l’ICIP], perquè acaba semblant que l’important ets tu i les “batalletes” compartides, per tant descartat; en segon lloc, perquè ni vull repetir fets coneguts i ja exposats sobre el seu pensament i la seva acció, ni és el lloc ni el moment de fer una anàlisi més acadèmica, distanciada i conceptual (hi haurà ocasió); finalment i, sobretot, perquè tot i que he pensat i recollit molts records i documents de l’activitat conjunta, encara no tinc prou perspectiva.

Se n’ha parlat molt de les paraules i l’Arcadi, en diverses combinacions dels mots. El cert és que les paraules són essencials en la seva tasca d’educador (amb valors i no només coneixements) i de formador (elements cognoscitius i procedimentals, sense valors), una diferència que ell sempre insistia a fer, tant a la universitat com al món social i espiritual. A més, ell mateix va titular el seu darrer llibre “Paraules d’Arcadi” i, addicionalment, la web que es va obrir a finals de gener per tal que tothom pogués escriure’l es diu “Paraules per l’Arcadi”. Per tant, no hi cap dubte: ben cert i ben dit¡. Al principi i a la fi, l’Arcadi és en gran mesura verb, paraula enraonada, logos en el sentit del pensament grec clàssic. Tanmateix, al meu parer, el verb, les paraules de l’Arcadi són tan importants perquè se sustenten en fets, perquè, tot i ser cabdals, són instrumentals i reforçades per fets.

Aquest és el motiu que vull desenvolupar. Vull parlar de fets d’Arcadi.

Primer, perquè els fets permeten descriure amb pocs trets la seva feina i la seva actitud, al meu parer: lluita, esperit crític (fugir sempre de la unanimitat, parafrasejant Benedetti), irreverència analítica (no donar res per descomptat), persistència tenaç, solidaritat, resistència resilient, coherència, dignitat, valentia, optimisme, i, esperança.

Per això, David Fernández, amic comú i responsable de la magnífica glossa en ocasió de rebre al Parlament el Premi Internacional ICIP per a la Pau, va dir ahir, magistralment, en el seu tuit de condol i memorial “no marxes, et quedes”. Que la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la de molts”. Els fets de l’Arcadi són els que donen sentit a totes les seves paraules.

Segon, perquè un dels fets més importants de l’Arcadi, un tret caracterològic constant, és la seva reivindicació de l’esperança, individual i col·lectiva. Podeu llegir reivindicacions de l’esperança recents a l’entranyable i colpidora entrevista que el seu fill Arnau va publicar a “sufi.cat” el 9 de març (“Que la gent visqui bé. Entrevista a Arcadi Oliveres”), on la vincula a l’ideal escoltista, “hem de treballar per realitzar-nos”. I, també, amb la seva veu, al web “Paraules d’Arcadi”, en enregistrar un missatge d’agraïment als milers de missatges rebuts. Diu: “Per a mi són moments difícils, però també són moments de joia. No sé com és la mort, cap de nosaltres ho sap, però tal com m’arriba a mi, no podia ser d’una manera més feliç ni més agradable ni més ben acompanyat. Ja m’agradaria que en aquest planeta tan injust, tothom pogués tenir un final com el que tinc jo ara. No m’allargo més, em costa xerrar, però, en tot cas, tinguem sempre molta empenta, mirem sempre de ser coherents, mirem de no esgotar mai l’esperança“.

Una clara aposta per l’ètica quotidiana i col·lectiva, que deixa clar que bastir una nova realitat significa entendre-la com un procés, mai assolit, com una tasca compartida.

I, tercer, perquè en llegir l’entrevista feta per l’Arnau a l’Arcadi, en particular tot el relatiu a l’esperança. Vaig recordar algunes converses amb ell poc abans i després del referèndum de 1986 sobre la pertinença a l’OTAN, en ocasió de viatges compartits per assistir a una munió de xerrades o debats. Diversos cops havíem parlat del trajecte, personal i col·lectiu, que les persones de mientras tanto, encapçalats per Manuel Sacristán, estàvem fent per enquibir marxisme i noviolència, allunyant-nos de la idea hegeliana que la violència era inevitablement la partera de la història.

Una altra conversa, però, em serví per expressar-li el meu descobriment de la idea d’Ernest Bloch, filòsof marxista, del principi esperança. Bloch deia que els éssers humans vivim en un estat permanent de carència substantiva, de manca de quelcom bàsic, per la qual cosa –deia Bloch- la utopia, el que no existeix encara, però és factible, és essencial per a vida humana. Sense utopia, seríem morts en vida. Rellegint aquest darrer mes moltes coses de l’Arcadi i l’obra de Bloch, he vist que, conceptualment i amb fets coherents i fefaents, els dos ens han dit el mateix. L’esperança o el principi-esperança són una guia per a la vida plena, individual i col·lectiva: partim de la visió del que encara no existeix per impulsar-nos, amb força abassegadora, cap a un futur que, desconeixem a nivell de detalls, però que és i sentim al nostre abast i mereixedor de la nostra lluita.

L’esperança, que com deies mai no hem d’abandonar, és justament aquesta consciència anticipatòria que, tot i desconèixer els detalls i sabent que molts no la viurem plenament, ens impulsa cap a una nova realitat. Curt i ras, és el principal motor per a l’acció.

Impressiona veure quant t’haurem d’agrair, un cop més, pel fet que durant aquests dos mesos llargs des de la notícia del càncer terminal, t’hagis dedicat a conrear la nostra esperança, amb el teu exemple, un cop més, plenament coherent amb les teves paraules.

Per això, estimat, aquest ha estat el teu penúltim compromís, el teu penúltim combat. Els següents ens pertoquen a nosaltres, perquè, com va dir en David, et quedes, estàs amb nosaltres, amb molts i diversos nosaltres.

Algú va dir que els éssers humans som fets de pols d’estels. En sentit cosmològic, sens dubte, però em permetreu que esmeni Carl Sagan i digui ben fort que, a nivell moral almenys tres generacions de catalans, i d’espanyols, som fets d’Arcadi. Hem estat modulats per l’actuació de l’Arcadi, pels seus fets. I, amb aquest darrer exemple del paper de l’esperança com motor d’acció, crec que persones d’altres generacions podran dir aviat que són fetes d’Arcadi.

Pots estar-ne ben segur, no esgotarem mai l’esperança, que a casa nostra sempre tindrà regust de tu.