Angel Samblancat era un escriptor i periodista d’idees revolucionàries. Els seus articles el van portar a la presó en desenes d’ocasions les primeres dècades del segle XX per “delictes d’impremta” que incloïen injúries a la corona. L’any 1930 Samblancat estava en llibertat i el van convidar a fer unes conferències a Olot. Allà va exposar les seves idees polítiques, que passaven per reduir la pobresa i la gana mentre es fes créixer l’escola per combatre l’analfabetisme. Al final del seu discurs va parlar de República i va dir que el primer que calia fer era proclamar-la dins de cada ciutadà, la resta vindria sola. Eren les prioritats socials d’un anarquista amb l’enfoc polític basat en l’individu, com plantejaven els àcrates.
Un any després de la conferència d’Olot, Samblancat es va convertir en diputat a les Corts Constituents que havien de redactar la Constitució de la República. S’havia presentat com independent a la llista d’Esquerra Republicana, però al congrés dels Diputats es va arrenglerar amb els elements d’extrema esquerra. Va denunciar la repressió de la policia sobre els vaguistes de la Telefònica a Sevilla i ho va fer en un to que va alarmar el filòsof i també diputat José Ortega y Gasset. Ortega li va dir a Samblancat que el seu comportament era el d’un jabalí i així va néixer un tipus parlamentari que encara es fa servir avui en dia. El periodista no es va sentir ofès i, de fet, al cap d’unes setmanes va iniciar la publicació d’un setmanari titular El Jabalí.
Les Corts constituents van treballar de valent i, a finals de 1931, aprovaven el text de la nova Constitució, inspirada en bona part en la Constitució de la República alemanya redactada a Weimar. El text establia una República “de treballadors de totes classes”, reconeixia el dret de vot a les dones i el divorci, separava l’església de l’Estat, atorgava la funció educativa a l’Estat de forma exclusiva, obria la possibilitat de nacionalitzar les terres i encetava un procés de descentralització amb l’autonomia de les regions, començant per Catalunya.
El dia que es va votar el text definitiu de la Constitució, Samblancat va sortir de l’hemicicle en mostra del seu desacord, perquè considerava que es quedava massa curta. Els parlamentaris de dretes van votar en contra i van afirmar que, quan en tinguessin oportunitat, canviarien el text.
La dreta monàrquica i els anarquistes assetjarien el règim cadascú per la seva banda i, de vegades, en paral·lel. L’estiu de 1932 es va desactivar un cop d’Estat que tenia com a cap al general Sanjurjo, amb epicentre a Sevilla i Madrid. El gener de l’any següent es produiria un aixecament revolucionari anarquista a tot el país que tindria com a fet més destacat l’episodi de Casas Viejas. Allà es va donar una repressió salvatge que va acabar amb una vintena de persones mortes a mans de les forces de l’ordre. El relat sobre Casas Viejas va estar dominat per la premsa de dretes i per l’anarquista, que culpaven el govern de donar l’ordre de disparar a la panxa dels alçats. La premsa republicana, en canvi, va intentar passar de puntetes sobre els fets per no fer més gran la ferida.
El suport al règim es basava en petits partits republicans, en els que destacaven les figures de Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora i Alejandro Lerroux. Al seu costat, el gran Partit Socialista, amb Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero. A Catalunya, la singularitat d’Esquerra Republicana, amb Francesc Macià i Lluís Companys. Aquests van ser els protagonistes en positiu dels primers anys de la República, quan es van aprovar la Constitució i l’Estatut, es va iniciar la reforma agrària a Andalusia i es va donar una empenta a l’educació amb la creació de milers d’escoles.
El bienni negre
La repressió que va practicar el govern de la República sobre els aixecaments anarquistes com el de Casas Viejas va obrir una fossa entre uns i altres. Com a conseqüència, els anarquistes van abstenir-se en les eleccions generals de novembre de 1933 i les va guanyar la dreta de la CEDA i José María Gil Robles. Aquesta és la veritat, tot i que en el mateix moment moltes veus de l’àmbit republicà van culpar les dones del triomf de la dreta. Aquests sectors creien que les dones estaven influïdes pels capellans i votarien als partits conservadors.
La CEDA tenia un centenar de parlamentaris, però no n’hi havia prou per governar en solitari. A més, sobre ells pesava la sospita de la seva autèntica filiació republicana. Havien fet gestos d’acceptació del nou règim, però entre els republicans hi havia la sospita que la dreta volia tornar a la monarquia. El president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va arbitrar fórmules per evitar el xoc de trens. El govern el presidirien els republicans radicals de Lerroux i la CEDA s’hi incorporaria progressivament.
El nerviosisme va anar en augment a mida que els governs de dretes desmuntaven l’obra progressista del primer bienni i, en especial, per l’ambient internacional. Adolf Hitler acabava d’arribar al poder a Alemanya i es temia que fos el primer pas per l’expansió del feixisme a Europa. José Antonio Primo de Rivera havia fundat la Falange a Espanya i mantenia un discurs en el que es reivindicava l’ús de la violència per aconseguir els seus fins polítics.
Així les coses, els republicans es van conjurar per organitzar un moviment popular que es confrontés amb la previsible entrada de la CEDA al govern de la República. Lluís Companys era el president de la Generalitat i a inicis de 1934 ja donava a entendre que, arribat aquell cas, es proposava proclamar l’Estat català dins de la República Federal espanyola. Es tractava de crear un moment constituent com el del 14 d’abril per anar a assolir l’objectiu de frenar la dreta i pujar un graó en la naturalesa del règim republicà per assolir un sistema federal. En aquells mesos de la primavera, la tensió amb el govern de la República es va disparar pel recurs d’inconstitucionalitat de la llei de conreus, que reconeixia drets a la propietat de la terra pels rabassaires.
A la resta d’Espanya, el PSOE preparava també una vaga revolucionària per quan es concretés l’arribada de la dreta de Gil Robles al poder. Així va arribar el 6 d’octubre i el moviment va tenir dos focus principals: la proclamació de l’Estat català per Lluís Companys i la revolució d’Astúries, únic lloc on els socialistes van comptar amb el suport de la CNT. La rebel·lió catalana va acabar amb algunes víctimes mortals i l’empresonament del govern de la Generalitat. La revolució asturiana va ser sufocada per l’exèrcit i va causar milers de morts.
Una olla a pressió
Tot l’any 1935 va ser de repressió i control de la situació per part del govern dretà amb l’estat de guerra declarat en bona part del territori. Es va suspendre la circulació de dos cents diaris de forma temporal i es va reintroduir la censura prèvia, que no es veia des del temps de la dictadura. Els polítics empresonats van ser jutjats i condemnats a llargues penes, que van començar a complir al penal de Cadis. A finals de l’any es va conèixer l’escàndol de l’estraperlo, la implicació d’un fill del president del govern, Alejandro Lerroux, en l’autorització d’un tipus nou de ruleta quan al país estava prohibit el joc.
La corrupció es va afegir al malestar per la repressió d’Astúries i l’empresonament dels polítics catalans. El país era una olla a pressió i es va precipitar la convocatòria d’unes noves eleccions el febrer de 1936. Llavors sí, l’esquerra es va presentar unida en el Front Popular i va tenir el suport de l’anarquisme, que va obrir la porta del triomf electoral.
La dreta no va acceptar el resultat electoral de bon grat i els mesos següents la tensió va augmentar amb provocacions d’elements falangistes que ja pensaven en el sollevament militar com a única opció per acabar amb la República. Feia anys que la Itàlia de Mussolini tenia contactes amb elements colpistes amb enviaments d’armes en petites quantitats. L’escalada de la tensió deixava una factura d’agressions físiques gairebé diàries que de vegades acabaven en mort.
El cas més famós va ser el del tinent Castillo de la Guàrdia d’Assalt, que va ser correspost pels seus companys amb l’assassinat del líder dretà José Calvo Sotelo. Era el 13 de juliol de 1936 i quatre dies després hi hauria un cop d’Estat que va ser sufocat a Barcelona i Madrid, mentre triomfava a Sevilla i el Nord d’Àfrica. Començava la guerra civil.
Angel Samblancat va liderar un grup de simpatitzants anarquistes que van prendre per la força el palau de Justícia els primers dies d’agost. Allà van iniciar la justícia popular de la República a Barcelona, que va canalitzar part de la violència descontrolada que es va donar contra les persones de dretes. El vapor Uruguai feia de presó i també s’hi van celebrar nombrosos judicis, alguns presidits per Samblancat. Va condemnar a mort a disset militars que havien participat en el moviment colpista i al cap d’uns mesos va ascendir al Tribunal de Cassació. Acabada la guerra, es va exiliar a Mèxic on es va guanyar la vida escrivint, traduint i fent classes.
La República interior
Noranta anys després de l’etapa republicana hi ha discursos que tendeixen a mitificar-la enlloc de reconèixer els encerts i els errors que es van cometre. És una tendència que ve de l’època de la dictadura franquista, quan tot era blanc o negre i ser antifranquista significava també defensar la Segona República aferrissadament.
És cert que encara s’estan obrint fosses d’afusellats de la repressió franquista i encara es recuperen fragments de la història desconeguts o molt poc reconeguts, com és el cas de la premsa republicana. Això pot generar una empatia emocional que enteli la visió més analítica de la història que cal tenir sempre ben present.
En realitat, més enllà dels fets de sang de la guerra o dels traumes polítics del 6 d’octubre, la vida quotidiana de la Segona República es desenvolupava com el d’una democràcia imperfecta. Va ser una etapa de grans conquestes democràtiques, com la fi de la monarquia, el vot femení, el divorci, la promoció de l’educació, les reformes al camp, el reconeixement de l’autonomia i del català. Però al mateix temps hi havia nepotisme i afers de corrupció al Govern de la República o a l’Ajuntament de Barcelona i la gestió de la Generalitat també tenia punts foscos.
La ciutadania va viure un desencís mesos després de la proclamació de la República. S’havien posat massa esperances en un canvi de règim que no podia millorar la vida de la gent de forma radical en un poc temps. Segurament Samblancat tenia raó quan deia que el primer que calia fer era declarar la República dins de cada ciutadà, i aquest és un missatge amb plena vigència.
Qui era Angel Samblancat?
Catalunya Plural, 2024 
