Amb la pandèmia global, referir-nos a la distància i el temps s’ha convertit en un tema d’actualitat quan parlem sobre com podria millorar-se la nostra vida a les ciutats. A les condicions de segregació socioespacial i els desequilibris ambientals urbans s’han sumat els efectes de viure un any de restriccions que han afectat la quotidianitat.
Des de l’urbanisme es qüestiona la tendència a desenvolupar una vida urbana compartimentada i distanciada en les seves activitats. La hipermobilitat ha portat greus conseqüències per a l’entorn i el medi ambient, i també per a la nostra salut i vida diària.
Hem posat a prova les formes i ritmes tradicionals quotidians causa d’unes noves necessitats i per aprofitar els mitjans disponibles. Adaptacions d’horaris, desplaçaments, llocs, relacions i trobades formen part d’una nova normalitat en la qual, paradoxalment, les relacions de proximitat presencial i de connectivitat virtual s’entrecreuen cada vegada més.
Estan encara per repensar alternatives a aquest model de vida emergent, que poc coneixem. Encara no podem preveure les seves conseqüències sobre nosaltres i el nostre entorn. Sorgeixen nous problemes, i també nous urbanismes, s’acceleren processos, idees i projectes. Que donades les condicions de transmissibilitat, comencen a considerar-se ja models urbans de tendència global.
Així, a Barcelona, París i Suècia s’aposta actualment per ciutats de proximitat, propostes que coincideixen en diversos aspectes: restringir l’espai destinat a l’automòbil i afavorir la vida urbana de proximitat.
Superilles de Barcelona: de cèl·lula i quadrícula a eixos verds i places
És reconegut ja el cas de les superilles de Barcelona. Com a part del projecte, s’ha llançat recentment un concurs d’idees per convertir diversos carrers en eixos verds i crear quatre grans places a l’Eixample. La proposta es basa principalment en una agrupació de 3×3 illes com una estructura base de restricció del trànsit de pas.
Així descriu el projecte l’ecòleg Salvador Rueda, el seu principal impulsor: “Una cèl·lula d’uns 400×400 m definida per una xarxa de vies bàsiques que connecten els orígens i destins de tota la ciutat. Les vies interiors constitueixen una xarxa local de velocitat limitada a 10 km/h. La superilla no travessa, el que suposa que els moviments a l’interior només tenen sentit si el seu origen o destinació està en les intervies, provocant que els carrers siguin veïnals sense soroll, ni contaminació, etc.”
El resultat seria la pacificació de les vies interiors i les seves cruïlles corresponents a manera de places. Una mesura molt conseqüent amb la xarxa de carrers de l’Eixample per la seva configuració homogènia, però més difícil en barris de trama irregular o amb grans diferències de consolidació, d’intensitat o tipus d’usos.
El procés de desplegament més recent mostra algunes variacions de l’esquema inicial. Alguns dels carrers interiors es pensen com a eixos verds extensos, que podrien aprofitar-se per a connectar equipaments, usos i espais existents.
París, ciutat dels 15 minuts: recuperar temps i espai per a la vida de barri
A París, l’alcaldessa Anne Hidalgo impulsa la ciutat dels 15 minuts com un eix principal del seu segon mandat. El seu assessor urbanístic, Carlos Moreno -urbanista i matemàtic de formació- proposa una mirada des de l’ecologia i la tecnologia.
Moreno planteja el cronourbanisme, la proximitat i el policentrisme com a part de l’estratègia per descarbonitzar la capital francesa. Una idea renovada i actualitzada del concepte d’unitat veïnal que assumeix nous enfocaments, mètodes i instruments per a realitzar propostes orientades a aconseguir ciutats més sostenibles.
La gestió i ús del temps són la base del concepte de ciutat d’un quart d’hora. No només promouria el benestar dels residents en simplificar les seves vides i la ciutat, sinó que també constituiria una possible resposta als desafiaments de salut i clima que s’acosten.
La ciutat del quart d’hora i el territori de la mitja hora aposten pel redescobriment de la proximitat i la valorització a la ciutat de les distàncies curtes. Es tracta de canviar el paradigma d’un urbanisme funcional i utilitari per un dels usos. Aquest oferta una xarxa de llocs i funcions urbanes pròximes, distribuïdes i accessibles a peu o amb bicicleta.
Tot això implicaria un canvi en la forma d’entendre la ciutat, d’administrar-la (hi ha càrrecs institucionals destinats a gestionar la ville d’quart d’heure) i de viure-la. Hi ha una important aposta per la transformació social i dels hàbits individuals de la vida urbana.
Ciutats d’1 minut a Suècia: carrers més sostenibles
A Estocolm i Suècia les polítiques urbanes impulsen la ciutat d’1 minut. Mitjançant la innovació i col·laboració interinstitucional es promou la transició cap a una societat i ciutats més sostenibles. Es proposen projectes col·laboratius per explorar, desenvolupar, provar i implementar solucions que contribueixin a l’Agenda 2030.
El 2020, nou ciutats sueques van signar l’acord Ciutats viables per desenvolupar i coordinar accions pel clima i la sostenibilitat a nivell nacional. Dues iniciatives destaquen actualment com a projectes per als carrers: Future Streets i Street Moves, tots dos a Estocolm.
Les propostes aborden una escala de proximitat hiperlocal i una implementació a nivell ampli i difús per tota la ciutat, per aconseguir l’anomenada ciutat d’un minut. Posen el focus en la millora de les condicions funcionals i ambientals dels carrers. Els prototips i pilots dissenyats són replicables i involucren als residents dels carrers. Desenvolupen i proven solucions de nous ambients i situacions urbanes en condicions reals i existents.
Per exemple, el grup suec ArkDes ha dissenyat un kit de construcció per transformar l’ús dels carrers de la ciutat. La proposta recorda les ocupacions urbanes temporals que l’estudi Rebar ha anat instal·lant des de 2005 als carrers de Sant Francesc.
Donen Hill, director de disseny de l’agència Vinnova, líder del projecte Street Moves, explica que volien aprendre de l’urbanisme tàctic, però fer-ho de forma estratègica. La iniciativa, que porta el concepte de ciutat de 15 minuts a un nivell més capil·lar, permetria als ciutadans afegir instal·lacions públiques a la porta de casa, configurant les ciutats d’un minut. La idea és que els residents participin en la planificació del traçat i del contingut dels seus propis carrers, perquè les ciutats satisfacin millor les necessitats de la comunitat, generant més sentit de pertinença al barri.
Care city: combinant proximitat i cures al Poblenou
Dins el marc de la política actual de revisió de l’encara no del tot executat Pla de districte tecnològic i innovació del 22@ de Barcelona, hem elaborat una proposta de proximitat per Poblenou tenint en compte el contrast de diferents condicions urbanes.
Al barri barceloní conviuen diverses realitats: nuclis urbans històrics, habitatges en blocs, zones industrials patrimonials en desús i en reconversió, nous usos i edificis hotelers i terciaris, etc. Per això busquem reequilibrar la ciutat productiva amb la reproductiva, el treball amb les cures, fomentant una qualitat de vida urbana distribuïda que parteix de l’anàlisi de les diferències.
La nostra estratègia es basa en treballar amb l’existent per reconfigurar una trama urbana capaç d’articular espais tan dispars. Analitzem la centralitat i proximitat a escala urbana i de barri en la seva organització espacial i intensitat d’activitats, en sistemes d’àrees, de franges, de pomes i al voltant d’equipaments i carrers.
La proposta presta especial atenció als centres educatius existents i el seu potencial d’exercir d’espais d’integració social i funcional. Tot i que no falten mesures i propostes que poden millorar la relació de les escoles amb els seus entorns urbans, aquesta iniciativa emfatitza el paper de les escoles com a espais polifuncionals i les seves sinèrgies com centralitats de barri.
Aquest plantejament obligaria a repensar el mapa escolar i les relacions entre els centres, les seves possibilitats d’ús i del seu entorn físic i social específic, en xarxa amb els altres edificis i activitats urbanes, i amb els altres espais col·lectius de barri. El resultat és un drap escocès, una trama de franges urbanes i àrees, de proximitats i centralitats distribuïdes.
Més que proposar una nova malla de carrers o uns eixos, proposem entendre i enfortir les dinàmiques de l’entramat de relacions i de patrons existents, els itineraris de vianants i la distribució detallada d’usos quotidians, així com les relacions interior-exterior a les plantes baixes. La vida a peu de carrer de una ciutat que tenim cura i ens cuida.
Més de modelar la vida urbana, el repte consisteix a promoure canvis sistèmics de tendències i transicions. Hem d’estar preparats per veure i entendre l’urbanisme i les ciutats de forma tècnica, política i socialment compartida, però també contradictòria i conflictiva. Com una òrdida dinàmica, de centralitats, intensitats, ordre i geometries variables i canviants, en què interactuen diferents relacions físiques, d’usos, de fluxos, de persones, d’interessos i necessitats, de coses i intangibles.
La ciutat és un tot compost per diferents entorns, cultures, llocs, activitats, velocitats, temps, col·lectius i persones. Que cal observar dins d’una visió ecològica, segons Capra, “capaç de veure el món, no com una col·lecció d’objectes aïllats, sinó com una xarxa de fenòmens fonamentalment interconnectats i interdependents”. Una ecologia profunda que “reconeix el valor intrínsec de tots els éssers vius i veu els humans com un bri més de la trama de la vida”.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
