Tots aquests passeigs tenen la seva intrahistòria. Durant la meva vida sempre he anat amb una càmera de fotos. Amb l’esclat de la pandèmia vaig reforçar aquesta relació, i des d’aleshores, a partir de les meves indagacions, l’arxiu ha augmentat en més de cinquanta mil imatges, potser úniques per copsar la ciutat durant aquest temps estrany.
Malgrat tot no vull anar pas per aquí. Quan acabo un article cerco les instantànies justes per a il·lustrar-lo, i com he d’ordenar les carpetes per carrers, una feina més aviat hercúlia, molts cops passo més hores cercant-les que escrivint els texts.
Una altra conseqüència d’això és sentir una insatisfacció per allò redactat, com si no hagués completat el trencaclosques, quelcom molt comprensible, doncs aquests no han de tancar-se, és més, la porta sempre ha de romandre oberta.
Aquesta setmana vaig tornar al lloc del crim, l’antiga urbanització de la Torre Vélez, amb la missió de fotografiar per a mi mateix. El meu pla matinal és força senzill. Prenc dos cafès, espavilo i surto al carrer amb una ruta tan sols delimitada pels espais a recórrer. Un cop fora de casa l’instint, o els peus, em condueixen allà on volen.
La visita a aquests dominis es desenvolupà de manera ben positiva. En primer lloc perquè quedaren coses al tinter, i en segon per tenir una major comprensió de l’entorn, a relacionar amb els propers per una lògica urbanitzadora de la zona, progressiva, però amb un apogeu inicial als anys vint. Així i tot, un paper pot informar-nos d’una data, sense significar que aquesta ocupi tot l’arc d’edificació al perímetre.
Aquí ho veiem amb molta claredat pels dos carrers menys rellevants del conjunt. Niça, de Cartagena a Castillejos, és un dels indrets més lletjos de tota la ciutat comtal. La culpa no és del chachachá, sinó dels seus horribles immobles del tardofranquisme, immunds des d’un vessant estètic i tan sols útils per alinear-se amb allò concebut amb anterioritat.
D’aquest tram de Castillejos, debut del seu descens, millor no parlar-ne, doncs en cas de no existir el nostre país fóra molt millor. En canvi, Josep Ciurana i Pere Costa, un salut als responsables de la comissió del nomenclàtor, sí que tenen aquest aroma de bellesa i cooperativisme, d’aire i silenci.
Abans de Josep Ciurana hi hagué altres propietaris d’aquests terrenys amb afany d’urbanitzar-los, i durant més d’un segle la seva pista es mostrà a través dels carrers de la Bona Sort i Sant Ciril. El 29 de juny de 1858, poc després de l’enderroc de les muralles, Josep Vilà de Casanovas presentà un projecte. El més substanciós d’aquest, més enllà de crear una quadrícula amb quatre travessies interiors, radica a l’al·lusió als forns de Can Veles, perquè així és com els camperols denominaven el lloc. Aquests enginys, arquetípics d’un Guinardó extint, seguien en funcionament quan prengué el relleu Josep Ciurana. Així surt esmentat a L’enciclopèdia dels barris de Barcelona. A un breu trobem el següent: “Josep Ciurana i Cabré, carrer de Girona 51, 1r. 2a., posseeix i administra, com pertanyent a la seva muller, Maria Costa, una propietat anomenada Torre Vélez, vulgarment dita Can Velas, immediata a l’Hotel Casanovas i a no gaire distancia de l’Hospital de Sant Pau, en la qual propietat hi ha diverses pedreres de pedra calcària a propòsit per a la construcció i el gravat, que avui explota pel seu compte. A la pedrera, el metre cúbic de pedra per a paredat, a 1,65 pessetes, i el de pedra grava per afermar, a 2,85. A peu de l’obra la pedra de construcció a 3,15 pessetes.”
El forn de calci d’en Ciurana es localitzava més o menys on avui a l’ingrés del túnel de la Rovira envers la rambla del Carmel. A més a més, la Vélez gaudia de les seves pedreres, bastant més amunt de la seva ubicació. Aquesta pot situar-se, sense gaires problemes, a l’actual Col·legí Abat Oliba-Spínola, ocupat amb anterioritat per la Maison d’Assistance Française.
Aquesta darrera referència apareix als mapes de la guia PICS de 1929. Deixo enrere la urbanització de la Torre Vélez i em planto a la plaça de la Font Castellana, ornada al seu centre per una instal·lació aquàtica amb un mosaic firmat el 1991 per l’escultora Madola, si bé la majoria l’atribueix, des de la ignorància de l’absència de pedagogia de proximitat, a Joan Miró.
Des del seu mateix centre intento comprendre l’allau de vies en confluència cap a un mateix punt. Mitjançant el planisferi de 1929 comprovo quelcom intuït. Durant aquells mesos el carrer de les Camèlies concloïa a l’altura de Sardenya. Qui sap si per això mateix Mercè Rodoreda comunicà a Joan Sales la seva decepció, doncs si bé l’homenatjà amb el títol d’una novel·la no el considerava pas maco per trobar-se, la carta data de 1963, en procés de profunda transformació.
Un bloc verd talla separa Camèlies amb Verge de Montserrat, aleshores ja batejada de mode unitari al seu recorregut, perquè cap a 1920 el seu tram del carrer Gènova a passeig de Maragall es dedicava a Dosrius. Al llarg d’aquells metres circulaven les canonades en direcció al gran dipòsit de la Companyia d’aigües, alfa i omega dels alentorns.
A aquest costat del meu horitzó s’hi afegeix una tercera possibilitat com a resposta mitjanant el carrer de Polònia. A principis dels anys vint del segle passat s’emprengué, amb resultats catastròfics, tant per durada com pel seu nul efecte de millora, la urbanització de les parcel·les de la masia de Can Baró, on tornarem les setmanes vinents. El 1919 pertanyien a la família Santpere, posseïdora d’una masia al costat del camp de l’Europa, a Sardenya amb ronda del Guinardó.
La urbanització de Can Baró seguí el procediment típic d’altres semblants. El 1923 La Vanguardia ens informa de la proposta per anomenar els seus carrers. El número 3 correspondria a Polònia, mentre la dos, al nord des de la meva posició, es digué fins a 1942 de José María Serrano, enllaçant-se gairebé fins al Carmel. Després de la guerra mantingué aquesta denominació a la seva part superior, anant pel seu interval entre pedreres el record a Tenerife, com encara es coneix, relluint a modo suo des dels anys seixanta pels dos monumentals monstres de la Cooperativa Gracienca d’Habitatge, nascuda el 1958 de la mà del Centro Moral e Instructivo, els Lluïsos i l’Orfeó del popular barri amb la intenció de pal·liar el dèficit habitacional. El Patronat barceloní de l’habitatge els hi conferí acomodament just on les pedreres, alçant-se sis blocs amb setze escales i tres-cents seixanta pisos, llestos per viure-hi el 1971.
Poc després alguns pisos del carrer Tenerife patirien esquerdes per culpa de les obres del maleït túnel de la Rovira, complint-se la profecia d’inhabitabilitat d’aquest pendent mig oblidada, perfecta per a barraques, com bé glossaren Huertas i Fabre al seu Tots els barris de Barcelona, un document imprescindible i ja insuficient, a renovar, com potser faig des d’aquestes pàgines.
Entre tantes opcions n’he d’escollir una, sentint-me com Alícia al país de les meravelles. El número 7 de la urbanització de Can Baró correspongué a Praga, ampliada als anys quaranta fins a filar un curiós passeig fins al camí de la Legua i un dels accessos a la Companyia d’Aigües al costat dels cavallets d’Alfons X. Tota investigació, almenys aquí, neix de petites obsessions, i mentre el vent em despentina avanço per Camèlies mentre ometo la Biblioteca Rodoreda, tan bona pel barri, pel reclam de la capital txeca. Aquest cop no aniré al pàrquing mític perquè rebutjava Rolls Royce, només m’apropo per a tenir un nou rumb per a esmicolar i orientar-vos.
Catalunya Plural, 2024 
