David Bondia és jurista, professor de dret i, des del 2015, president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Especialitzat en la promoció de drets i prevenció de la tortura, Bondia arriba a l’entrevista després de fer la seva visita sorpresa setmanal a una presó de Catalunya. Avui tocava Brians. Aquesta és una de les tasques que fa des de l’Institut de Drets Humans, institució que pretén canviar per la Sindicatura de Greuges de Barcelona. David Bondia es presenta a les eleccions a síndic de la capital catalana.
La llarga carrera de Bondia l’ha fet referent en l’àmbit de defensa dels drets humans i és per això que a finals de març va ser convidat com a expert independent a la comissió mixta per la Coordinació i Seguiment de l’Estratègia Espanyola per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Altrament coneguts com ‘Agenda 2030’, aquests objectius determinats per l’ONU pretenen marcar un punt al calendari per a millorar la garantia de drets bàsics al món. Ara bé, són aquests ODS garantia de més equitat i igualtat en un context mundial marcat per la crisi, la pandèmia i l’auge dels governs conservadors i partits d’extrema dreta?
Què en pensa dels ODS? Són objectius no vinculants que copsen l’agenda política, però sembla que no es tradueixen en millores
Tothom parla de l’agenda 2030, però el que hem de fer és transversalitzar els drets humans i enfortir la democràcia. No com la planteja la classe política, sinó una democràcia com a sistema de valors, que apliqui a totes les persones que estan a un territori. Per això, més que els ODS, crec que l’important són les fites que plantegen, que no és una altra cosa que enfortir els drets humans. Aquestes fites sí que són vinculants. Qui obvia els ODS dient que no són vinculants és perquè pretén desvirtuar-los.
Diu que s’ha de garantir els drets de tothom. Durant la pandèmia es va popularitzar el mantra de no deixar ningú enrere, però sembla que no està sent així.
Evidentment. Si et quedes amb els ODS i uns objectius molt generals obvies gent. Quan es diu que no s’ha de deixar ningú enrere, aquest ‘ningú’ hauria de comprendre totes les persones sota la jurisdicció. I això són les nacionals i les estrangeres, regulars o irregulars. S’han aplicat bones mesures, però és una barbaritat que una persona migrada en situació irregular, que pateix una situació de crisi brutal, no pugui accedir a l’Ingrés Mínim Vital, per exemple. O a la sanitat pública.
Quan es diu que no s’ha de deixar ningú enrere, aquest ‘ningú’ hauria de comprendre totes les persones sota la jurisdicció. I això són les nacionals i les estrangeres, regulars o irregulars
A la seva intervenció al Congreso va fer 11 recomanacions. Creu que seran seguides?
No ho sé. Però com a mínim les van escoltar. Els polítics estan molt acostumats a parlar ells i no escoltar ningú. Jo només vaig dir coses que eren de pura lògica. Vaig demanar educació en valors de drets humans i intercultural. Vaig plantejar canviar el discurs catastrofista i d’híper seguretat que hem vist en pandèmia per un discurs que respecti els drets humans. Són recomanacions senzilles, però no se les han arribat a plantejar.
La gestió de la pandèmia, de vegades, peca de ser curtterminista. Quines conseqüències tindrà al llarg terme?
Hem tractat aquesta crisi com una crisi sanitària, però hem de treballar per revertir la crisi social. La recuperació no pot passar només per l’economia. Hi ha sectors sencers que s’han quedat al carrer, sense res. I és que les violacions de drets humans no són només per acció, sinó també per omissió. Vaig començar la intervenció al Congreso definint què eren els drets humans fa un any. Aquests drets no han canviat, perquè són les necessitats bàsiques inherents a les persones, que han de ser cobertes. Són exactament les mateixes que fa un any, amb la diferència que la pandèmia ens ha posat més en evidència les greus conseqüències que tenen els desnonaments, les cues de la fam o la dependència econòmica.
El cas dels desnonaments és bastant paradigmàtic. Se’ns diu que hi ha una moratòria, però hi ha desnonaments cada dia.
Les declaracions polítiques respecte al dret a l’habitatge han estat molt lamentables. El tractem com una mercaderia quan és un dret que està a la Constitució. Un habitatge digne, independentment que sigui de propietat o de lloguer, és un dret humà, no un bé de mercat. Si hi ha un dret, hi ha una obligació de l’administració.
El dret a l’habitatge digne, com diu, està recollit a la Constitució, però no es compleix. De què serveix crear garanties legals, doncs?
Una altra de les propostes que vaig fer va ser la de reformar la Constitució. Hi ha una diferència entre dret fonamental i principi rector. Els darrers només informen els poders públics, però no generen drets per si mateixos. L’habitatge és considerat com a principi rector. No està equiparat a la resta de drets i, per això, els poders públics se senten legitimats per tractar-lo com a mercaderia.
Hem de reformar la Constitució independentment de si n’estem preparats
Creu que estem preparats per a reformar la Constitució?
No ens en queda una altra. Tenim una Constitució fruit de la visió dels anys 70, quan es vetllava pels drets individuals de les persones per sobre dels del col·lectiu i no: la salut, l’habitatge, les prestacions socials són qüestions col·lectives. Hem de reformar la Constitució independentment de si n’estem preparats.
Però es podrà arribar a enteses en matèria de drets fonamentals? Torno al Congreso: Vox va respondre-li que els ODS són un dictat de l’ONU pensant en els drets humans que necessiten els països menys desenvolupats i que Espanya ja està prou avançada. Que ja té una educació equitativa i ha assolit la igualtat de gènere. Com es treballa en drets humans amb partits que no veuen que hi hagi necessitat?
Des del debat. A Vox se l’ha de contestar i no podem no fer-ho perquè, ens agradi o no, són a les institucions. Tenen discursos negacionistes que pretenen crear dos tipus d’estat: un que és protector cap als seus, i un altre que depreda la resta. Diuen que la igualtat de les dones ja s’ha assolit, però no és això el que ens diuen els informes que ens parlen de la feminització de la pobresa. Vénen amb dades manipulades que acaben sortint als mitjans.
No hem de tenir por de rebatre’ls perquè si han entrat a les institucions és perquè no hem sabut, com a societat i classe política, aturar el seu discurs. Tenen un missatge simplista que convenç aquells qui han perdut l’esperança. A més, cal destacar que el discurs polític a casa nostra ha baixat molt de nivell. Crec que els qui no contesten Vox als debats és perquè, potser, no tenen la capacitat de fer-ho.
A Vox se l’ha de contestar i no podem no fer-ho perquè, ens agradi o no, són a les institucions
La imatge de diputats aixecant-se quan intervé VOX ja l’hem vist diverses vegades i la vam veure quan es va votar la investidura de Pere Aragonés. Què en pensa?
No ho veig bé. Sé que vaig en contra del que pensen molts col·lectius antifeixistes perquè ja vaig manifestar aquesta opinió fa dos anys al Parlament i em van caure esbroncades per tot arreu. A Cómo conversar con un fascista, la Marcia Tiburi assegura que si no els rebatem amb arguments, el populisme no deixarà de captar gent. VOX va tenir la foto que volia aquell dia. I això ja ho hem perdut.
Fa una estona parlava de violació de drets humans per omissió. Això ens fa pensar, potser, en guerres o conflictes armats, però, a casa nostra, quins drets es violen per omissió?
La no correcció de desigualtats és omissió. Barcelona és una ciutat pobra? No, és una ciutat amb pobres i mala distribució de la riquesa. A Barcelona l’esperança de vida pot variar en 8 anys depenent del barri. Que determinats col·lectius no puguin accedir a prestacions, que els parcs no estiguin adaptats a infants amb diversitat funcional… Això són violacions de drets. Poc visibles, però violacions. L’administració local té l’obligació de garantir drets a tota la ciutadania, no només d’exercir competències.
En aquesta línia: fa cinc anys es va presentar a les eleccions de la Sindicatura de Greuges de Barcelona. Enguany hi torna.
Amb les mateixes idees de fa cinc anys. És una institució important, amb moltes potencialitats que no s’han explorat encara i que és totalment desconeguda per part de la ciutadania.
Per què creu que la ciutadania de Barcelona no coneix la seva Sindicatura?
Perquè ja va bé. És una figura que vigila l’administració: rep les queixes de la ciutadania, però també hauria de ser capaç de percebre els neguits socials i fer propostes per millorar els serveis de l’Ajuntament. L’administració no ha de veure la Sindicatura com un enemic, sinó com un actor que pot ajudar a construir. Però per poder-ho fer, ha de ser una Sindicatura amb experiència, a peu de carrer i compromesa amb els drets humans de proximitat. No pot aterrar un síndic que no sàpiga com funcioni la Sindicatura local i que no conegui el teixit social i empresarial.
Conèixer la ciutat és imprescindible per donar bones respostes i bones recomanacions a l’administració. En aquesta línia, jo aposto per la interseccionalitat. Estem encaparrats a fer receptes úniques, però si la gent no és igual, la solució als seus problemes tampoc pot ser-ho. Més enllà de fer complir un dret o aplicar una llei, hem de fer-ho amb equitat. No s’ha de tractar igual tothom, sinó que s’ha de dibuixar una recepta única per cadascú, d’acord a la seva situació i vulnerabilitats, per a eliminar les desigualtats. I per a fer possible això, cal posar un jurista de síndic!
No s’ha de tractar igual tothom, sinó que s’ha de dibuixar una recepta única per cadascú, d’acord a la seva situació i vulnerabilitats
Sobre la metodologia de vot a la Sindicatura. Hi haurà un procés obert de vot per a la ciutadania, però el resultat només serà consultiu. Al final, els qui decidiran seran els i les regidores de l’Ajuntament. No sembla una metodologia gaire transparent per a la presidència d’un òrgan fiscalitzador i independent. Què li sembla?
Complicadíssim. Si els vots només són orientatius, però no vinculants, per què ho fem? I a més, hem de pensar com es vota, perquè estem deixant fora molta gent. Votaran les persones que estiguin donades d’alta a la plataforma Decidim. Un cop posis l’adreça d’empadronament, rebràs un codi amb el qual podràs votar. És molt complex i s’han de tenir moltes ganes de votar. I després perquè aquests vots només siguin consultius. Si juguem a fer un procés participatiu, hauria de guanyar qui surti d’aquests vots. Això és vendre falsa participació, sense vinculació real. Treus l’empoderament a la ciutadania.
Seguint amb la independència de la Sindicatura. Hi ha candidats clarament vinculats a partits i a vostè mateix se’l va relacionar amb Barcelona en Comú les eleccions passades.
És cert, però crec que ja està clar que no ho sóc. Cadascú té les seves idees i allò personal és polític. No negaré que m’he posicionat amb el 155 o que he estat a congressos amb en David Fernández; entenc la necessitat d’objectivitat quan parlem d’un càrrec així, però una cosa és prendre un posicionament o tenir afinitats polítiques i una altra estar vinculat clarament a un partit, ser-ne militant o haver tingut un càrrec públic. Pots conèixer molt bé l’administració, però pots no tenir ni idea de com fiscalitzar-la.
Si avui fos síndic, què faria?
Controlar no només l’administració sinó tot allò que depengui de fons municipals. No quedar-nos només en l’àmbit de la casa gran i fer seguiment de moltes qüestions que no s’han tocat durant els 15 anys de vida de la Sindicatura. També crearia grups de treball transversals en què la gent jove no només estigui allà on es parli de joventut; en què el col·lectiu gitano no estigui només on es parli de gitanisme. Els joves, la gent gran, les dones o les persones migrades han d’estar a tot arreu, aprofitant tot el teixit social que tenim a Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
