Fa dies que sento a dir que “ja n’hi ha prou de posar la vida al centre” com a argument estrella per reclamar que afluixin les mesures restrictives de la pandèmia. Per més que ho intento, no aconsegueixo recordar en quin moment de l’últim any s’ha posat la vida al centre. A no ser que estiguem parlant de posar la vida de les persones de classe alta amb segona residència al centre. Llavors sí. Chapeau, Procicat. Qué onda amb les vides de la resta?
Posar la vida al centre va més enllà de mantenir a la gent en marxa, funcionant com robots, de casa a la feina i de la feina a casa (els que en tenen). No és anar a mínims, sinó apostar per una màxima: el dret de totes les persones a tenir una vida digna. Posar la vida al centre seria, per exemple, aturar els desnonaments. Tenir en compte la salut mental de les persones abans de jugar a la ruleta de les mesures absurdes. Posar tones ingents de recursos en Sanitat i obrir el reg automàtic de les ajudes per frenar l’impacte de la pandèmia. Col·locar la vida al centre és la base de l’economia feminista i consisteix a prioritzar el benestar de les persones davant la productivitat i la lògica capitalista; que és, casualment, tot el contrari del que s’ha estat fent des del Govern.
Amb l’excusa de la pandèmia s’estan vulnerant drets i llibertats fonamentals, i a sobre hi ha qui fa veure que això és posar la vida al centre. No cola. S’ha de ser molt bàsic per entendre la vida de manera literal, com a contrari de mort. Posar la vida al centre i respectar els drets de les persones no són conceptes oposats i excloents, impossibles de combinar. Són, senzillament, sinònims; i l’única sortida vàlida perquè ningú no es quedi enrere.
Catalunya Plural, 2024 
