Engels, influït per l’experiència concreta de la Comuna i per un coneixement més aprofundit de la veritable història de la primera revolució francesa que el que posseïa a finals dels anys quaranta, va revisar aquesta visió de la república única i indivisible. A la reedició de la Memòria de la Lliga dels comunistes de març de 1850 publicada 35 anys més tard, deia: “Cal recordar avui que aquest passatge es basa en un malentès. En aquell moment s’admetia – gràcies als falsaris bonapartistes i liberals de la història – que la màquina administrativa centralitzada francesa havia estat introduïda per la gran Revolució i manejada destacadament per la Convenció com una arma indispensable i decisiva per vèncer la reacció realista i federalista i a l’enemic exterior. Però avui se sap que durant tota la revolució, fins al 18 Brumari,(2) l’administració total del departament, del districte i dels municipis es componia d’autoritats elegides pels administrats mateixos els qui, en el marc de les lleis generals de l’estat, tenien una llibertat completa; que aquesta administració autònoma provincial i local, de manera semblant a com succeïa a Amèrica, es va convertir precisament en la palanca més poderosa de la revolució, fins al punt que Napoleó, immediatament després del seu cop d’estat del 18 brumari, s’afanya a reemplaçar-la pel règim prefectorial encara en vigor en els nostres dies i que va ser per tant, des del principi, un instrument de la reacció. Però, en tant que l’autonomia local i provincial no s’oposen a la centralització política nacional, no es pot confondre amb l’egoisme cantonal i comunal que ens ofereix Suïssa i que els republicans federals d’Alemanya del sud volien establir com a regla a Alemanya l’any 1849”.(3)
L’any 1891 en seva la Crítica al programa d’Erfurt, Engels reblarà el mateix clau: “Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la present República francesa, que no és altra cosa que l’Imperi sense emperador fundat l’any 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada comuna, posseïen la seva completa autonomia administrativa, segons el model nord-americà, i això ho hem de tenir també nosaltres. Nord-Amèrica i la primera república francesa ens han mostrat i provat com s’ha d’organitzar aquesta autonomia”.(4)
La idea de la república una i indivisible té a veure amb la idea republicana que la sobirania nacional-popular és indivisible. Es tracta d’un principi republicà bàsic. També ho és que la sobirania nacional-popular, única i indivisible, l’exerceix el poble des de les comunes(5) i que l’única possibilitat que la forma “república democràtica” pugui tenir un contingut de classe emancipatori és que estigui despullada de la burocràcia connatural al centralisme. En cas de no destruir el centralisme en la república democràtica hi romandria el classisme, la dominació, l’opressió i l’alienació. Tard o d’hora es reproduiria la divisió entre governants i governats.
Estem davant d’un canvi radical de visió sobre la funció del centralisme en el procés d’emancipació social. Per als vells Marx i Engels carregats amb la motxilla de tota una vida militant i de reflexió constant sobre la revolució, la destrucció de la burocràcia i del centralisme és una condició sense la qual la república democràtica no podria obrir el camí al socialisme. Fins i tot es pot afirmar que prefereixen la forma república comunal a la forma república democràtica. No hi ha espai per a exposar això en aquesta seu.
L’experiència del socialisme del segle XX ens mostra l’enorme actualitat d’aquestes posicions dels vells Marx i Engels, que foren ocultades i negligides pels adoradors de l’estat centralista.
Referències:
- Malentès compartit, malauradament per aquella part de l’esquerra que prefereix Tocqueville a Marx.
- 9 de novembre de 1799.
- Veure el comentari de Jacques Texier, ob.cit.
- Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de 1891, Obres escollides en tres toms, ob. cit., p. 458.
- Aquest fou un dels debats centrals entre girondins i montagnards durant el debat constitucional de 1793. Veure, per exemple: Saint Just, La libertad pasó como una tormenta, edició a càrrec de Carlos Valmaseda, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2006.
Catalunya Plural, 2024 
