Ricardo Rivero Ortega, Universidad de Salamanca; Antonio Arroyo Gil, Universidad Autónoma de Madrid; Ignacio Álvarez Rodríguez, Universidad Complutense de Madrid; Ignacio Villaverde, Universidad de Oviedo; Josefa Cantero Martínez, Universidad de Castilla-La Mancha; Naiara Arriola Echaniz, Universidad de Deusto; Octavio Salazar Benítez, Universidad de Córdoba; Roberto Blanco Valdés, Universidade de Santiago de Compostela; Teresa Martínez Díaz, Universidad Nebrija y Victoria Rodríguez-Blanco, Universidad Miguel Hernández
“Altres democràcies han intervingut sense activar estats d’excepció”
Catedràtic de Dret Administratiu i rector de la Universitat de Salamanca
Recórrer a l’estat d’alarma cada vegada que es produeixi una circumstància com la viscuda al llarg de l’últim any no és, al meu entendre, la millor de les opcions legals, excepte en aquells casos en què estigui totalment justificada una limitació general de drets fonamentals. Altres democràcies desenvolupades han intervingut amb títols que preveu la seva legislació sanitària, sense activar estats d’excepció.
Sobre el debat al voltant del marc legal més adequat després de la fi de l’estat d’alarma, algunes modificacions en la legislació bàsica de salut pública (en la seva versió de llei orgànica i de llei ordinària) dotarien de majors capacitats a les autoritats sanitàries per acotar intervencions puntuals.
“Hauria estat convenient que s’hagués reformat la legislació sanitària actual o aprovat una nova”
Professora de Constitució espanyola de la Universitat Nebrija
L’estat d’alarma, amb el degut control parlamentari, és el millor instrument legal per fer front a la pandèmia. La llei orgànica que el regula esmenta com a pressupost les crisis sanitàries produïdes per epidèmies, i permet acordar mesures restrictives de la circulació en hores i llocs determinats. Però no hem d’oblidar que es tracta d’una mesura excepcional i que tant les mesures a adoptar com la durada de la mateixa seran “les estrictament indispensables”.
Hauria estat convenient que, al llarg d’aquest temps, el Parlament hagués reformat la legislació sanitària actual o aprovat una nova capaç de donar resposta a la situació que vivim.
Sense estat d’alarma, i sense haver-se realitzat aquesta adaptació legislativa, comptem en el nostre ordenament amb la Llei Orgànica 3/1986 de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública. Aquesta norma permet a les autoritats sanitàries adoptar mesures de control i prevenció quan ho exigeixin raons sanitàries d’urgència o necessitat, però delimitades a un radi d’acció immediat al focus de transmissió.
Per tant, la legislació ordinària podria resultar insuficient en cas que l’evolució de la pandèmia, a partir del 9 de maig, no millori substancialment i segueixin sent necessaris els tocs de queda i confinaments perimetrals.
“L’aparell legislatiu no està preparat per afrontar la gestió d’una situació com la que vivim”
Catedràtic de Dret Constitucional i rector de la Universitat d’Oviedo
La pandèmia ha posat de manifest la relativa ineficiència d’algunes eines jurídiques, en bona mesura perquè s’havien dissenyat en la convicció que mai s’anaven a utilitzar. És el cas dels estats de crisi de l’article 116 CE, i en el que ara ens ocupa, l’estat d’alarma. L’eina ha estat útil, el problema està en què l’aparell legislatiu no està preparat per afrontar la gestió ordinària d’una situació com la que vivim.
L’estat d’alarma, com la resta d’estats de crisi, serveixen per al que serveixen. Són una resposta immediata, àgil i temporal (molt temporal) a una circumstància extraordinària, imprevista i extremadament greu, com la covid-19. No obstant això, el temps que es va guanyar amb les successives declaracions de l’estat d’alarma no es va aprofitar per escometre les necessàries reformes legislatives que dotaren al nostre sistema sanitari d’instruments de reacció i acció davant episodis com el que estem vivint.
Tampoc és, al meu parer, necessari introduir grans canvis, perquè el sistema preveu respostes a situacions d’emergència sanitària. Però no són suficients, com ha demostrat el discórrer de la pandèmia. Bé estaria aprofitar l’experiència precisament per aprendre d’ella i introduir aquestes modificacions que donessin al sistema sanitari instruments àgils perquè no torni a passar l’impensable.
“Les comunitats autònomes tenen legislació suficient per aplicar mesures restrictives puntuals”
Professora de Ciència Política de la Universitat Miguel Hernández
El primer que caldria preguntar-se és si amb el procés de vacunació general contra la covid-19, té sentit seguir plantejant restriccions de drets fonamentals. En un Estat democràtic de dret han d’estar completament justificades, aplicades de forma puntual i ajustades al criteri de la proporcionalitat entre el bé que es persegueix i la mesura que s’aplica.
En qualsevol cas, el marc jurídic apropiat legalment per implementar mesures restrictives és l’estat d’alarma, decretat pel Govern a l’empara de l’article 116 de la Constitució espanyola. Aquest pot aplicar-lo de manera territorial, per a una comunitat autònoma, per exemple, si hi hagués una situació sanitària urgent que ho necessités.
Les comunitats autònomes, a l’empara de la crisi de la covid-19, tenen legislació suficient per aplicar certes mesures restrictives sempre que siguin puntuals, es justifiqui la proporcionalitat i siguin ratificades pels tribunals de justícia.
Adoptar mesures limitatives de drets fonamentals a la lleugera, sense informes justificatius i amb durada indeterminada és buidar de contingut l’Estat constitucional.
“Sembla aconsellable acordar noves pròrrogues de l’estat d’alarma de 15 dies en 15 dies”
Professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Madrid
Malgrat el progrés del procés de vacunació, sembla que encara queden per davant diverses setmanes o, fins i tot, mesos perquè puguem controlar la pandèmia de covid-19. És possible, per això, que les mesures de confinament perimetral i el toc de queda continuïn sent necessàries.
Davant la limitació de drets fonamentals que suposen, només poden ser adoptades si tenen cobertura constitucional i legal suficients. Per tant, és dubtós que fuera de l’estat d’alarma les comunitats autònomes puguin adoptar-les de manera generalitzada. En tot cas, d’acceptar-se tal possibilitat, les dites mesures adoptades per les autoritats autonòmiques haurien de ser ratificades per decisió judicial (de Tribunal Superior de Justícia corresponent).
En virtut de totes aquestes raons, i donada la situació en què previsiblement ens trobarem encara el 10 de maig, sembla aconsellable acordar una nova pròrroga de l’estat d’alarma (de 15 dies en 15 dies, com es dedueix de la Constitució).
En el futur, hauria de reformar-se la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, per concretar el contingut i abast de les mesures limitatives de drets fonamentals que puguin adoptar les comunitats autònomes. Només així podran complir amb els principis de seguretat jurídica i de legalitat. Argument aquest, per cert, que també podríem predicar de la Llei Orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge, ja que, pel que fa a l’estat d’alarma, es mostra igualment poc precisa.
“L’eficàcia de qualsevol mesura que s’adopti quedarà supeditada a la seva autorització judicial”
Professora de Dret Administratiu de la Universitat de Castella-la Manxa
Al meu entendre, a falta d’una nova regulació sobre la matèria, el millor instrument per contenir la pandèmia és l’estat d’alarma. Permet a les autoritats sanitàries adoptar de manera immediata -i amb certa dosi de seguretat jurídica- totes o algunes de les mesures limitatives de drets fonamentals que ara conté el Reial Decret 926/2020, de 25 d’octubre, pel qual es declara l’estat d’alarma per contenir la propagació d’infeccions causades pel SARS-CoV-2.
El fet que decaigui l’estat d’alarma no vol dir que quedem desemparats ni que els nostres poders públics no puguin adoptar mesures per lluitar contra la pandèmia. Ara bé, el marc jurídic es torna molt més complex i insegur perquè desapareix aquesta caixa d’eines o instruments d’intervenció per a les comunitats i perquè l’eficàcia de qualsevol mesura que s’adopti queda supeditada a la prèvia autorització o ratificació judicial.
Les comunitats autònomes disposen de diverses eines que poden ser usades per a contenir una pandèmia, però no permeten limitar drets fonamentals. Per adoptar mesures tan estrictes, les autoritats sanitàries de les comunitats autònomes hauran d’aplicar el marc jurídic establert en la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, que és molt vague i imprecís.
Al meu parer, caldria repensar amb calma tota aquesta matèria i introduir més dosis de seguretat jurídica. Una possible solució passaria per reformar mitjançant una llei orgànica l’estat d’alarma i la Llei de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública per regular en aquesta última les situacions d’emergència sanitària, esqueixant les pandèmies de l’estat d’alarma.
“Sense estat d’alarma les autoritats sanitàries poden adoptar mesures per lluitar contra la pandèmia”
Professor de Dret Constitucional de la Universitat Complutense de Madrid
No és erroni afirmar que l’estat d’alarma podria prorrogar-se. L’article 116 de la Constitució no estableix cap tipus de prohibició al respecte. Atenent a l’evolució del pla de vacunació i com progressa en la població, veurem si segueix sent necessari. En qualsevol cas, ha de complir amb els requisits constitucionals pertinents. El Govern no pot declarar-se més enllà de quinze dies i ha de comunicar i obtenir autorització expressa del Congrés dels Diputats, que podria negar-se.
No obstant això, recordem que l’estat d’alarma és un instrument a la caixa d’eines constitucional, i no és qualsevol eina. Ni el Govern nacional ni els governs autonòmics poden limitar els drets fonamentals, ni el de llibertat de moviment ni cap altre, llevat de situacions molt excepcionals. Que hàgim hagut de patir restriccions per lluitar contra la pandèmia no vol dir que vagin a quedar-se per sempre entre nosaltres.
L’informe del Consell d’Estat de 22 de març de 2021 estipula que el fet que no hi hagi estat d’alarma en vigor no és sinònim que les autoritats sanitàries deixin d’acordar i adoptar les mesures que considerin oportunes per lluitar contra la pandèmia, a l’empara de la legislació sanitària vigent.
“No tenim un altre instrument jurídic que prevegi la limitació o suspensió de drets fonamentals”
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Còrdova
L’estat d’alarma és un dels estats excepcionals que preveu la Constitució com a mecanisme per, davant de situacions d’anormalitat com pot ser una pandèmia, i amb els deguts controls democràtics, puguin, entre altres mesures, limitar drets fonamentals. La seva regulació de mínims ha permès anar articulant en funció de les circumstàncies de cada moment i deixant un marge d’actuació als diferents territoris.
Fora dels estats excepcionals previstos per la Constitució en el seu art. 55, regulats al seu torn per la Llei Orgànica 4/1981 dels estats d’alarma, excepció i setge, no tenim altre instrument jurídic que prevegi la limitació o suspensió de drets fonamentals, com ho és la llibertat de moviments.
Podria haver-se previst algun tipus de limitació en una reforma de la llei de salut pública, cosa que lamentablement no s’ha fet en aquests mesos. Ara, si es deixa en mans de cada administració territorial, és previsible que s’acabin judicialitzant tots els conflictes que puguin generar mesures limitadores de drets fonamentals sense un suport legal suficient i, per tant, de dubtosa constitucionalitat.
“El legislador hauria d’haver previst una reforma que aportés més seguretat jurídica a aquesta situació”
Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Deusto
L’estat d’alarma constitueix una figura d’excepcionalitat en el nostre ordenament jurídic i, per tant, no ha estat formulat per mantenir-se indeterminadament en el temps. La limitació de drets fonamentals i llibertats públiques ha de reduir-se en àmbit i espai d’explicació a l’estrictament necessari (criteris epidemiològics, en aquest cas).
Encara que sigui més tediós per a la classe política, s’han de justificar i individualitzar les limitacions de drets el més possible per aplicar potser ja no l’estat d’alarma, sinó la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de salut Pública.
Finalment, el legislador hauria d’haver previst una reforma tant de la Llei dels Estats d’alarma, excepció i setge com de la Llei de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública que aportés més seguretat jurídica a aquesta situació.
“És un caos jurídic i polític que podria i s’hauria d’haver evitat”
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Santiago de Compostel·la
La modificació de la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública o la redacció d’una nova llei per fer front a la pandèmia podrien haver permès adoptar moltes mesures limitadores dels drets sense necessitat de recórrer a la declaració durant períodes llarguíssims de l’estat d’alarma.
La decisió de no prorrogar l’estat d’alarma significarà la desaparició de la base jurídica que fins ara ha permès la suspensió de drets com el de lliure circulació. Les comunitats autònomes, autèntiques gestores de la lluita contra la covid-19, queden abocades a adoptar mesures limitadores o suspensives dels drets, en el cas que les considerin necessàries, sense cobertura legal i per tant subjectes en última instància a l’autorització judicial.
En suma, un caos jurídic i polític que podria i s’hauria d’haver evitat per mitjà de l’acció legislativa de les Corts Generals, que el Govern va prometre impulsar el juny passat i per la qual encara estem esperant.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
