Va substituir en la direcció del diari a José Antich, que li havia donat un gir favorable al moviment independentista. Carol va recentrar el diari del Grup Godó des d’un despatx que sempre va voler que tingués la porta oberta. Això no vol dir que del seu pas per aquell camarot no en quedin secrets que encara no pot o no vol explicar. Al llibre, però, n’explica un grapat.
Com és que no ho hem vist “El camarot del capità” entre els llibres més venuts de sant Jordi? S’ho mereixia
No hi ha dades encara. Va sortir el 7 d’abril i el dia abans de sant Jordi era el cinquè llibre de ‘no ficció’ més venut, quan jo encara no havia fet pràcticament promoció. Vull veure les dades finals. El matí de sant Jordi ja et diuen quins seran els llibres venuts quan el més calent encara és a l’aigüera. La meva percepció en funció del que vaig signar i estic signant és que aquest llibre s’ha venut molt. D’aquí a un mes sabrem les xifres reals.
Com li va deixar el despatx José Antich? Què s’hi va trobar?
Va costar una mica entrar al despatx perquè ell tenia moltes coses, material, llibres… Jo em vaig comprometre que el dia 1 de març del 2020, que era el dia en què jo deixava formalment de ser director, el despatx estaria buit. I ho vaig complir tot i que vaig deixar alguns llibres que no em cabien enlloc. M’hi vaig trobar un ficus que estava molt poc cuidat. I una caixa forta. Ell hi tenia papers, documents, algun diner. Jo mai no la vaig fer servir. David Jiménez, en el seu llibre ‘El director’ diu que el despatx del director és un dels grans espais de poder que hi ha en un país. La premsa no té la influència que tenia. Continua sent un espai de poder, però no se l’ha de mitificar. Quan algú entra al despatx del director el mira amb curiositat, com si allà hi hagués secrets que la gent es pensa que atresoren els periodistes, però jo crec que el bon periodista quan té un secret el vehicula al diari i si no el pot explicar no serveix per res; potser per les seves memòries. Com a director, les coses que podíem explicar, les explicàvem. No les guardàvem a cap caixa forta.
Què va portar al seu despatx?
Vaig decidir que cada dilluns posaríem un ram de flors. M’agrada sentir-me acompanyat per la vida i les flors representen la metàfora de la vida. Em vaig portar el meu cartell de Kennedy, una foto de Marilyn, quatre llibres i els gadgets amb els que em sento a gust. Els despatxos reflecteixen molt la personalitat de qui els ocupa. Quan ocupes circumstancialment un despatx que no és el teu està bé que reflecteixi la manera que tens d’entendre la vida i el món. Kennedy és un dels grans mites del segle XX. És l’home que interpreta que per guanyar una campanya electoral es necessiten els mitjans de comunicació de massa. És el primer que descobreix que el seu encant personal posat a la televisió li dona un plus i gràcies a això, segurament, va derrotar Nixon. Va entendre que s’ha de tenir missatge, discurs i relat. M’interessa molt com a personatge. Hi va estar poc i no va ser el millor dels presidents, però tenia molt carisma i una capacitat brutal per adreçar-se al personal. La foto de la Marilyn la vaig comprar a Manhattan i té un punt d’encant. Els mites han de morir joves. Aquesta mirada entre ingenuïtat i maldat que tenia és una bona metàfora del periodisme, que ha de conjuminar bé un punt de falsa ingenuïtat i de petita malícia.
Diu que la porta del seu despatx estava sempre oberta. Això té els seus perills
El despatx del director de La Vanguardia està a la redacció. La redacció està als pisos sisè i setè i el despatx del director és al setè. En uns moments difícils del periodisme, quan difícilment pots augmentar els salaris o donar massa satisfaccions als redactors, et toca estar a prop d’ells i donar-los empatia, proximitat. Quan vaig entrar de director es feia una votació que no compromet l’empresa però que et pot deixar en una mala situació. A mi em va votar el 85% o el 86% de la gent i en el moment d’anar-me’n em van fer una festa d’aquestes secretes en què hi havia pràcticament tota la redacció. El carinyu que vaig rebre s’assembla molt al que vaig intentar donar. He intentat ser un director proper a la gent i m’han vist com un company seu més a qui, en un moment donat, li toca ocupar aquesta posició en un temps difícil del país. Quan la porta està oberta també hi havia qui entrava a fer un cafè, aprofitant que jo tenia cafetera. Això dona una mica el to del que vol ser el director; si vol posar-se un esglaó més amunt o vol situar-se al mateix nivell que els altres. És veritat que has de marcar distàncies i que hi ha coses a les quals no hi pot accedir tothom, però des del punt de vista de la relació personal m’encantava donar voltes per la redacció i escoltar la gent. Si no escoltes la gent al final no saps amb qui treballes. Em vaig adonar que la redacció de La Vanguardia s’assembla bastant a la societat catalana, la qual cosa vol dir que hi ha gent indepe i gent no indepe i que la mateixa setmana que un alt càrrec de la vicepresidència del govern espanyol em deia que l’1 d’octubre no hi hauria urnes resulta que a la meva secretària de llavors l’escollien com a suplent per amagar-ne algunes. Una redacció com la de La Vanguardia és un retrat del que és sociològicament el país. Això t’obliga a intentar entendre les raons de l’altre. La missió que a mi m’encomana l’editor és tornar a posar La Vanguardia al carril de la centralitat i ho faig sense insultar, ni renyar.
La missió que m’encomana l’editor és tornar a posar La Vanguardia al carril de la centralitat i ho faig sense insultar, ni renyar
I li toca viure des del despatx els temps més tensos del procés
El 9 de novembre és evident que el govern d’Espanya tolera la consulta. Aquella mateixa setmana li vaig preguntar a Soraya Sáenz de Santamaria què farien i ella es va encongir d’espatlles, com dient que no podien fer res. Aquell cop, però, se senten enganyats. Els van dir que no en farien un ús polític perquè, de fet, convocaven Òmnium i l’ANC, però al final se senten enganyats quan i convoquen els corresponsals estrangers i surt la vicepresidenta del govern català i en fa una lectura política. No volen que els torni a passar el mateix, però l’1 d’octubre no es pot gestionar pitjor. Les imatges de la premsa l’endemà són les que són i, fins i tot, el mateix Rei es queda perplex. La premsa internacional no és que sentís una especial simpatia per l’independentisme, però davant la violència bastant gratuïta de la jornada tots els editorials assenyalen que la gestió va ser un fracàs pel govern d’Espanya. Per això, el Rei té la necessitat de sortir per marcar dues coses: el territori democràtic i enviar un missatge més enllà. Surt, parla i a partir que ho fa comencen a arribar a la Sarsuela missatges del president de la República francesa, de la cancelleria alemanya, del rei del Marroc, sobretot d’Europa i els països més propers d’Espanya posant-se al costat del govern espanyol davant els independentistes. Intenta rescatar una certa imatge d’Espanya, però fa un discurs poc empàtic, portes endins de Catalunya. Li va faltar una apel·lació al diàleg dient que de la mateixa manera que hem sabut anar de la mà els catalans i la resta dels espanyols en altres moments i hem pogut mostrar-nos al món com una realitat potent estic convençut que ho tornarem a poder fer.
Li ha pogut comentar personalment aquesta reflexió
Alguna cosa li he pogut dir.
I ho explicarà en un altre llibre
Són converses on no pots trencar l’off the record. Potser amb la distància i el temps.
El moment més memorable d’aquests anys com a director és el vespre nit en què Carles Puigdemont havia de decidir si convocava eleccions al Parlament o proclamava la independència de Catalunya?
Hi ha dos dies: l’1 d’octubre i el 27 d’octubre. L’1 d’octubre es veia que allò no aniria bé. Un grup d’amics sopem aquell vespre. Sergi Pàmies, que sempre t’ajuda a reflexionar i a posar un punt de pau a les coses, Lola García, Miquel Molina… Plantegem com ho havíem d’enfocar. Hi havia un punt de preocupació i de tristesa, que ens havíem posat en un laberint del qual seria molt difícil sortir-ne. El d’aquell dia és un dels diaris més difícils de fer. És un diari complicat, que titulem de forma molt informativa: “El govern d’Espanya reprimeix l’1 d’octubre”. I posem una imatge a cinc columnes de policies estomacant i enduent-se a dos manifestants a les portes d’un col·legi. És molt semblant a les portades que van fer The New York Times, Die Zeitung o Le Monde. Són dies complicats perquè diguis el que diguis una part dels lectors no entendrà el que vol dir el diari i com ho diu. El 27 d’octubre, la declaració d’independència queda superada per un fet que ve després, que és que se suspèn l’autonomia. La notícia que publiquem el dia 28 és que Catalunya es queda sense autonomia, per la qual havíem lluitat d’una forma transversal i total. Acabàvem de perdre la capacitat d’actuar de les nostres institucions. Aquella declaració tampoc s’entén. No es publica mai al DOGC. És aquella imatge d’un funcionari de la Generalitat que és el que ha de posar el llapis de memòria al DOGC, que al final aconsegueix entrar al Parlament per assistir a la sessió on es fa la declaració i quan torna al Palau de la Generalitat ningú el crida perquè el posi a l’ordinador i comencin a sortir els decrets que desenvolupen la independència.
Una redacció com la de La Vanguardia és un retrat del que és sociològicament el país
Aquells dies no va pensar que el diari en paper estava mort? Les notícies canviaven contínuament i només els digitals podien informar-ne al moment
Tot això és veritat, però al final els historiadors agafaran els diaris de paper, que és el que queda. És veritat que Google ho guarda tot, però el món digital és fungible. M’he adonat que encara avui el diari de paper, que s’ha fet petit i cada vegada té menys lectors, és el que marca l’agenda. La imatge d’aquell dia és la portada del diari de paper. Al web anaven sortint portades, anàvem canviant. El dia 26 i el dia 27 les notícies no duraven una hora: anem a eleccions, no hi anem, es retarda la roda de premsa, ara convocarem el Parlament,… la pilota anava d’un camp a l’altre. Al final, el que et queda és la portada d’aquells dies.
Veu futur al paper?
Durarà fins que vulguin els lectors. El New York Times avui és un gran negoci perquè té molts subscriptors en digital. Els ingressos més importants no provenen ni del paper ni de la publicitat. Provenen dels milions de subscriptors que paguen cada mes i, sovint, no només pel diari sinó per serveis com els mots encreuats o el canal de cuina. No discuteixo que la font de finançament acabarà sent el web, però crec que encara hi ha molta gent que vol un diari en paper. Sulzberger, que va ser editor del New York Times, primer deia que els diaris de paper desapareixerien, però va acabar dient que n’hi hauria mentre hi hagi algú que en vulgui. El tocadiscos s’ha recuperat. Conec executius d’aquest país que em diuen que la seva vida transcorre a través de pantalles i que, al final, hi ha un moment que necessiten posar els ulls sobre un full de paper. El llibre en paper ha resistit. El llibre digital no s’ha imposat.
La baixada de vendes dels diaris és indiscutible
Nosaltres tenim un nombre de subscriptors molt alt, el més alt d’Espanya. En tenim una mica menys de 50.000 del diari en paper i entre 18.000 i 20.000 persones que estan subscrits al pdf, que poden veure el diari a l’ordinador o el mòbil, a l’altra punta del món o de matinada al llit. Tenim seixanta i tantes mil persones que ens llegeixen en paper o en pdf. Potser no és un gran negoci, però forma part del negoci. I en venem uns quants al quiosc. Durarà molt o poc? Mentre vulgui la gent. Hem de saber posar-los de moda.
José Antich va sortir de La Vanguardia i va muntar un portal digital. S’hi veu muntant un imperi digital?
No, no, no. Tinc feina. Tinc un contracte per escriure els pròxims anys a La Vanguardia, sis dies a la setmana, i assessorar el grup Godó. Javier Godó vol escriure les memòries i m’ha demanat que l’ajudi. Tinc una novel·la per escriure. Tinc projectes i m’agradaria fer un documental…
I si li ofereixen ser director de TV3?
M’agafa gran
I si fos director TV3, què en canviaria?
No conec prou el mitjà. Si una crítica es pot fer a TV3 és que hauria de guanyar transversalitat.
La premsa en paper durarà fins que vulguin els lectors
Acaba el llibre escrivint que “hi ha vida, hi ha esperança i hi ha periodisme. I espero que per molt de temps. O potser per sempre”. Què hem d’entendre per aquest “potser”?
No puc augurar què passarà, però volia que el llibre transpiri un acte de fe i un acte d’amor al periodisme. Crec en el periodisme. És el que diu el New York Times a la seva última campanya de publicitat: La veritat és més necessària que mai. En aquests moments qui et pot garantir o aproximar-te al màxim a la veritat? Mitjans seriosos, que treballin el periodisme d’investigació, que estiguin preocupats per la qualitat, que siguin capaços de posar una pausa… El New York Times no és que rebi una trucada i immediatament llenci la notícia per ser el primer. Prefereix no ser el primer a canvi que la informació estigui ben contrastada, ben editada… que al final allò que acabi penjant al web del diari s’aguanti per tot arreu. No tothom té la capacitat de no posar-se nerviós, d’esperar, de contrastar… El bon periodisme és més necessari que mai. Entre altres coses perquè és un moment d’ascens de populismes, de dretes i d’esquerres. Un moment en què tothom se sent actor de la comunicació, el que està a Instagram, el que està a Facebook, el que té un blog… tothom es pensa que està arreglant el món. Però el que garanteix un cert rigor és saber què hi ha darrere d’una empresa periodística. A Twitter val tot. S’ha d’endreçar tard o d’hora. No pot ser que no es denunciïn més els bots, no pot ser que la gent vagi emmascarada a Twitter. A mi que algú m’insulti em sabrà greu, però si sé qui és em sap menys greu. El que m’emprenya és no poder-li contestar perquè no sé qui hi ha a l’altre costat. Això no és anar contra la llibertat d’expressió. És anar a favor de la llibertat, de la credibilitat d’un mitjà perquè, en el fons, les xarxes socials són mitjans de comunicació. Hem d’exigir la màxima serietat. No pot ser que qualsevol cretí ens intenti vendre que el món és quadrat o que les vacunes fan que et caiguin les orelles. Prou ja de tonteries! Hem de demanar el màxim rigor i que els responsables de les xarxes ajudin al fet que el món sigui millor i no es converteixin en aquesta mena de claveguera que, a vegades, sembla que són.
Cinc definicions de polítics per acabar. Carles Puigdemont
És un personatge hamletià. L’encant de la figura de Puigdemont és que és un personatge de Shakespeare. El dia 26 s’aixeca al matí volent convocar eleccions i se’n va el vespre portant el país al precipici. I això després d’un procés interior de neguit i angoixa. A mi em va dir “vull estar 18 mesos i portar el país a la preindependència”. Jo li vaig dir que si era independentista el lògic seria que es donés el gust de portar-lo a la independència. Tu no t’estàs preparant tota la vida per jugar al Barça i quan volen que surtis, dius que no, que surti un altre. Em va estranyar. Crec que ell no volia assumir la responsabilitat final. Sabia que allò tindria costos i, a part de la política, l’interessava la família, Amer, el seu paisatge vital… És Hamlet amb una elecció que va ser equivocada.
Oriol Junqueras
Junqueras és un personatge que accepta un cert martirologi com la seva aportació a què Catalunya pugui ser independent. Hi ha un punt místic que l’atrapa. En el fons, la política catalana viu en l’enemistat de dos personatges que no se suporten entre ells i que els dos tenen una certa força mitològica.
Jordi Pujol
Com li passa al Rei, en l’últim capítol de la seva vida sembla que ha fet malbé qualsevol cosa que hagués pogut fer abans. Més que voler ostentar el poder a Catalunya, va intentar crear el seu propi règim, un règim pujolista amb la seva pròpia burgesia i la seva pròpia intel·lectualitat. El món intel·lectual el menystenia i la burgesia catalana no el considerava un dels seus.
Felip VI
És el menys Borbó de tots els borbons. És més Holstein, més centreeuropeu. En el diàleg proper t’accepta les crítiques. Li ha tocat viure un moment especialment difícil. A més, amb un problema: la monarquia no deixa de ser una institució que viu del relleu, del pare que passa el testimoni al fill, i, en aquest cas, el pare no tan sols no l’ha ajudat sinó que ha deixat tocada la institució. Ell està intentant ser molt prudent. Ha fet un cert esforç de transparència, però hauria de millorar els seus discursos. A Catalunya necessitaria buscar un tipus de discurs més proper a la gent. Aquest és el gran repte. El pare sabia que la monarquia on se la jugaria era a Catalunya i el fill se n’adona ara.
Si una crítica es pot fer a TV3 és que hauria de guanyar transversalitat
I Pedro Sánchez
Quan arriba -m’ho diu i m’ho crec- vol intentar resoldre l’enllaç de Catalunya amb Espanya, però tinc una mica la sensació que està esgotat. Esgotat en el sentit que hi ha el problema que és molt difícil trobar interlocutors en aquest país. Cada vegada que ha intentat alguna cosa, l’independentisme ha augmentat la seva aposta. L’exconseller Andreu Mas-Colell va escriure un article al diari ARA que jo firmaria tal qual. Deia que els catalans hem de fer un acte de realisme, que difícilment hi haurà a Espanya, a curt i mitjà termini, un govern que accepti un referèndum d’autodeterminació. Però és que, a més a més, a Europa tampoc estan a favor que això es produeixi. Davant aquest fet, què ens queda? Ens queda el pes de tenir un plec important de diputats independentistes que poden ajudar a la governabilitat d’Espanya i Pedro Sánchez és el millor escenari per obrir algunes carpetes que estaven tancades: la carpeta del pacte fiscal, la de les infraestructures, la del reconeixement de la llengua i la cultura i potser, fins i tot, la de posar una addenda a la Constitució en aquest sentit, que Catalunya és una nació. És anar al model basc. El País Basc és el més semblant a un país associat. Té plena sobirania sobre pràcticament tot. L’únic que no té és exèrcit, però a Europa l’exèrcit és l’OTAN. I no té política exterior, però té oficines comercials pel món. Més enllà d’això, té una posició millor que Puerto Rico respecte als Estats Units. I Mas-Colell demana que es faci un acte de pragmatisme. Semblava que ERC estaria per una posició propera a aquesta línia, però JxCat és un partit que no sé situar en l’espai polític. És un partit molt cesarista, molt pendent del que diu algú que porta quatre anys no vivint en aquest país i a qui li horroritza pensar que algun dia, com als astronautes de l’estació espacial, li tallin la mànega que el connecta i el deixin a l’espai exterior. Aquesta voluntat de supervivència complica molt trobar acords i buscar una sortida. Un dia li vaig dir al propi Pedro Sánchez: “Tard o d’hora el govern espanyol haureu d’enviar un Casinello –el coronel que va enviar Suárez a demanar Tarradellas què volia exactament- a parlar amb Puigdemont per veure com ho resolem això”. Tard o d’hora els que estan a la presó un dia sortiran, però ell…
Catalunya Plural, 2024 
