Continua desplaçant-se en bicicleta a Lió, a París i a la seva ciutat de naixement Tullins, prop de Grenoble, el 1960. Als seus seixanta anys, ara s’ha submergit en els seus primers trenta anys durant els quals es va convertir en cinturó negre (4art. dan) i professor de judo, en paral·lel a les seves recerques sobre la història del cinema. Però des de la seva entrada com assalariat a l’Institut Lumière, presidit per Bertrand Tavernier, havia deixat de practicar aquest art marcial.
Amb Judoka (Stock, 2021), el seu segon llibre després de Sélection officielle (Grasset, 2017; Selección oficial, Ediciones 36), torna a la seva joventut i el seu aprenentatge de la vida la qual cosa el porta a explicar la història d’aquest esport en paral·lel a la del cinema i la personalitat que s’ha forjat per afrontar el món de les sales obscures, amb el seu imaginari, la seva màgia, el seu glamur i també les seves vanitats. Recordar-se dels seus combats i els seus cursos a les sales de la perifèria lionesa, el condueix a fer un treball d’introspecció que contrasta amb el costat més lluminós del seu ofici.
Per aquesta raó, va ser una sort de poder fer l’entrevista a principis d’abril al seu despatx de l’Institut quan la pandèmia de la Covid seguia bloquejant els desplaçaments i mantenia tancats els cinemes a França. I just dies després de la mort del president Tavernier, el 25 de març, a qui també vam tenir l’ocasió d’entrevistar al Festival Lumière al 2019. Lògicament, la conversa va començar al volant d’aquesta figura tutelar a la qual retornem durant tota l’entrevista.
Una entrevista que acaba amb un afegit d’última hora sobre l’anunci de la reobertura dels cinemes al país després de sis mesos i mig i les declaracions de Frémaux sobre la pròxima edició del Festival de Canes excepcionalment entre el 6 i el 17 de juliol, “primer esdeveniment mundial postpandèmia”. Frémaux, en un despatx de la Villa Lumière ple de llibres i de cartells cinèfils, mostra la seva versatilitat tractant de tots els temes i la seva habilitat per esquivar elegantment a l’interior i a l’exterior de l’entrevista els més espinosos com si en un tatami ens trobéssim.
Quin és el buit que ha deixat la desaparició de Bertrand Tavernier a l’Institut Lumière? Com ho esteu vivint?
“Personalment, sento un buit afectiu i humà, però també una manca cinèfila. A l’Institut Lumière, Bertrand no era a la direcció diària però la seva presència al nostre costat era permanent. Trucava, tenia idees sobre la programació, sobre homenatges. Ha deixat una petjada tan gran que tindrem molt on inspirar-nos. Gaire bé és una motivació suplementària. La vida continua, malgrat tot”.
Us esperàveu a aquesta desaparició? Perquè havia estat malat, se sabia. No va poder venir al Festival Lumière a l’octubre passat, però vostè va llegir el seu discurs adreçat als germans Dardenne…
“Tenia problemes de salut, i no se n’amagava… Però no imaginàvem que això anés tan de pressa…”.
A la carta que vau enviar als abonats de l’Institut Lumière, expliqueu que escoltava la música de la seva pel·lícula Autour de minuit (Alrededor de la medianoche, 1986), de Herbie Hancock, en aquests últims dies…
“Quinze dies, tres setmanes abans, encara veia pel·lícules, escrivia les seves memòries. I escoltava molta música, molt jazz. Quan va sortir de l’hospital, va tornar a casa seva, a Sainte-Maxime. Va morir allà, prop de la seva esposa”.
Podrem llegir les seves memòries? Les va poder acabar?
“Sí, es podran llegir. El que està escrit, està escrit. I és magnífic!”.
I tenia el projecte d’allargar la història dels cinquanta anys de cinema americà als cent anys…
“Si, és un immens projecte que li vaig proposar fa uns anys. S’anomenarà ‘100 anys de cinema americà’. El coautor, Jean-Pierre Coursodon (1935-2020), havia corregit els seus textos i Bertrand els seus, tot i que ell no s’aturava mai! Ara ens toca d’editar-ho, fabricar-ho, publicar-ho”.
Catalunya Plural, 2024 
