Bauman ens va ensenyar, en els inicis de segle XXI, que la solidesa dels grans relats del segle XX anaven virant a un estat líquid. Aquestes referències, amb els seus líders fets a imatge i semblança del pare, s’anaven enfonsant més encara del què ja ho estaven i el patriarcat començava a aparèixer com un règim caduc, si bé no desaparegut. La realitat digital, llavors puixant i globalitzada, ajudava a aquest enderrocament. Algunes caigudes (mur Berlín, Torres Bessones) funcionaven també com a metàfora d’aquest eclipsi.
Lacan, a finals dels 70 havia anticipat aquest escenari amb la seva idea d’un altre més trencat que líquid, un interlocutor caracteritzat per un vincle fragmentat, discontinu, amb amarratges fràgils i desenganxis freqüents. La seva exigència de polivalència, flexibilitat i deslocalització produïa en cada subjecte narracions fragmentades sobre la seva vida i la seva identitat li apareixia sovint com contradictòria o confusa. Els avatars digitals, emergents en aquesta nova era, no paren de generar identificacions dispars, variables i efímeres, allotjades en el núvol.
Com a solució a aquest trencat, i a la falta de sentit que implica, la tecnociència pensa per nosaltres i dissenya una vida algorísmica on tot sembla estar programat i Alexa i els seus clons calculen des dels passos que donem fins a la ruta que ens convé. Tot i això, és un fet que aquest saber i aquest monitoratge no cura el desemparament de l’ésser parlant. Ningú discuteix les millores que el digital ha introduït, i més en la pandèmia, però és innegable que cada dia més produeix desenganys i sentiments negatius, que fàcilment tendeixen a la ràbia amb les seves tribus de haters i trolls.
Caigut el vel de la idealització acrítica, i malgrat les il·lusions que ens genera aquest mercat global on sempre hi ha una píndola per a la felicitat, seguim sense la garantia d’un manual d’ús per a viure. I, el pitjor, amb un augment significatiu de les desigualtats i de la polarització política i social. Coneixíem la bretxa de gènere, que continua oberta; la digital que no s’ha tancat per l’efervescència del virtual (l’ha visibilitzat més) i ara també la novetat que la pandèmia ens ha portat: la bretxa corporal. La que s’obre entre els que no els queda una altra per subsistir de posar el cos per treballar, els anomenats essencials, i els privilegiats que poden preservar-lo i treballar virtualment.
L’Altre trencat produeix orfes de sentit, sense una veritat en la qual confiar, ni un nosaltres assegurat al qual identificar-se. Queden llavors lliurats a l’única certesa de la recerca de la satisfacció, encara que sigui en mode low cost. Per curar-se d’aquest virus del desemparament sorgeixen noves vacunes. Les d’aquells que inventen una nova cosmovisió, un relat delirant però senzill on els papers són clars: hi ha els bons, lloc on un pot inscriure’s per tornar a ser algú i gran, i hi ha els que conspiren, sense pudor ni límit, per destruir la vida i el món. Aquesta idea funciona per a molts perquè aporta un sentit i una certesa inequívoca.
Després hi ha l’altra vacuna, ara més en auge que mai, la qual deixa de banda les grans veritats i es conforma amb un sol significant, escrit en majúscules i repetit fins a la sacietat: LLIBERTAT. Un significant prêt-à-porter que emmascara una sortida cínica a la crisi, on el que prima és la defensa dels privilegis. Les seves raons són breus i directes al cor: “Perquè jo ho valc” o “perquè em dóna la gana”. Inapel·lables per la seva emocionalitat, cada un decideix l’abast d’aquesta sobirana decisió.
Les dues fórmules es basen en el fet indubtable que el negacionisme és molt primari en l’ésser humà. Els nens aprenen abans el NO que el SI perquè llancen a l’exterior allò d’ells mateixos que no els agrada, imputat llavors a l’altre i situat en el nostre exterior. És la intimitat no reconeguda. Mentre que uns no volen saber de la fragilitat humana (neguen els efectes del virus), altres rebutgen el passat i la seva memòria, des dels ex que se’n van anar fins els buits en la història més recent.
Seria un error menysprear aquestes fórmules, qualificant-les d’inconsistència mental o etiquetant-les de feixistes. D’aquest error vénen aquests vots. Cal llegir-les com el que són: símptomes contemporanis d’aquest món post-Covid en què vam entrar. Es sostenen en aquesta orfandat i en la necessitat de suplir el buit amb creences i amb satisfaccions, millor immediates, que temperin la inquietud dels cossos. Ningú queda al marge de la fatiga pandèmica i de les seves restriccions. Algunes han sabut llegir el fenomen i prometre l’impossible.
Catalunya Plural, 2024 
