Més enllà de la música: Érik Aliana i Picket de Camerun, a Barcelona

Passegem pels barris de Barcelona, i els cants i danses sorgeixen espontanis després de la marxa. I és que Érik Aliana porta la música a l’interior del seu ésser, d’on emana amb el seu talent i amb la sinceritat de les seves paraules. Al seu pas, el cantant camerunès multiinstrumentista interactua feliçment, tant amb músics del carrer, com amb persones jugant al ping-pong en una Plaça de la Barceloneta, a les quals els demana compartir una partida. A la brillant gamma de la seva veu única li acompanya el baixista Picket. Tots dos, formen un duo de sonoritat musical amb gran complicitat i són dignes de ser vists en l’escenari. Ja en l’assaig de so fan vibrar als espectadors: els transporten més enllà de la música, una música que connecta des del tradicional fins a l’universal. Els korongos (guitarres) i percussions tradicionals es compassen amb les seves veus. Veus que narren temes des del patrimoni ancestral i cultural del seu país fins a la destrucció que provoca la fabricació de les armes.

-Com vau aprendre l’art de la música? En què s’inspira?

Érik – En la nostra joventut, quan comencàvem a tocar música, estàvem inspirats en la vida local, en la manera de ser del nostre poble, en els ancians. De nens vam aprendre les coses que existeixen en la nostra llar, la forma de viure, de cantar. Jo volia transmetre la manera d’entendre el respecte, els valors, uns certs ritus i danses, les relacions amb els pares i la família, amb la naturalesa i de la forma que parlem de Déu, qui és més gran que la religió. Estimava la música, mes no sabia que seria músic. El meu pare volia que fos mèdic o advocat. Però vaig començar a cantar en la meva terra natal, a Camerun. Jo diria que no és exactament música tradicional. Si els occidentals van a les regions on les persones toquen els tambors des de fa milers d’anys i ho registren, ho poden transformar en música moderna amb les tecnologies. La música és la pulsió, i la que fem nosaltres és la música primària.

– Quant temps porteu treballant junts?

Picket – Fa gairebé 20 anys que ens vam trobar al Camerun. L’any 2003 vam viatjar a França al Festival Musiques Métisses de Angoulême, i allà ens va descobrir el públic francès: vam ser la revelació del festival. En 2004 ens van convidar a la següent edició, i a partir d’aquest moment viatgem pels EUA, a Nova York i Las Vegas. Després vam ser a Àsia, el Japó i Corea. Després ja ens assentem a França. No ho fem per negoci sinó per a compartir la nostra música amb altres persones i que puguin conèixer-nos. La nostra música obre, ajuda, és universal.

Érik -En la meva vida he trobat a gent molt interessant. En un moment donat el meu cor em va parlar: Picket era l’únic que comprenia el que jo feia. Ell m’ha permès ser jo mateix i expressar el que hi ha en el meu interior. Simplement respecta el que sóc i respecta el que faig. L’amistat, la complicitat i la fraternitat ens uneixen. Ens van inspirar molts, però encara no tenia el meu estil definit. En el moment que em vaig preguntar qui sóc jo, i què faig amb la meva música, va sorgir el projecte de Just my Soul. Nosaltres no toquem la música, la vivim des de dins.

-Teniu una música singular, de gran personalitat artística. Utilitzeu polifonies i polirritmos. Revelen alguna cosa de com es comuniquen els pigmeus o d’altres ètnies ancestrals?

Els pobles de Camerun tenen tècniques vocals i una manera de parlar extraordinària que encara no estava explotada. L’entonació de les llengües africanes és molt rica: puja, baixa, riu, plora, cau, juga, i nosaltres utilitzem aquestes múltiples varietats tonals. A Camerun tenim la sort que els nostres avantpassats ja permetien la mescla entre les diferents ètnies, i així es va formar la nostra diversitat cultural mestissa.

Amb l’edat, Picket i jo reflexionem: perquè toquem música d’aquesta manera? D’on ve aquest estil? Ho fem de manera inconscient, no sorgeix de l’escola. I comencem a investigar per a comprendre-ho, estudiant la història antiga dels nostres pobles, dels nostres reis, com les civilitzacions egípcies, del Congo i d’Etiòpia. I ens vam adonar que teníem diferents estils musicals segons les diferents regions d’Àfrica. Observem que les formes musicals dels nostres ancestres es basen en molts ritmes, és a dir la polirritmia. I els ritmes són la vida. No era màgia, no era música de conservatori. Això ho constatem quan vam llegir els escrits dels investigadors alemanys, perquè la nostra transmissió és oral i no hi havia res escrit sobre això. La trobada amb el percussionista francès François Kokelaere ens va conscienciar del que estàvem creant. Ens va dir que actualment la música africana estava a punt de morir, perquè els africans tocaven per a donar plaer als occidentals i alguns occidentals els utilitzaven per a fer negoci. Va reconèixer el nostre treball i ens va fer veure que el que fèiem inspirava al món. Hem creat una expressió de la saviesa del nostre país molt especial que no es troba dins ni fora les nostres fronteres.

Si et pares un moment, te n’adones que la vida quotidiana està feta de polifonia: el cant dels ocells, el cotxe que passa, les veus de la gent,… Amb la calma, els nostres avantpassats podien escoltar com parlava la vida. Però la tecnologia ens destrueix perquè ens porta excés d’informació inútil, i ens posa malalts, Si estàs calmat, els sons escoltaràs i et sanaran.

-En les vostres cançons exposeu el saqueig dels recursos d’Àfrica per part d’Occident.

Picket -Àfrica està plena de riqueses. Durant la colonització, es va organitzar en 1885 la Conferència de Berlín, en la qual els països europeus es van repartir Àfrica i va començar l’explotació sistemàtica. Van redistribuir el nostre continent i els nostres recursos. Molts grups ètnics s’han quedat dividits per les fronteres que van traçar els colonitzadors sense respectar la nostra cultura.

La naturalesa ens va donar tota aquesta riquesa, però quan parlem de cooperació, fa falta que es faci dins de l’equitat. Per exemple a Camerun, França no ha de fixar els preus de les matèries de primes. Si no ho acceptes, et poden matar. Des dels anys 60 han sigut assassinats més de 20 caps d’estat. Ens han imposat un model de vida i cultura que no s’assembla a la nostra. Camerun no vindrà aquí a Barcelona i imposarà la seva cultura!

Érik – En el nostre àlbum de Just my Soul hem evocat una mica això. Veiem, per exemple, un país com França que no ens deixa desenvolupar-nos per nosaltres mateixos ni ser lliures. Fa ja dos segles que són al nostre país! França té la primera gran reserva d’or, però no té mines: ho extreu de Mali, Burkina Faso, el Senegal… Nosaltres no tenim indústries perquè quan Àfrica vol impulsar processos d’industrialització, des d’Occident fan el possible per a impedir aquesta política. L’electricitat de França s’alimenta principalment de centrals nuclears que utilitzen urani. D’on s’extreu aquest mineral? Això ha d’aturar-se.

En aquest sentit forma part d’aquest àlbum la cançó de “la Raó”, i la raó no és ni blanca ni negra, ni asiàtica ni sud-americana. La raó és el bon sentit: cadascun en el seu lloc s’organitza a la seva manera segons la seva raó, i a més hi ha una raó universal que es comparteix pel món sencer i amb sentiments de justícia.

-Al concert de la librería Panafricana,, estàveu acompanyats de llibres amb històries del vostre continent com la de Thomas Sankara. És un de la vintena de presidents assassinats que comentàveu, que va intentar alliberar-se dels dictats del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. Unes paraules sobre aquesta gran figura?

Érik -Ho resumeixo així: és l’estrella que l’Univers ens va enviar.

Picket -És la memòria d’Àfrica. Va ser el millor president del món en aquesta época

-Com veieu la joventut dels països africans? Per exemple al Senegal amb el lema “Ja n’hi ha prou”, s’han rebel·lat en aquests últims mesos contra el neocolonialisme.

Érik -Els joves actualment són conscients de què els nostres avantpassats van ser víctimes de l’espoli i massacrats per les armes. Ells diuen NO MÉS! D’altra banda veuen que en altres parts del món la joventut viu bé la vida mentre uns altres sofreixen en el planeta, i això és el que difonem a l’àlbum .Just my Soul.

Les manifestacions continuaran encara que canviïn els caps d’Estat, perquè el problema és que encara ens dirigeixen els països que ens van colonitzar. La vida africana milloraria molt si els occidentals canviessin la seva manera de vida consumint menys, per a distribuir els recursos millor, i si a Àfrica les matèries primeres es venguessin a un preu just a l’estranger.

Amb la la gran depresión de 1929 la gent va canviar per necessitat a Occident. Fa falta que modifiquem la mentalitat i canviar el sistema actual. Quan canviï la consciència general de les persones, això causarà que sorgeixin nous dirigents. Paral·lelament els països s’haurien d’organitzar per a eliminar la corrupció. Caldria refer el nostre país i el nostre sistema democràtic partint de la nostra tradició, perquè actualment la Constitució està dictada per França. Continuem treballant per a l’alliberament d’Àfrica, per a l’alliberament de l’home negre. Trigarà, però arribarà.

Picket – Els joves s’estan mobilitzant, són actualment reivindicatius i amb raó.

Heu visitat la botiga del Top Manta,  del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, format per moltes persones africanes que van arribar a través de la migració forçada, crida “clandestina”. Com ho viviu al vostre país?

Érik – Hi ha dos tipus de migració: la més important és la internacional de les empreses que van entrar clandestinament al nostre país i que no paguen impostos. El Govern l’accepta, perquè la República de Camerun va ser creada per a profit de França qui va triar als primers dirigents. Al nostre país, no considerem estrangers les persones que arriben de països limítrofs, perquè no podem dir migració el travessar un riu o una serralada. Per a nosaltres els únics clandestins són les entitats estrangeres que ens saquegen els recursos.

-Un cant d’esperança per als països del continent Africà?

Érik – Veig una esperança per a Àfrica. Perquè tot canvia. En totes les parts del món (europeus, asiàtics,…) comencen a comprendre que fa falta preservar Àfrica, també per a la humanitat. Em refereixo a preservar la cultura, no a preservar la matèries primeres que són allà des de fa milers d’anys. Pot ser que no ho vegem nosaltres, pot ser que ho vegin els fills dels nostres néts o besnéts…

Picket – Sí veig l’esperança, perquè hi ha hagut un avanç en molts terrenys, com en l’alfabetització i en les noves tecnologies o en les xarxes socials. No obstant això, el primer és que deixin d’espoliar als nostres països i que no s’organitzin guerres. Volem ser lliures, perquè les nostres institucions encara són afins a l’estat francès.

Creieu que a través de la vostra música es pot reduir el racisme als països occidentals?

Érik –Sobretot en Just my Soul amb Picket, les cançons impacten sobre la gent cada vegada que anem als concerts. En la nostra música busquem l’universal. Hi ha una part del món que li molesta l’home negre, la pell negra. I sempre està en confrontació amb nosaltres. Aquí mateix ens han interceptat en l’estació de Renfe de Sants pel sol fet de ser “negres” mentre vèiem com els altres passatgers passaven lliurement. No era per a demanar el test del COVID precisament… Als nostres països vénen asiàtics, occidentals, i molts es creuen superiors. Fora de les fronteres, han caricaturitzat la cultura d’Àfrica dient que som robustos i forts, com un animal, però també som intel·ligents, tenim la nostra ciència. Hem ajudat a amics occidentals, com Picket sobre organització i pla psicològic, o jo mateix sobre el coneixement de la vida, de l’existència. Demanem que ens respectin, i aquest és el nostre combat. I difondrem això a través de la nostra música i en les trobades, hi hagi dues o dues mil persones.

-Heu realitzat tallers en l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia de Sant Joan Despí. Com va ser l’experiència amb els joves?

Érik – Vull insistir sobre la transmissió, perquè sinó es transmet, no hi ha res. M’he adonat que la música que fem és més que això, ho sobrepassa. En la meva infància he après i m’he format gràcies a altres persones que han organitzat la meva comunitat i que m’han transmès valors. Ells tenien la responsabilitat de mostrar-nos com es desenvolupava la vida. I avui veig que no som una cultura única, perquè dins de la cultura, de l’art i de la tradició, hi ha expressions diferents de la vida que fan que els nens i nenes es formin amb uns determinats valors.

Des del començament jo tocava només per als adults. Va ser al Japó que em vaig adonar que els nens i nenes estimaven el que feia, l’expressió del meu poble tradicional i la meva personal. Per què? Perquè la música és universal. Allí vaig començar a veure la importància del que feia. Vam anar a tocar a hospitals, escoles i diferents centres. Els nens i nenes han construït la meva humilitat, perquè pots actuar davant de milers de persones en un concert i rebre aplaudiments, però amb els nens tinc l’enorme plaer de poder transmetre i intercanviar. En els tallers penso en la meva infància, i escolto el que construeixo amb ells.

Aquí en l’Institut ens van acollir amb molt d’amor, amb molt de respecte. Van ser molt humans. A Picket i a mi ens va sorprendre la gran capacitat d’escolta i concentració que van tenir els alumnes, a més de les seves habilitats com a aprenentes, perquè van respondre molt bé. Quan concloem el taller a l’escola vaig observar els seus ulls, denotaven alegria. Volia abraçar-los a tots! D’aquesta experiència ha sorgit la idea de poder fer en un futur dos singles amb ells.

– Com us heu sentit a Barcelona, ciutat nova per a vosaltres?

Érik –Ha estat meravellós conèixer aquesta ciutat i els seus habitants. La llengua és molt important, i veig que en les vostres hi ha una entonació variada i moltes expressions, a diferència d’altres països europeus: vosaltres heu guardat la flor de la llengua, l’energia, és semblant a la dels africans.

A més, es pot respirar bé, hi ha molta amplitud i espai. Poder veure la força de la mar i que la seva olor es pugui sentir fins i tot en les parts altes de la ciutat… I es conserven barris antics com si fossin pobles; veiem que les persones fan vida a l’aire lliure, i que són més obertes que on vivim, a França. Us assembleu a més a nosaltres, i és com sentir-nos en la nostra terra, a casa.

Col·laboradora en la traducció : M. Rosa Obiols