En el dia en què queia finalment l’estat d’alarma i s’aixecava el toc de queda, Pere Aragonès li robava el protagonisme a l’actualitat amb unes declaracions que sacsejaven el taulell de la política catalana: “Assumim la responsabilitat d’iniciar aquesta legislatura amb un govern en solitari. Acceptem la proposta feta per Junts de facilitar un govern d’Esquerra Republicana en minoria”. Una proposta –la de Junts per Catalunya – que, tot sigui dit, s’haurà de confirmar en els dies vinents. Per molt que Aragonès donés per fet que Junts per Catalunya accediria plàcidament a investir els seus màxims rivals electorals, la realitat, en política és sovint força més complicada. Cap força política regala les institucions, i menys quan això implica que un volum substancial de càrrecs polítics es quedaran sense sou d’un dia per l’altre. Sigui com sigui, setanta-vuit dies després de les eleccions, i a falta de només divuit dies per una nova repetició electoral, alguna cosa es movia.
I ara, què passarà? Resumidament, quatre són les opcions possibles. La primera, que Junts faciliti la investidura d’un govern en minoria integrat exclusivament per conselleres i conselleres d’ERC. La segona (opció per la qual aposta el secretari general de Junts per Catalunya Jordi Sánchez), que quatre diputats de Junts facilitin un govern de coalició entre ERC, En Comú Podem, i la CUP. La tercera, que les paraules d’Aragonès se les endugui el vent i s’acabi formant, de nou, un govern entre Junts i ERC. I la quarta? Que Junts per Catalunya no vulgui cedir davant la pressió d’ERC i que, negant-los la investidura, aboquin a Catalunya a unes noves eleccions.
Independentment de com evolucionin els esdeveniments, el pas d’ERC és tota una declaració d’intencions per emancipar-se de l’hegemonia de CiU. No és poca cosa, tot i que cal un matís: a hores d’ara, és evident que Junts per Catalunya no és Convergència i Unió. Com a mínim es pot dir que Junts no és exactament el mateix que CiU, tot i que una part important dels seus dirigents – com el mateix president de Junts, Carles Puigdemont – provinguin d’aquesta formació política. I, així i tot, Junts per Catalunya ha sigut capaç durant els darrers anys d’exercir un cert poder místic sobre ERC, influint-los per damunt del poder real que tenien els postconvergents. ERC ha estat, fins a un cert punt, una força subalterna a l’agenda i discurs polític postconvergent.
El discurs d’Aragonès, en un cert sentit, van enterrar ahir aquest acomplexament històric dels republicans respecte del món convergent. Avui, Junts per Catalunya està immersa en una crisi interna per a decidir la seva identitat ideològica. En els darrers anys han subsistit gairebé exclusivament segons mostrar-se com els principals portadors del desig d’independència, però se’ls hi està acabant el crèdit. I, sense això, el miratge del seu poder decau.
En aquest sentit les declaracions de Carles Puigdemont poc després de les paraules d’Aragonès, deixaven una pista de la pèrdua de l’hegemonia cultural de la seva formació. És la següent: “Junts per Catalunya està cridat a ser el gran espai central de l’independentisme efectiu”. La clau està en la paraula “efectiu”.
Junts mai ha tingut la capacitat transversal que tenia CiU de representar la catalanitat. Avui, tampoc té la capacitat d’erigir-se en partit central de l’independentisme, sinó d’una variant d’aquest, l’independentisme “efectiu”. Certament, la intenció d’adjectivar el significat d’independència com a “efectiu” és la de mostrar que ERC representa un independentisme “no efectiu”. Però el context actual no és el mateix que els temps immediatament posteriors l’octubre del 2017, i els jocs retòrics ja no tenen tant d’impacte.
Ahir Aragonès va obrir una porta. Ara se li obren diferents opcions. Entre elles, l’opció d’un govern progressista i d’esquerres a Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
