Fins a la data s’ha reportat que més de 30 civils i un oficial de policia han estat assassinats, milers han estat agredits, i hi ha centenars de ciutadans desapareguts.
Mentre els abusos per part de la policia han dut a protestes i disturbis en diverses localitats del país, i els enfrontaments amb civils continuen, aquestes tensions i la inhabilitat del govern per seure a negociar amb els protestants poden deslegitimar encara més a l’estat.
Van ser els impostos la raó de les protestes?
Les protestes van començar el 28 d’abril com a resposta a una impopular reforma tributària. Les mobilitzacions van ser organitzades de manera col·lectiva per sindicats de treballadors, moviments estudiantils i organitzacions de la societat civil davant els increments en diferents impostos anunciats pel govern. Aquesta reforma hagués estat la tercera reforma tributària en els últims tres anys.
Tot i que la reforma estava inicialment encaminada a incrementar els ingressos de l’estat per finançar polítiques que poguessin mitigar l’impacte de la pandèmia Covid-19, incloent la implementació d’un “ingrés solidari”, incloïa una proposta per introduir un impost a la riquesa per a contribuents amb actius majors d’un milió de dòlars, també incloïa provisions davant de l’increment al nombre de productes subjectes a l’impost al valor agregat (IVA), així com impostos a pensions i una reducció en el mínim suma des del qual els salaris són gravats.
El president Iván Duque eventualment va retirar la proposta, però la clara desconnexió entre el govern i la població ja s’havia fet manifesta, no només per la proposta de reforma, sinó també pels abusos per part de policia de Colòmbia sobre la ciutadania.
L’anomenada formulació “tècnica” de la reforma tributària no semblava tenir present la difícil situació de la major part de la societat colombiana. Els canvis en l’IVA, per exemple, afectaven a béns essencials de consum i, per tant, limitaven qualsevol possibilitat de comptar amb suport popular a la proposta. Però altres elements de la reforma beneficiaven el sector privat i a certs grups econòmics.
Cal assenyalar que la proposta presentada al congrés incloïa diverses excepcions per protegir les indústries més afectades per la pandèmia. No obstant això, també incloïa elements que beneficiaven als sectors més rics del país. A més, part dels ingressos tributaris haguessin estat destinats a la compra d’arsenal militar, en un país on la població venia denunciant l’ús excessiu de la força per part dels militars i els cossos policials.
3,6 milions de pobres més per la pandèmia
Per tant, mentre alguns elements de la reforma haguessin tingut efectes positius per a alguns grups, l’increment de l’IVA evidenciava la desconnexió de govern davant d’un important segment de la població en situació de pobresa o en risc de pobresa com a resultat de la pandèmia. S’estima que al menys 3,6 milions de persones han caigut en pobresa a causa de la Covid-19 en l’últim any.
En un país en què l’ocupació en el sector informal aconsegueix més de la meitat de la força laboral, i la majoria de treballadors no compta amb ingressos estables o accés assegurat a seguretat social i altres drets laborals, l’anunci d’un increment en els impostos que afectaria el seu consum va ser òbviament rebut amb descontent.
Encara que l’increment de l’IVA podia ser eventualment recuperat com a crèdit tributari per als ciutadans d’ingressos més baixos, els alts nivells d’informalitat fan que aquest mecanisme de compensació sigui disfuncional. L’efecte immediat hagués estat una reducció en l’ingrés disponible de treballadors en la informalitat, els que contribueixen al sistema tributari de manera significativa a través d’impostos indirectes.
La reacció distant de Govern ens recorda a una versió contemporània de Maria Antonieta. Com a resposta a mobilitzacions prèvies també caracteritzades per la mort de civils, el Govern havia optat per respondre amb polítiques clientelistes com, per exemple, crear una mena d'”amnistia tributària” per la qual la gent podria aprofitar tres dies de compres sense pagar IVA. Aquest tipus de propostes i el general silenci davant les morts de civils a mans de la policia han aprofundit el descontentament de la població.
L’enfocament distant del Govern actual no aconsegueix reconèixer les experiències viscudes per aquelles persones que lluiten per sobreviure en condicions de vulnerabilitat. No obstant això, aquestes respostes displicents i la marcada bretxa entre les elits de poder i la ciutadania il·lustren i fan explícit, per bé o malament, el que el Govern actual considera la relació desitjada entre l’estat i la societat.
Les mobilitzacions com a resposta als acords de pau signats el 2016
Les protestes no són un fenomen nou: havien guanyat força després de la signatura dels acords de pau el 2016 entre l’Estat colombià i les FARC-EP. Les mobilitzacions, per tant, expressen diversos clams que romanen inadvertits per l’estat en els últims anys, incloent la violència perdurable contra activistes i líders socials, les demandes per una reforma de l’Estat, i el silenci del Govern davant de la crescuda violència contra grups ciutadans no armats perpetuada tant per actors estatals com no estatals.
El Govern colombià ha optat per no denunciar la violència contra civils ni respondre a les demandes de la ciutadania. Per contra, s’ha ancorat en versions de narratives usades durant la Guerra Freda, fent ús de teories de conspiració que han estat popularitzades per polítics radicals.
Les protestes a Colòmbia s’han de situar també com una resposta als alts nivells de desigualtat. La iniquitat que la població experimenta i rebutja és resultat de decisions de polítiques públiques que han incrementat la vulnerabilitat i han portat a una pèrdua de confiança cap a la classe política i les institucions.
Les protestes, a més, tenen lloc durant la segona fase de la pandèmia. A Bogotà, la capital, menys del 6% d’unitats de cura intensiva estan disponibles. La societat colombiana està expressant el seu descontentament i indignació davant les injustícies socials, malgrat els riscos en què incorren en mobilitzar-se en aquestes circumstàncies.
Deslegitimant l’Estat des de dins
És poc probable que els governs de la regió haguessin estat prou preparats per respondre a les necessitats creixents i els efectes multidimensionals resultants de la pandèmia Covid-19.
Els alts nivells de vulnerabilitat entre grups d’ingressos baixos i mitjans, amb una gran proporció de la població sense la capacitat de solucionar la pèrdua d’ingressos resultat de la quarantena, però no prou pobre com per rebre assistència social, ha ressaltat la precarietat en la qual es troba aquest grup social tan difícil d’aconseguir amb mecanismes de protecció social.
Les institucions públiques que podien haver coordinat accions col·lectives a la regió havien estat afeblides per dècades, resultant en una resposta altament privatitzada i fragmentada a la pandèmia. Moltes persones s’han de valer per si soles. És, per tant, poc sorprenent que les poblacions amb menys ingressos siguin les més afectades per la pandèmia.
L’Estat colombià no havia estat capaç de respondre a les demandes per remeiar la creixent inequitat, la qual va ser exacerbada per la pandèmia. La legitimitat d’un ordre social és relacional i depèn de la capacitat de l’Estat de respondre a les demandes de la ciutadania. El Govern manté distant i desconnectat de les necessitats de diversos segments de la població i es mostra incapaç d’entendre per què es mobilitzen diversos grups ni quines són les seves demandes. L’actitud displicent s’evidencia en la negació dels reclams populars, el rebuig a les seves demandes i l’estigmatització de les persones que protesten.
El govern actual ha fallat, de manera contínua, en la seva tasca de denunciar els abusos de les forces policials contra civils, fins i tot davant la pressió d’organitzacions internacionals com Nacions Unides o Amnistia Internacional. Aquestes accions, de fet, amplifiquen les protestes i poden portar a trobades cada vegada més violentes entre la policia i civils. Contrari a una lògica de reflexió i reconeixement dels abusos de poder i excessiu ús de violència que s’esperaria davant aquestes pressions, el Govern ha decidit desplegar un discurs de “força” més que reconèixer els abusos de la policia sobre ciutadans indefensos.
Això il·lustra l’absència de canals a través dels quals la ciutadania pugui exigir transparència i responsabilitat del seu Govern. Semblaria que, en les ments de les elits governants, el consentiment silenciós és preferit a la protesta pacífica, i la submissió és preferida a la participació, fins i tot si tal obediència popular és el resultat de l’ús de la força. No obstant això, apel·lar a la legitimitat de l’Estat a través del monopoli de la força no és suficient.
Per contra, el que s’observa a Colòmbia és part d’una tendència preocupant que s’ha notat en altres latituds i que assenyala l’erosió de la democràcia participativa. En contextos cada vegada més fragmentats, la legitimitat podria més aviat plantejar-se com el respecte i observança dels contractes socials, així com la garantia de participació política.
Colòmbia és un país on les elits en el govern han temut a les mobilitzacions socials en el curs de la seva història, fins i tot quan aquestes es duen a terme de manera pacífica. Aquesta por tanca les avingudes de representació i participació, portant a un escalament de la violència, incloent violència armada de la qual el país encara carrega profundes ferides. El Govern actual està repetint errors del passat, no només en estigmatitzar les persones que protesten, sinó també en no implementar els acords de pau signats el 2016.
Aquesta pèrdua de legitimitat comporta grans riscos per a Colòmbia. Pot ajudar a legitimar la intensificació de la violència contra les forces policials, afavoreix la continuació de la violència cap a civils per part de forces estatals, i potencialment pot facilitar l’absorció de civils dins dels grups no-estatals armats que encara hi ha al país.
Aquests riscos poden transformar-se en una oportunitat per a les elits no interessats en ampliar els espais democràtics que, a la llum de la caiguda del seu suport polític i l’increment de demandes per major representació i participació, puguin reviure la narrativa contra-insurgent usada per justificar el tancament de les rutes democràtiques en dècades passades. Mentre governin els interessos d’elits poc interessades en la democràcia, i no de la població, no hi haurà qui assumeixi responsabilitat per les accions de Govern i les seves conseqüències.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l ‘original.
Catalunya Plural, 2024 
