Farà aviat trenta anys que Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, i amb motiu de la inauguració del Centre Interconfessional Abraham de la Vila Olímpica, va afirmar —al costat de l’arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles— que «l’esquerra anava descobrint que la religió, en lloc de ser “l’opi del poble”, com havia afirmat Karl Marx, es convertia en el “respir dels pobles”». Jo no havia escoltat abans un líder socialista de la seva envergadura fent una declaració tan important com aquesta sobre el cristianisme.
Ens trobàvem a uns pocs mesos del Joc Olímpics. Tres anys abans l’alcalde i el cardenal de Barcelona Narcís Jubany havien signat un acord de cara a l’atenció espiritual dels atletes, el qual comportava que la diòcesi construiria un edifici en un terreny cedit per l’Ajuntament a la Vila Olímpica. Mossèn Salvador Pié seria l’encarregat de gestionar el projecte, juntament amb Núria Iceta. Després dels Jocs, el Centre es convertiria en l’actual parròquia del Pare Sant Abraham.
Tot i que des del mateix naixement del moviment socialista han existit petits sectors provinents del món cristià —Lamenais, Saint-Simon, Owen— que identificaven el socialisme amb els valors del cristianisme, la interpretació majoritària del socialisme, i per suposat del comunisme, era assumir els postulats de Feuerbach, Marx i Engels. Per als fundadors del materialisme dialèctic —la filosofia marxista— la religió era una invenció dels humans. Per a Feuerbach, que inspiraria a Marx i Engels, Déu no creà l’home, sinó que és l’home qui creà Déu; Déu «és el ressò del nostre crit interior» que ens porta a una gran alienació com a resultat paradoxalment del mateix producte humà. L’home s’entrega a uns valors que ell mateix ha creat i que l’oprimeixen. Marx utilitzaria la mateixa teoria de l’alienació per a entendre la submissió de la classe obrera.
D’altra banda, el cristianisme, majoritàriament, i de manera especial l’Església Catòlica en els segles XVIII, XIX i XX i fins al Concili Vaticà II, se situaria en contra del liberalisme i, per suposat, del socialisme. D’aquesta manera, ja fos per filosofies materialistes o per l’autoposicionament majoritari del cristianisme al costat dels postulats polítics tradicionalistes i conservadors, el socialisme i el comunisme s’han mantingut més propers a una visió negativa o molt negativa del fet religiós.
Per a Pasqual Maragall, l’afirmació de la religió com a «respir dels pobles» era coherent amb la seva vida. Els seus pares, catòlics practicants, per no dir el seu avi poeta i l’ambient familiar amb dos sacerdots de referència, mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Josep Maria Ballarín, amb en Jaume Lorés —marit de la seva germana Àngels—, un dels pensadors catòlics de referència a Catalunya. En un ambient com aquest, Maragall va créixer al costat d’una catolicisme obert, catalanista, conciliar, ben lluny del nacional-catolicisme oficial del Concordat vinculat al règim franquista. Lluny també del catolicisme que va oposar-se a la República i a la Generalitat republicana, però marcat per les monstruositats dels primers mesos de la guerra civil espanyola amb els milers de sacerdots i religiosos assassinats. Jo no vaig preguntar-li mai si era creient o no, però sí que estic segur que Maragall era un «catòlic cultural».
Era la primera vegada que un dirigent important del PSC posava radicalment en qüestió la tesi de Marx i la capgirava. I això també va ser possible perquè en la creació del PSC, l’any 1978, hi havia un sector de militants i dirigents formats en el catolicisme associatiu —des del Escoltisme fins a la JOC— i perquè l’Església catalana, a partir del Concili Vaticà II, va anar trencant de manera progressiva amb els models rígids i obsolets del nacional-catolicisme. La relació del PSC amb l’Església a Catalunya, a diferència d’altres parts d’Espanya, no va ser de confrontació sinó, per ambdues parts, de cooperació i entesa des dels seus respectius àmbits. I això també ha influït en la pròpia idiosincràsia del PSC.
He pensat moltes vegades en aquesta expressió. Certament, la religió en general, i el cristianisme de manera particular, té una dimensió essencial: donar sentit a la vida de les persones, re-lligar les seves diferents dimensions i proveir de sentit i esperança. Per això i per a fer possible el concepte maragallià de les religions com a respir cal, al meu entendre, afegir-hi un un aspecte que és indispensable. Penso en el concepte del papa emèrit Benet XVI de desmundanització de l’Església. Aquest concepte, que també és central en el papa Francesc, ha d’entendre’s no com un «retirar-se» del món sinó com un «desprendre’s d’allò mundà».
Tal com el Papa emèrit explicà en un dels seus viatges a Alemanya, convé entendre la desmundanització com la capacitat de l’Església «d’alliberar-se de la càrrega material i política» i de «les pretensions i condicionaments del món» per a endinsar-se plenament a donar sentit i projecció a la vida de les persones, especialment ara en un món embolcallat en el tenir i no en el ser. Treure’s d’aquells condicionants que contaminen l’essència i la pràctica cristianes.
Aquesta major credibilitat passaria per una relectura, entre tradició i renovació, per una projecció pública més coherent —que pugui representar molt millor l’essència del seu missatge— i per la pèrdua d’algunes formes que es podrien entendre fa segles però que ara són senzillament anacròniques. Una desmundanització que entenc, personalment, com un catolicisme menys normatiu i codificat, més proper als orígens, més senzill, més a prop dels pobres, més espiritual, més a prop de les persones, més acollidor i dialogant.
Avui, possiblement, si parléssim de l’opi del poble faríem referència al «futbol», com a fenomen que sí que aliena una part substancial de la població aixecant passions fora de tot raciocini. El futbol, però, no genera ni sentit i ni esperança. Només il·lusió, i quasi sempre, molt efímera.
Catalunya Plural, 2024 
