Laia Estrada fou la cap de llista per Tarragona a les darreres eleccions catalanes i tingué una presència destacada durant la campanya electoral. Porta en política institucional desde l’any 2015, quan entrà com a regidora per la CUP al seu municipi, però aquesta és la seva primera legislatura com a diputada al Parlament de Catalunya. Estrada s’expressa de mànera ràpida i eloqüent – cosa normal quan al talent se li sumen hores de discussions i debat en assamblees –. Considera que l’acord entre la CUP i ERC és un “acord de mínims”, i defensa que el projecte d’una Renda Bàsica Universal per a Catalunya és una eina per a redistribuir la riquesa totalment “viable i factible”.
Com valora la decisió d’ERC de governar en minoria?
La nostra prioritat és donar resposta a la crisi que viu el país i garantir dret a l’habitatge, fer una banca pública que estigui al servei de la gent, una elèctrica pública que tingui com a prioritat no forrar-se si no garantir un servei bàsic per a tothom. Avançar en la implementació de la Renta Bàsica Universal…Si ha de ser en un govern en solitari o de coalició no ens preocupa i considerem que és totalment legítim que ERC hagi decidit acceptar l’oferiment de JxC per governar en solitari. Ara bé, aquesta és una decisió que es podria haver adoptat fa setmanes de manera que ens haguéssim estalviat el paper galdós d’ambdues formacions i podríem haver començat a donar les respostes que tant necessita el país.
Li preocupa que es trenqui la unitat independentista?
La unitat és una eina que ha de servir a un objectiu i requereix de negociacions, consensos i concessions. Aquesta unitat estratègica s’ha de construir amb la resta d’actors de l’independentisme (entitats i consell per la república) i ha de deixar de banda interessos i tacticismes partidistes. En la mesura en la que clarifiquem aquest full de ruta estratègic comú, segur que serà més senzill garantir la governabilitat al Parlament. El problema, però, és que a hores d’ara encara no hem pogut confrontar les diferents estratègies per assolir la independència d’aquest tros dels Països Catalans. No compartim l’estratègia d’ERC però almenys la coneixem. En el cas de JxC no podem negociar ni consensuar perquè no són capaços de concretar en quines decisions i accions concretes es tradueix la seva aposta per la confrontació.
A hores d’ara JxCat no ha confirmat que faciliti la investidura d’ERC: tem que poguem anar a una repetició electoral?
Ens preocupa moltíssim que s’estiguin repetint les mateixes dinàmiques i disputes partidistes que en la darrera legislatura, i considerem que tot plegat és incomprensible. És evident que el curs de la negociació i el desacord no s’entenen i generen encara més frustració i desànim entre l’independentisme que augmentarien molt més en cas d’una repetició d’eleccions. JxC n’és plenament conscient i no pensem que vulguin anar a aquest escenari.
Aragonès ja ha anunciat la seva voluntat de negociar amb ECP per aconseguir els suports necessari, però alhora no descarta que puguin entrar al govern en un futur. La CUP veuria amb bons ulls la possibilitat d’un tripartit (en minoria) entre ERC/CUP/ECP?
Sempre hem dit que excepte en el cas dels partits del 155, per nosaltres allò determinant no és “amb qui” sinó “per fer què”. Partint de la base que l’acord que tenim amb ERC es respectaria si hi hagués una aliança entre ERC i ECP, de la mateixa manera que es respectava en l’escenari del govern conjunt entre ERC i JxC, ara mateix no fa possible que entrem al govern perquè és totalment de mínims. Si el govern d’ERC en solitari o amb uns altres aliats avança en el terreny social i va més enllà de l’acord que plantegem i, sobretot, s’obre a entrar en un terreny de defensa dels drets socials i democràtics del país i la necessària confrontació amb l’Estat per avançar cap a la ruptura i l’exercici de l’autodeterminació, llavors seria possibilitat factible. Com ja hem dit, sempre estarem a la posició que pensem que més empeny per fer avançar el país.
L’extrema dreta té camp per recórrer quan la classe obrera veu que no hi ha resposta al seu patiment
El document entre ERC i la CUP considera que, si bé no s’oposen directament a la Taula de negociació amb l’Estat, en el supòsit que aquesta fracassés en els termes exposats, es preparà un “nou embat democràtic contra l’Estat”. En què consisteix aquest embat?
Nosaltres apostaríem per un nou referèndum unilateral d’independència. Nosaltres hem recollit en l’acord que no creiem en aquesta taula de diàleg, però que no farem oposició per confrontar-nos amb el govern. Trobo que és un matís important, perquè si fos per la CUP ja estaria a la paperera bàsicament perquè a l’altra banda no hi ha ningú disposat a parlar d’allò que podria solucionar el nostre conflicte, que és amnistia i autodeterminació. A partir d’aquí ens podem equivocar i pot resultar que en aquests dos anys que hem aconseguit posar de termini, resulta que dóna els seus fruits…doncs meravellosa equivocació! Si no és així el que proposem nosaltres és una estratègia de confrontació – i això és important, i ho recull l’acord –…
Què significa una “estratègia de confrontació”?
Significa que en totes aquelles qüestions en les quals s’aproven lleis socials, mediambientals, progressistes per àmplia majoria al Parlament, i que sistemàticament han estat tombades pel Tribunal Constitucional, que nosaltres no ens trobem simplement en el lament, que és el que hem fet fins ara. Llavors en canvi d’això, significa que explorem els marges de la desobediència.
I què significa “explorar els marges de la desobediència”?
Això vol dir tant aplicar una desobediència en termes institucionals sense comprometre al funcionariat i d’altra banda portar aquesta desobediència al carrer. Amb la defensa del dret a l’habitatge es veu d’una manera molt clara: si nosaltres tenim aprovades lleis al Parlament que blinden el dret a l’habitatge, però això és tombat pel Tribunal Constitucional, nosaltres podem fer una crida a la població – on nosaltres evidentment també hi estaríem posant-hi el cos – per fer efectiu aquest dret.
Tornem al tema del Referèndum de l’1-O perquè inclús companyes dins del seu propi partit han comentat que hi mancava una certa legitimitat a l’hora d’implementar els resultats.
La CUP com a organització política li dóna absoluta legitimitat a l’1-O com un acte de desobediència i sobirania més important d’Europa en les darreres dècades.
Llavors els resultats sortits del referèndum de l’1-O tenen la legitimitat suficient per a transicionar directament cap a un Estat Català?
Però el problema no era aquest, el problema era que el resultat no es va poder sostenir.
Llavors consideria que un resultat que com vostè diu “no es va poder sostenir”, té o no la legitimitat suficient per tirar endavant un procés d’independència unilateral?
La legitimitat… Quina és la legitimitat? Un percentatge de legitimitat per poder imposar l’opressió de l’Estat espanyol sí que és vàlida? Faig aquesta reflexió perquè normalment els percentatges només s’apliquen pel vessant independentista, en canvi per mantenir l’opressió nacional de l’Estat espanyol no es necessita una majoria per mantenir-la. Per nosaltres és evident que el problema de l’1-O no és la seva legitimitat o no, sinó que no es va fer la feina per poder fer efectiu el seu resultat.
Li preguntava pel referèndum de l’1-O en part també perquè en aquest marge de dos anys que feia esment, en cas que la Taula de Negociació no doni cap fruit, s’avançaria cap a un referèndum unilateral. Quina diferència hi hauria respecte l’1-O si no hi ha canvis en la dimensió internacional, si no hi ha canvis en la correlació de forces internes…
Bé, per començar haurien d’haver-hi canvis que vostè assenyala. El que no pot ser és que repetim la mateixa unitat tàctica sense que hi hagi una estratègia al darrere i per tant aquí hi ha deures per fer previs que són començar a fer la feina en l’àmbit internacional – i aquí li donem un paper al Consell per la República i a l’exili, que en tot cas s’ha de reformular –, hi ha d’haver feina quant als sectors estratègics en el sentit que hi hagi un veritable control públic dels sectors estratègics del país.
Quins són aquests sectors?
En el pacte amb ERC parlem d’una banca pública, d’una energètica pública i si hagués estat per nosaltres haguérem anat molt més enllà en matèria d’aigua, farmacèutica…Hem d’entendre que això és una carrera de fons, i que al llarg de la història els processos d’alliberament nacional no s’han donat d’un dia per l’altre i a més han provocat elevats costos, tant personals com col·lectius. Són molts anys d’opressió als països catalans i això no ho resoldrem d’un dia per l’altre. Per tant quan nosaltres plantegem el referèndum com a pla B no és tant com una finalitat en si mateixa sinó com una eina que se sumi en aquest procés d’acumulació de forces que entenem que ha de ser aquesta estratègia de confrontació amb l’Estat.
Hem d’entendre que això és una carrera de fons, i que al llarg de la història els processos d’alliberament nacional no s’han donat d’un dia per l’altre
Eliminar la possibilitat d’ús de les bales de foam és una línia vermella per donar suport a una investidura?
Nosaltres de l’Estat Espanyol esperem pals, el que no podem esperar també són pals de la Generalitat que represaliï el conjunt dels activistes socials exercint d’acusió particular i que hi hagi un model policial que mutili al conjunt de manifestants. El que hem acordat, en tot cas, és una moratòria de l’ús d’aquestes bales de foam fins que no hi hagi un protocol. Si depengués de nosaltres estarien suspeses, però és el que tenen les negociacions. El problema que tenim ara mateix és que aquests protocols no existeixen. Per tant, tan bon punt hi hagi un govern per nosaltres aquestes exigències entren en vigència.
Un dels altres punts del document fa referència a un programa pilot per implementar una Renda Bàsica Universal per franges d’edat Catalunya. Li sorprèn que una proposta que era gairebé desconeguda abans de la pandèmia de sobte hagi pres un pes important en el debat públic?
No em sorprèn, crec que és de sentit comú i que qüestions que potser fa uns pocs anys podien semblar com molt esperpèntiques ara s’entenguin de sentit comú per a garantir la vida de la gent. La renda bàsica universal és una eina que pot superar totes les limitacions de les rendes garantides i dels ingressos mínims vitals que s’estan demostrant que són barbaritat i que al final el que diu a la gent és “tu m’has de demostrar que ets prou pobre perquè jo et faciliti un mínim per subsistir”. La Renda Bàsica Universal és factible, viable i possible. És una eina de repartiment de la riquesa que és cap on hem d’avançar. Amb la prova pilot esperem demostrar-ho.
La Renda Bàsica Universal és factible, viable i possible. És una eina de repartiment de la riquesa, que és cap on hem d’avançar.
Un dels arguments més emprats per part de l’independentisme és que, des de les competències autonòmiques, no hi ha capacitat de fer canvis substancials. Em podria posar un parell d’exemples de canvis legislatius que creu que s’haurien d’implementar de forma immediata i que tindrien un impacte beneficiós per la gent de Catalunya?
La renda bàsica universal, per exemple. La iniciativa sobre l’estabilització de les treballadores interines, i tot el que té veure en matèria de salut o en matèria d’educació, que tenim les competències i podríem avançar cap a un sistema de titularitat, de gestió i d’aprovisionament públic, que permetria erradicar tots els greuges comparatius entre treballadors que pel fet d’estar contractats per un prestador o un altre perceben diferents condicions laborals i salaris. Això beneficiaria molt a la població.
La CUP és un partit que principalment s’identifica amb l’esquerra radical que lluita per millorar les condicions materials de la població més empobrida, però en canvi la seva distribució de vot mostra que és precisament en els barris de rendes més baixes (conjuntament amb els de rendes més altes) on obtenen menys vots. Com explica aquest dacalaix entre allò que vols representar i el que et vota?
Doncs que no estem arribant a tot arreu on volem arribar. És una feina pendent. Això s’aconsegueix en part tenint les institucions com a altaveu, però sobretot picant pedra cada dia i participant de les lluites que milloren la vida de la població.
Però què s’està fent malament, segons el seu parer, perquè l’extrema dreta obtingui més representació en barris obrers que l’extrema esquerra.
Jo situaria dues causes principals de l’ascens de l’extrema dreta. Una, que l’esquerra no ha fet la seva feina i per tant aquí autocrítica absoluta del conjunt de forces que ens identifiquem amb l’esquerra. L’extrema dreta té camp per recórrer quan la classe obrera veu que no hi ha resposta al seu patiment i se li proporciona un missatge que és molt senzill: que hi ha un tercer en una situació encara més precària que tu que et vol robar les teves coses. Bàsicament, mirar cap avall en lloc de mirar cap amunt, que és el que fa l’extrema dreta com VOX. Assenyalen la delinqüència del roba gallines, no pas dels paradisos fiscals ni els lladres de guant blanc. Si l’esquerra posés realment sobre la taula les mesures que realment milloren el dia a dia de la població – aquesta qüestió tan senzilleta de repartir la riquesa i el treball – l’extrema dreta no tindria força per vehicular el seu missatge. Aquest és el principal fenomen.
Si l’esquerra posés sobre la taula les mesures que realment milloren el dia a dia de la població, l’extrema dreta no tindria força per vehicular el seu missatge.
I la segona?
Doncs que hi ha hagut una operació d’Estat per facilitar el creixement de l’extrema dreta, i aquí l’aparell mediàtic de l’Estat espanyol es posa d’acord – igual que ho va fer en el seu dia amb C’s, que els veiem a tot arreu i quan els ha interessat els han deixat caure – per regalar-los portades quan no tenien representació –.També a Cataluny se’ls hi ha facilitat aquest ascens.
Per acabar: aquesta setmana compleixen deu anys del 15-M. Quina valoració en fa, o, per dir-ho d’alguna manera, què queda avui del 15-M?
Moltes de nosaltres hi vam participar en les nostres ciutats. Una valoració positiva seria que en aquell moment va començar un cicle de mobilització, que, per nosaltres està integrat també en les mobilitzacions independentistes perquè al final és la resposta a una crisi múltiple: econòmica, política, i democràtica. En aquest sentit, tot serveix com a aprenentatge. Però després hi ha una crítica negativa, que és que per part d’una formació concreta es va voler instrumentalitzar i capitalitzar aquest moviment, que es va voler erigir en esperit del 15-M i que al final ha acabat atrapada en el búnquer del 78.
Catalunya Plural, 2024 
