Amb la reobertura postpandèmica de DisneyWorld, a California, un reclam estrella: l’atracció El desig encantat de la Blancaneus ha estat renovada per a l’ocasió. Quin desig, em pregunto jo. Si alguna cosa es troba a faltar al conte de La Blancaneus és precisament el desig i la voluntat de la protagonista. Després d’uns mesos tancada per reformes, l’atracció compta amb l’última tecnologia punta. La renovació de la història, però, ni hi és ni se l’espera. El petó que el príncep fa a la Blancaneus -una absoluta desconeguda- mentre ella està adormida, inconscient i totalment vulnerable segueix present. El conte és exactament el mateix que a l’any 1930, on la noció de consentiment brillava per la seva absència.
Les queixes no s’han fet esperar. I amb raó. Cal recrear una vegada i una altra la part d’una història que posa directament en perill la integritat física de la protagonista? No seria millor deixar d’inculcar que fer un petó sense consentiment està bé? Podem deixar de fer veure que una agressió sexual pot ser l’inici d’una història d’amor?
Alguns opinen que no, i per això les reaccions de la Plataforma d’Afectats per la Cultura de la Cancel·lació tampoc no s’han fet esperar. Persones empadronadíssimes en la tradició que volen protegir a ultrança tot allò heretat culturalment, encara que comporti defensar idees que posen en perill els drets de més de la meitat de la població mundial. És només un conte, diran. Però la realitat és una altra: la ficció configura els nostres imaginaris, influencia les nostres conductes i té un impacte a la vida real.
Any 2015. Brock Turner, un estudiant d’Stanford, agredeix sexualment Chanel Miller durant una nit de festa, mentre ella estava inconscient. Ni rastre de la poma en aquesta història, però sí tones de verí. El de la cultura de la violació, que dia rere dia apuntala la idea que els homes tenen dret al cos de les dones, que el seu desig sempre passa per davant del nostre. Quatre anys després d’un judici mediàtic on Turner, tot i ser declarat culpable, va ser condemnat a només 6 mesos de presó, Chanel Miller decideix sortir de l’anonimat i explicar la seva història a Tengo un nombre (editat per Blackie Books). Un relat sobre abús sexual i justícia patriarcal emocionant, profund i potentíssim on narra de manera brillant com el sistema qüestiona la víctima i protegeix els agressors.
El conte és el que és. Tenim la tradició que tenim. No cal cremar-ho tot, però tampoc reproduir-ho a ulls clucs. Sempre és més interessant qüestionar-nos: revisar què és el que volem seguir transmetent i què és el que ha quedat obsolet. Des d’aquí, segurament podrem oferir coses molt més interessants, lúdiques i constructives a les generacions que venen. Potser ha arribat el moment de passar pàgina, deixar anar algunes històries i començar a llegir-ne d’altres, especialment les de les que mai no van poder escriure el conte.
Catalunya Plural, 2024 
