En el seu (limitat) descàrrec, cal reconèixer que la Llei introdueix la creació d’una comissió d’experts sobre fiscalitat, a la qual s’atribueix la responsabilitat de completar aquest aspecte. Però, sincerament, la història recent no ens convida a ser molt optimistes. De fet, ja hem tingut altres comissions d’experts tant en transició energètica com en fiscalitat, els resultats han acabat on sempre: al calaix.
El cost ambiental de les nostres decisions
En tot cas, el que és evident és que, si volem complir els objectius marcats per la llei, és imprescindible comptar amb una fiscalitat que enviï els senyals de preu correctes a tots els agents. Per què tanta insistència en aquesta qüestió?
En primer lloc, per assegurar-nos que els consumidors, els inversors, les empreses, i en general tots els agents implicats en decisions que afecten el consum d’energia i a les emissions de gasos d’efecte hivernacle prenen les decisions correctes.
L’objectiu és que quan una persona vagi a comprar un vehicle, o el combustible per anar de cap de setmana a la platja, o un equip de calefacció per al seu habitatge, o fins i tot els seus aliments, vegi reflectit en el seu preu el cost que suposa emetre CO₂. Que quan una empresa vagi a actualitzar l’ordinador industrial sàpiga que l’equip que més emet li costarà més. Que quan un inversor estigui decidint on col·locar els seus estalvis, tingui en compte que la inversió més contaminant serà menys rendible.
Això es pot fer de diferents formes. Alguns exemples serien:
- Pujar els impostos als carburants.
- Modular el impost de matriculació perquè paguin (molt) més els vehicles més contaminants.
- Utilitzar el certificat energètic per determinar quant IBI paguem.
- Introduir impostos que graven el consum de materials o aliments amb petjades de carboni elevades.
Tot això, per descomptat, de manera gradual perquè els consumidors ens anem adaptant, però amb un horitzó cert.
Estímuls per a les tecnologies netes
En segon lloc, la fiscalitat permet que hi hagi suficients incentius al desenvolupament de tecnologies més netes. Si els estalvis d’emissions que impliquen aquestes tecnologies comporten un estalvi econòmic, serà més fàcil que es desenvolupin i s’adoptin de forma massiva.
Ara mateix, per exemple, els vehicles elèctrics són més cars que els convencionals. Perquè segueixin baixant els seus costos i es facin competitius, ens cal invertir en desenvolupament tecnològic (no només estimular la seva demanda amb ajudes). I perquè aquesta inversió es produeixi, els qui la fan han de tenir clar que la seva inversió serà rendible i produirà fruit, gràcies a un preu del CO₂ que farà que el seu producte sigui més atractiu que el vehicle convencional.
Això ara no succeeix excepte per als sectors subjectes al sistema europeu de comerç d’emissions. En aquests sectors (com l’elèctric) hi ha un preu per emetre CO₂ que està contribuint, per exemple, al fet que a Espanya s’abandoni el carbó. Però aquest senyal no existeix per al transport o per als edificis. Potser per això les emissions d’aquests sectors segueixen augmentant, mentre que les del sector elèctric disminueixen: perquè no costa res seguir fent-ho malament.
És cert que la fiscalitat no és l’única possibilitat: també podem obligar a utilitzar determinades tecnologies, o prohibir altres (com les bombetes incandescents). Però això, a més del que implica per a la llibertat individual (que la fiscalitat sí respecta), té un cost molt més gran. Diferents investigacions han mostrat que les obligacions poden costar fins a un 60% més que els impostos per aconseguir el mateix.
Els punts flacs dels impostos
D’altra banda, també cal recordar que la fiscalitat no és perfecta. Només ho seria si els mercats fossin també perfectes, si sempre ens comportéssim com a agents econòmicament racionals, o si no hi hagués barreres o inèrcies que impedeixen que produeixi els efectes ideals.
Tampoc podem oblidar que la fiscalitat pot tenir impactes distributius rellevants. En general, l’introduir un senyal de preu al CO₂ té efectes regressius, és a dir, perjudica més els segments de menys renda, ja que aquests tenen una major intensitat energètica, i utilitzen més els combustibles fòssils (en ser més barats).
Això fa que sigui necessari completar la fiscalitat amb altres instruments: d’informació, de suport tecnològic, o de compensació per als vulnerables. Però, perquè tots aquests instruments funcionin bé i segueixin alineats amb la descarbonització eficient, és fonamental comptar amb un senyal de preu que orienti totes les actuacions.
La fiscalitat climàtica és imprescindible. Per això crida l’atenció la seva absència de la llei que ha de dirigir la descarbonització a Espanya cap a 2050.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
