Recordo la plaça Catalunya com una enorme paradoxa, com somiar mentre algú et crida que despertis. El 15M era, per a cadascun dels seus participants, una manera de reaccionar. A què? A l’atur, a la precarietat laboral, als desnonaments, a l’immobilisme bipartidista, al rescat bancari, a les conseqüències del capitalisme, a la degradació ecològica… Hi havia gairebé tantes explicacions com a persones, tantes indignacions com somnis. La plaça era esperança i diversitat.
Elles, entre altres milers, protestaven al voltant de Parlament de Catalunya contra les retallades del sector públic liderades per Convergència i Unió, les més contundents des de l’arribada de la democràcia. Per consens, la immensa majoria de les persones que participaven en les accions del 15M actuaven de manera pacífica. No eren necessàriament pacifistes ni necessàriament antisistema. No eren necessàriament res. O ho eren tot. Ni llavors ni ara trobo una etiqueta per l’heterogeneïtat que érem.
Vaig viure gairebé dos anys a Bòsnia i Kosovo durant les últimes guerres d’Europa Occidental, a la fi dels noranta. Tenia vint-i-un anys. Des de llavors, si no abans, veure a uniformats colpejant a civils pacífics me’n malalteig. La brutalitat policial durant el desallotjament de la plaça Catalunya va generar encara més indignació. La determinació de la resistència pacífica, més admiració.
Les assemblees eren llocs il·luminadors i frustrants, demostracions d’intel·ligència col·lectiva i, al mateix temps, escenaris ideals per a les excentricitats, la paràlisi de l’anàlisi i els trols. Una coral espontània i horitzontal on aprendre a escoltar, compartir o desesperar. Una xarxa social analògica creada i retroalimentada en les primeres xarxes socials digitals.
Retallar: tallar o retallar el que sobra d’alguna cosa. Què sobra en un hospital públic amb mesos de llistes d’espera? Què sobra en un institut públic amb 30 estudiants per aula? Què li sobra a un treballador quan es jubila després de tota una vida treballant? No ho sabia fa deu anys. Una dècada i una pandèmia més tard, segueixo sense saber-ho.
Quin seria el lema de la manifestació? ¿Aturem les retallades o Aturem el Parlament? Sempre m’he preguntat si aquella discussió, una altra més, va tenir conseqüències per a totes les persones que van ser acusades de delictes contra les institucions de l’estat. A la fi, el lema va ser un híbrid: “Aturem el Parlament: no deixarem que aprovin les retallades”. Sense sindicats ni partits polítics que lideressin ni emparessin les protestes, un home mig despullat sostenint una pancarta de cartó simbolitza, per a mi, la fragilitat del moviment, la seva innocència i la seva voluntat adamista de començar de zero, sense robes velles.
El genoll al cap i la mà sostenint les armes confiscades: llapis i bolígrafs. Quan el 15M va envoltar el parc on hi ha el Parlament, no vaig veure vidres trencats ni contenidors cremant. Vaig sentir molta tensió, vaig escoltar insults als polítics que van entrar caminant a Parlament i vaig veure càrregues policials. Algú li va pintar l’abric a una diputada i va llançar closques de plàtan. Resultat: el ple va començar amb 15 minuts de retard.Encara que alguns accessos estaven oberts, el llavors president Artur Mas va arribar en helicòpter: difícil estar més allunyat del carrer. Més tard, va qualificar la protesta ciutadana de kale borroka i, al costat del sindicat ultradretà Manos Libres, la Generalitat va demanar penes de tres a cinc anys de presó per a 20 manifestants. Aquelles protestes, llavors, no eren la voluntat d’un poble.
Les assemblees del 15M eren una aposta per la democràcia participativa i transparent, un rebuig a la política piramidal i els pactes secrets. Un exercici funambulista complicadíssim. Es votava a cara descoberta i mà alçada: mans separades, a favor; braços en creu, en contra. Mans nues com en les càrregues policials, sense armes, sense secrets. I sense anonimat, amb la pressió de grup que això suposa.
En el tros de paper envoltat de botes i porres es llegeix: “ni retallades ni hòsties”. Però hi va haver retallades i va haver-hi hòsties. La resistència pacífica sempre m’ha fascinat. No sé si podria exercir-la sense fugir o contraatacar. El fotoperiodisme pot ser això, una forma de denúncia, de defensa, de contraatac.
El 15M era emoció. Mesos intensos de convivència i utopia van donar per teixir complicitats. Del malestar van néixer amistats, amors i també conflictes: la infinitud de visions, edats, experiències polítiques i ideologies, més enllà de la indignació comuna, generaven guspires que la comissió de convivència intentava apaivagar. Aquesta fotografia, presa el darrer dia d’una marxa quixotesca que va partir cap a Madrid des de Santiago, Cadis, Bilbao, Múrcia i Barcelona, resumeix les cures, l’alegria i l’esgotament d’aquells dies.
21/07/2011. Durant una protesta contra les retallades sanitàries. Avinguda Diagonal, Barcelona.
Fotografiar és triar que i des d’on, a la banda de qui o davant de qui. El 2009 vaig viure al Líban uns mesos i ho vaig fotografiar des de fora: el fotoperiodisme paracaigudista no pot exercir-se d’una altra manera. El 2011, durant aquells mesos d’agitació a Barcelona, de vegades vaig fotografiar des de dins.
Als seus noranta anys, Fernando García va ser okupa durant set mesos. Nascut en un poble de Jaén, va ocupar durant 222 nits i 223 dies el seu centre de salut, el CAP de Rambla Marina, per evitar el tancament. No estava sol, l’acompanyaven diversos centenars de veïns i veïnes de Bellvitge, un barri de l’extraradi de Barcelona. Per aquell temps vaig retratar a vuitanta dels seus protagonistes, els iaioflautes, em va fascinar la seva determinació, la seva cohesió i la seva dignitat fins al final. Les places quincemaigistes em semblaven fugaces resurreccions de l’associacionisme que va construir els barris de Barcelona a finals de segle XX.
Negar és una manera indirecta d’afirmar: al 15M no havia partits, sindicats, banderes ni portaveus. Una cosa que sí que s’acceptava era la desobediència civil. I gairebé s’imposava la no-violència, per a alguns una brúixola moral i per a altres una estratègia política. En 2017, al mateix carrer on vaig prendre aquest retrat, les multituds corejaven som gent de pau després dels abusos policials de l’1 d’octubre. En 2019, després de la sentència del Procés, volaven pedres i pilotes de goma.
Visualment, les manifestacions del 15-M eren una amalgama espontània i policromàtica d’ideals i malestars. Cap bandera, centenars de lemes i pancartes policromàtiques, un exercici de creativitat i empoderament. En aquell moment s’obrien més preguntes que respostes, i les incògnites creaven majors horitzons que les certeses. Més tard van arribar les marees, nous partits polítics, l’auge dels nacionalismes i els populismes; al final del bipartidisme i, paradoxalment, les manifestacions monocromàtiques i la polarització.
Sense casa, sense feina, sense futur, protestaven els més joves al voltant del 15-M fa deu anys. Quantes coses han passat i han canviat en l’última dècada. I, rellegint aquest lema, qualsevol diria que no ha canviat res.
Catalunya Plural, 2024 
