El tret de caràcter israelià més destacat és la ceguesa voluntària. Un gran nombre de jueus israelians han arribat a creure que són normals intervals d’anys de relativa pau, i que els palestins no s’enfuriran ni es veuran impulsats a la violència davant la seva manca d’autodeterminació, com els jueus israelians sota el mandat britànic, com va ser el cas dels jueus dels anys 40 davant els rutinaris actes d’abusos i de violència en contra seva.
En l’actual tanda de violència, ni Israel ni els palestins disposen del que podria considerar-se un govern legítim. Bibi Netanyahu s’exerceix com a primer ministre israelià en qualitat només d’interí, ja que, després de quatre eleccions generals en els últims dos anys, no ha estat capaç de formar govern; està en el poder només perquè ningú més ha pogut tampoc formar govern. Pel que toca a l’Autoritat Palestina, el president Mahmud Abbas es troba avui en el setzè any del seu mandat de quatre anys, a l’haver cancel·lat totes les eleccions generals des de 2005. Ni l’Estat ni l’Estat no sobirà disposen d’un govern capaç de concitar el suport d’una majoria del seu poble.
És possible que l’actual agitació li permeti a Netanyahu recuperar suports per formar govern d’aquests partits dretans que fins ara se li han oposat, en aquest cas els espera als palestins una ocupació més dura i violenta, el que portarà finalment a una tanda més catastròfica de violència com a represàlia, i de ben segur a més violència dins del mateix Israel. Si no s’uneix la dreta israeliana, en aquest cas qualsevol nou govern israelià hauria d’incloure a un o més dels partits àrabs israelians, la qual cosa sembla improbable en l’actual clima, llevat que fructifiqui una solució de dos estats (el que és en si mateix pràcticament inimaginable, tret que la resta del món vulgui imposar-la per la força, establint una frontera en la Línia Verda i desallotjant als colons israelians de Cisjordània, una altra hipòtesi inimaginable, que seria, però, probablement el menor de tots els mals). I la idea d’un Estat democràtic unificat sembla avui encara més inimaginable que la solució de dos estats.
Mentrestant, per remuntar de nou a aquesta idea de la “casa dividida”, els jueus israelians que creuen que l’statu quo és sostenible s’assemblen cada vegada més als meridionals blancs de 1859. Només pot sostenir-se amb sang, tant la dels palestins com la seva pròpia.
The American Prospect 13 de maig de 2021
Aquest article s’ha publicat a Sin Permiso.
Catalunya Plural, 2024 
